Jaume Gabarró és monjo cistercenc del Monestir de Santa Maria de Solius, on viu des de fa 57 anys. Després d’un breu temps al Monestir de Poblet, va ser cridat a establir-se a Solius quan la comunitat tot just començava a fer els seus primers passos. No en va ser fundador, però sí un dels primers monjos que s’hi van arrelar i que han contribuït a consolidar-ne la vida i el testimoni.
Nascut a Molins de Rei, no ha perdut mai el vincle amb la seva família, amb qui comparteix una relació propera i serena, alhora que ha fet del monestir la seva llar i l’espai on viure fidelment la seva vocació al servei de Déu.
Què el va portar a sentir la crida de Déu i entrar al Monestir de Solius?
Recordo amb nitidesa el primer moment de la crida. Era a la casa que la família tenia en un poblet de la Segarra, dret davant la porta. Coneixia el rector del meu poble, Molins de Rei, un home molt bo, i també el rector de Les Pallargues, diferent de caràcter però igualment una gran persona. En aquell instant vaig sentir dins meu que volia ser com ells. I ja està. Així de senzill, clar i profund.
A partir d’aquella experiència, vaig tenir clar que volia ser capellà. Quan tenia onze anys vaig entrar al seminari menor de Barcelona i més endavant al major. Després d’uns quants anys d’estudi, un cop complerts els vint anys vaig sentir que la meva vocació era ser monjo.
Després d’una primera experiència al Monestir de Poblet, vaig haver de tornar a casa. Va ser llavors quan vaig descobrir el Monestir de Solius, que tot just començava a caminar. En coneixia els fundadors i això em va portar a establir-m’hi i a iniciar aquí el meu camí monàstic.
Com és un dia normal al monestir i de quina manera la vida contemplativa alimenta la seva fe?
La vida monàstica requereix una vocació profunda; sense ella, seria difícil de viure plenament perquè és una vida molt disciplinada. Tot l’any seguim el mateix horari, i qui no en fos conscient podria trobar-ho avorrit. Però no és així. Cada dia ofereix una riquesa diferent: la natura canvia, el temps varia, floreixen les plantes, arriben visites, com la teva avui… I tot això fa que cada jornada sigui única.
Al fons del nostre cor, el nucli de tot és la consagració a Déu. En el nostre cas, això es tradueix en vuit moments de pregària comunitària al llarg del dia. Sembla molt, però tenim el temps que tenim, com tothom, el dia només dura vint-i-quatre hores, i cada instant compta. Aquesta rutina no limita, sinó que alimenta la fe: interioritzant els sentiments i vivint amb consciència cada moment, la vida contemplativa ens permet experimentar Déu d’una manera molt real i profunda.
Com es viu l’estiu al monestir? Quins projectes tenen en dansa?
La vida del monestir continua amb normalitat durant l’estiu. És cert que la majoria de la gent està de vacances, i això es nota: arriben més visitants, la participació en les celebracions creix i hi ha més demanda per estar a l’hostatgeria. Nosaltres mateixos, des de fa uns anys, ens concedim uns dies de descans. Som només sis i ja grans! (riu) Tres ens quedem al monestir mantenint la pregària i l’acollida, mentre que els altres tres aprofiten per desconnectar junts uns dies fora, tot mantenint l’esperit comunitari. Aquest descans és necessari, perquè encara que el nostre ritme estigui molt pautat, sempre convé una pausa per renovar forces. I, tot i que el monestir ja està envoltat de natura i frescor, aquests dies fora aporten un aire diferent i beneficiós.
Tal com estem actualment, el nostre projecte principal és mantenir viva la casa i la pregària. Tot el que fem ho fem al monestir, amb l’objectiu de conservar la litúrgia i estar oberts a les necessitats dels visitants.
El dimecres 20 d’agost vam celebrar Sant Bernat, el nostre patró. Va venir el Bisbe i molts amics i coneguts, i l’església es va omplir de gom a gom. Les nostres activitats estan molt vinculades a la litúrgia i a la vida comunitària. Fa dos diumenges vam acollir un dels últims concerts de corals populars, i recentment vam gaudir d’un concert amb una soprano molt reconeguda, acompanyada de piano, interpretant música sacra. Aquestes ocasions són moments especials que ens omplen de gratitud i ens recorden la bellesa de compartir la fe i la cultura en el monestir. Aquests actes van ser el fermall d’aquestes activitats, i no n’hi ha més de previstos.
Quin contacte havia tingut amb fra Octavi Vilà abans de ser bisbe? Havien coincidit a Poblet? I quin contacte hi té actualment?
L’havia conegut de seglar, perquè va venir a Solius a fer alguna entrevista a l’abat Edmon M. Garreta. A Poblet no vam coincidir, ell va entrar-hi després.Vaig assistir a la seva benedicció abacial.
