El Pelegrinatge de Notre-Dame de Chrétienté, que es durà a terme durant el cap de setmana de Pentecosta (7, 8 i 9 de juny) entre París i Chartres, aplegarà enguany una multitud rècord: prop de 19.000 fidels. Tots ells emprendran aquest viatge espiritual marcat pel caràcter tradicionalista i la celebració de la missa segons el ritu anterior al Concili Vaticà II. Segons assenyala La Croix, aquesta 43a edició ha cridat especialment l’atenció del Vaticà i de l’episcopat francès, atès que la missa principal serà presidida per Athanasius Schneider, bisbe auxiliar d’Astanà (Kazakhstan), conegut per la seva oposició al papa Francesc.
La missa tridentina, celebrada en llatí i d’esquena al poble, serà el centre litúrgic d’aquesta trobada organitzada per l’associació Notre-Dame de Chrétienté, que exigirà als sacerdots participants que només utilitzin el Missale Romanum de 1962. Aquest fet ha motivat recentment recordatoris del Dicasteri per al Culte Diví, que insisteix que només el bisbe diocesà pot autoritzar aquest tipus de celebracions, tal com han remarcat els arquebisbes Dominique Lebrun i Vincent Jordy en una carta al conjunt de l’episcopat francès el passat 6 de maig.
Tot i les tensions, el bisbe de Chartres, Philippe Christory, ha donat el seu vistiplau a la celebració de la missa tridentina durant el pelegrinatge, incloent-hi la missa de Pentecosta i la de clausura a la catedral de Chartres, on ell mateix pronunciarà l’homilia. En declaracions recollides pel portal catòlic francès, Christory va rebutjar qualsevol intent de prohibir la celebració dels sagraments segons la forma ordinària del ritu romà per part dels organitzadors.
El president de Notre-Dame de Chrétienté, Philippe Darantière, remarca el bon diàleg amb el bisbe de Chartres i defensa l’esperit d’unitat dels capellans que acompanyen la peregrinació. Segons ell, les crides del Vaticà i dels bisbes francesos a oferir també la missa segons el ritu reformat són comprensibles, però no reflecteixen l’esperit de protesta, sinó de fidelitat a una tradició litúrgica que molts consideren font de gràcia i profunditat espiritual.
Un altre element rellevant és l’administració del sagrament de la reconciliació. Tot i que els bisbes Lebrun i Jordy indiquen que cal fer-ho segons el ritual reformat pel Concili, Darantière assegura que el bisbe Christory també autoritza l’ús del ritual antic per a aquest sagrament. Aquesta flexibilitat, diu, mostra que és possible una coexistència de ritus en benefici de la comunió eclesial.
Finalment, darrere del debat litúrgic, molts dels participants esperen una reorientació de la política del Vaticà en relació amb el Vetus Ordo, especialment després dels anys marcats per les restriccions de Traditionis custodes. Darantière resumeix així: “La convivència de formes litúrgiques no només és possible, sinó necessària per enfortir la unitat de l’Església en temps difícils com els actuals”.
