El capellà Emili Galán és rector de Santa Maria del Mar de Palamós des del setembre passat. Encara no fa un any que hi és —onze mesos exactes— i aquesta és la seva primera parròquia i primer destí pastoral a la diòcesi de Girona. Fins llavors, havia dedicat 33 anys a la missió a Veneçuela, al bisbat de La Guaira, que forma part de la gran Caracas. “És —diu— un bisbat relativament nou, amb només cinquanta anys, on encara tot està per fer”.
La parròquia de Galán en aquell territori es trobava a pocs metres del mar Carib, un lloc ple de pau, bellesa natural i contrastos, amb una natura exuberant però també molta pobresa i necessitat. Hi va arribar amb només 24 anys i s’hi va quedar fins que, per motius familiars, va decidir tornar a Catalunya. “La gent de la comunitat encara m’escriu i em demana que torni, que soc el seu rector”, apunta.
Nascut a Figueres, Galán va rebre la seva nova missió de mans del bisbe de Girona, fra Octavi Vilà, pocs mesos després de la seva ordenació i presa de possessió episcopal. Ara, a Palamós, diu sentir-se ben acollit i feliç d’haver tornat a les seves arrels després de més de tres dècades de servei missioner lluny de casa.
Què ens pot dir de la seva estada a Veneçuela?
Hi he viscut 33 anys, gairebé tota una vida. Vaig conèixer el país en temps de democràcia i he vist com, sobretot en els darrers 25 anys, s’ha anat deteriorant. És trist veure marxar tantes persones estimades. Veneçuela és sempre tornar a començar: si no és per una tragèdia natural, és per una crisi política o econòmica. Cal reconstruir no només els edificis i les parròquies, sinó també les comunitats i les persones que les formen. Una part del meu cor s’ha quedat allà i l’he d’anar a buscar; per això, sempre que puc hi torno.
En moments de pobresa i sofriment, com acompanya l’Església les seves comunitats per mantenir viva la fe?
Contràriament al que es podria pensar, la pobresa i les tragèdies acosten la gent a Déu. Davant la pèrdua material o personal, molts prenen consciència que la vida és fràgil —“vanitat de vanitats”, com diu l’Eclesiastès— i busquen el consol i la mà de Déu. A Veneçuela el repte està en el fet que les desgràcies són de proporcions tan grans que no tenim manera d’arribar a tot. A través de Càritas Internacional hem ofert molta ajuda, i nosaltres n’hem sigut els intermediaris per fer-la arribar. La comunitat ho sap i ho agraeix, sap que l’Església està present i preocupada, encara que les necessitats superen el que podem oferir.
Com veu la vinculació dels fidels amb la parròquia a Palamós en comparació amb la situació a Veneçuela?
A Veneçuela, la parròquia és el centre i un referent de la comunitat, on la gent s’aplega i manté un fort vincle. Aquí, en canvi, la realitat és diferent: vivim en una societat de consum on moltes de les necessitats bàsiques estan cobertes i existeix una gran varietat d’opcions i activitats que capten l’atenció i el temps de les persones. Això fa que sovint la parròquia i la fe tinguin un paper més discret en el dia a dia, i que molts busquin a Déu especialment en moments importants o de necessitat. Tot i això, l’Església continua sent present i a disposició de la comunitat.
Quines iniciatives es duen a terme a la parròquia de Palamós per fomentar que la gent s’impliqui i se senti part activa de la comunitat parroquial?
La vinculació de les famílies passa principalment per la mainada i la catequesi, que considerem el pal de paller de la parròquia. A través dels infants, arribem també als pares. Al voltant de la catequesi organitzem diverses trobades durant l’any, com la castanyada, la calçotada o les colònies, on les famílies es poden reunir i implicar-se. Quan la mainada creix, intentem que s’integri en la parròquia. Precisament, un grupet de 28 joves ha participat recentment al Jubileu dels Joves i ha tornat animat i amb ganes de fer coses. D’aquesta manera construïm la pastoral, a partir de la participació i el compromís de la comunitat.
A l’estiu, Palamós rep milers de visitants. Com canvia la vida de la parròquia amb aquesta afluència de turistes?