L’hem tractat ja com a abat de Poblet, com a president de la nostra congregació, i ens feia visites fraternals. Per això, i donat el seu caràcter franc, ara hi tinc molt bona relació.
Com veu la relació dels joves amb la vida religiosa avui dia?
És una realitat que pot semblar difícil, sí, però hi ha motius d’alegria. Al llarg del temps, a la nostra comunitat hem arribat a ser de dotze monjos. Ara som menys, sí, però això no treu el valor de cada vida que segueix el camí de Déu. Recentment, ens ha visitat una família que ja sol venir al monestir: avis, fills i nets, del més gran al més petit, van venir tots! Veient-los, percebo que els joves no s’allunyen de la religió; Déu té els seus temps, però hi ha una llavor sembrada que, amb la gràcia divina, donarà el seu fruit.
El silenci és un tret distintiu de la vida monàstica, ens en parlava l’altre dia Maria Assumpció Piferrer. Com creu vostè que ajuda aquest silenci a aprofundir en la relació amb Déu?
És imprescindible! El silenci és com l’aigua del mar: si vols nedar, necessites aigua. Així és el silenci per a l’ànima. És el cor que ens permet trobar-nos amb nosaltres mateixos, acostar-nos a Déu i valorar el que tenim.
Al nostre monestir, tot i ser petit i estar sempre treballant o ocupats en alguna tasca, l’ambient és tranquil i propici al silenci, però sense rigideses. Cada monjo ha de trobar els seus moments per pregar i interioritzar; és essencial per poder viure aquesta vida monàstica amb profunditat. Si no, no s’aguantaria això! (riu)
Quines activitats del dia a dia considera vostè indispensables?
Quan ja portes molts anys de vida monàstica, el mateix rodatge et marca el ritme i et sosté. Ens llevem a les cinc del matí i la primera pregària és a dos quarts de sis. És un moment de silenci i recolliment: a l’hivern encara és fosc, i això fa que l’oració sigui més profunda.
A continuació venen les laudes, lloances a Déu pel nou dia, mentre el sol surt i els ocells canten. Al llarg del dia fem altres pregàries breus, en diem les hores menors, a les 9, 12 i 15 h; només uns minuts, però són una manera de mantenir present a Déu.
El centre de la jornada és l’Eucaristia, que celebrem a les sis de la tarda (i al matí els diumenges), i les vespres completen el dia amb una pregària de gratitud per tot el que hem viscut abans de descansar.
Totes aquestes celebracions estan obertes a tothom, i sempre hi ha qui hi participa! Hem tingut visitants fins i tot a la pregària de primera hora i a l’última del dia. L’oració del monjo és un servei públic: tothom hi pot participar.
Què pot aprendre avui un jove que visiti el Monestir de Solius, encara que no tingui vocació religiosa?
Flipa! (riu) És una experiència sorprenent. Quan un jove entra al Monestir de Solius, potser al principi no sap ben bé què passa; tot és nou i diferent. Però de seguida s’hi acostuma, se sent còmode i descobreix un món nou. Només travessar la porta ja gaudeixes d’un altre ambient, els que ens visiten sovint ens diuen que els transmet pau perquè se senten acompanyats i tranquils.
Com veu el futur de la vida monàstica a Catalunya?
No ho sé, no soc profeta. Però l’esperança mai s’ha de perdre. Les realitats són diverses: Montserrat, que aquest any celebra el seu mil·lenari, és un cas únic en tots els sentits; després hi ha Poblet, el nostre convent, i també altres monestirs, com els de monges cistercenques a Barcelona i a Vallbona de les Monges. Hi ha opcions, hi ha camí. Som una llavor, una planta: si creixerà o florirà, només Déu ho sap.
Mantenen relació amb altres monestirs cistercencs? Fan activitats conjuntes?
Cada monestir és molt independent. Naturalment, ens sentim germans i germanes, i de tant en tant celebrem alguna trobada fraterna o alguna festivitat junts. Hi ha bona relació, però cadascú segueix el seu camí, assegurant allò que és essencial per a cada comunitat.
Per acabar, què voldria destacar?
M’agradaria que la gent sabés que aquí estem constantment a la presència de Déu: portem Déu en el cor i amb Ell tota la humanitat. Preguem no només per nosaltres, sinó per tot el món. Encara que sembli que no fem soroll, estem alimentant espiritualment les persones, donant-los força per afrontar la vida, amb els seus problemes, alegries i reptes. Vivim, per raons pràctiques, una mica aïllats, però de cap manera tancats: els portem al cor i sempre ens trobaran amb la porta oberta i els braços disposats a acollir-los.