Es nota a totes les misses, l’afluència de gent canvia totalment i augmenta exponencialment. Per això, ens veiem en l’obligació de programar més misses: a Palamós hi afegim una missa més els diumenges i a La Fosca, una altra. Porto cinc parròquies! Primer em van nomenar rector de Palamós, Sant Joan i Vall-llobrega —que no té culte regular, només una vegada l’any—. Després, al gener, va jubilar-se el capellà de Sant Antoni de Calonge i Calonge, i em van encomanar aquestes parròquies, que gaudeixen, també, d’una explosió turística sobretot al juliol i a l’agost. Aprofitant les amistats que tinc a Veneçuela, he comptat amb diversos capellans que han vingut i han anat fent torns per ajudar-me a celebrar les misses a Sant Antoni de Calonge durant tot l’estiu. Per altra banda, a Calonge, he tingut la sort que el bisbe m’ha assignat un capellà que encara té forces i que celebra les misses de dissabte i diumenge, amb això ja veig el cel obert!
Les misses estan plenes i compten amb una gran participació de joves, fills de famílies estrangeres que assisteixen regularment a l’eucaristia. També hi ha molta gent de Barcelona que participa, no només turistes internacionals, sinó també visitants de proximitat que se senten com a casa. Oferim tots els sagraments i, tot i que l’estiu ens fa treballar més, estem satisfets perquè és una temporada d’activitat intensa. Per ells són vacances, per nosaltres, feina.
Quins són els grans reptes i també les oportunitats que l’estiu ofereix a la comunitat parroquial?
Els turistes arriben de molts països diferents; de França, Anglaterra, Bèlgica, Itàlia… sembla la Torre de Babel! Com que no parlo tants idiomes, hem adaptat la parròquia a aquesta situació: a l’entrada hi ha una taula amb les lectures de la missa en set idiomes diferents perquè cadascú pugui seguir-les en el seu. Les misses es fan principalment en català, amb alguna lectura i predicació en castellà. Això facilita que els visitants se sentin acollits i tinguts en compte.
Aquesta diversitat és una gran oportunitat, sobretot perquè molts repeteixen visita cada any. He parlat amb persones que tenen casa aquí, i crec que és enriquidor per a la comunitat local i per als visitants entendre que l’Església és universal. La família de la qual formem part pel baptisme és una sola, i podem sentir-nos en família tant quan estem de vacances com quan estem al nostre país. L’Església sempre hi és.
En aquest primer any a Palamós, també he descobert que hi ha molts estrangers que volen rebre sagraments aquí, especialment el matrimoni. Estem preparant ja cerimònies per a parelles que desitgen casar-se a Palamós. Tot i que han de fer els tràmits fora, volen celebrar el seu casament aquí. L’última parella amb qui he parlat, ell em comentava que estiuejava aquí des de petit i que Palamós és un record important de la seva infància, per això vol casar-se aquí amb la seva parella. Per nosaltres és un motiu d’alegria, em tocarà posar-me al dia amb el francès! És un repte diferent, però m’agrada i em sembla molt enriquidor.
En un context social i cultural tan complex, com es manté l’Església com a símbol d’unitat i referent per a la comunitat?
L’únic veritable referent d’unitat és Jesucrist, present en l’eucaristia i en cada celebració. És a Ell a qui les persones busquen. Tot gira al voltant d’aquest centre, que és i ha de ser Jesucrist. L’Església ofereix precisament això: la presència viva de Jesucrist ressuscitat, que les persones volen compartir en l’àpat de l’eucaristia. Aquesta és la missió fonamental de l’Església, a través dels sagraments, especialment l’eucaristia, fer present aquesta unitat en el nostre Senyor. Res més. Estem aquí per donar Jesucrist i acompanyar tothom, reunint-los al voltant de la mateixa taula, la taula del Crist viu i ressuscitat.
Una crida a la pregària.
Després de trenta-tres anys a Veneçuela m’agradaria que tothom que llegeixi aquesta entrevista no deixi de pregar per les missions. Jo he tornat, però estic preocupat per la comunitat que he deixat. Venir aquí significa un capellà més per aquesta diòcesi, però un capellà menys per allà. Si us plau, que no s’oblidin de pregar perquè hi hagi pastors tant aquí com a les zones on les comunitats són molt més nombroses. És cert que falten capellans arreu, però hi ha llocs, com Veneçuela, on aquesta necessitat és molt més gran. Que no deixin de pregar pels països de missió i pels missioners, que sovint passen moments difícils.
