El fet de créixer en un ambient totalment laic no va impedir que el periodista i traductor jueu Paul Sánchez Keighley (Johannesburg, 1991) comencés a experimentar des de ben jove un interès notable per viure èticament a través d’aquest “viatge íntim i personal” que considera que és la relació amb la divinitat. De pare català i mare anglesa, l’any 2012 va anar a Israel en un viatge d’intercanvi com a estudiant de periodisme i va ser allà on, després de conèixer qui seria la seva dona, va abraçar, d’una forma natural, la fe jueva.
Acabats els estudis, Sánchez va decidir quedar-se al país exercint com a periodista autònom, fet que li va permetre, entre altres coses, cobrir per a La Vanguardia i altres mitjans israelians la guerra de 2014 a Gaza i diversos conflictes en territoris palestins. En aquells anys va adonar-se que, sense buscar-ho, portava una vida jueva, ja que seguia els seus ritmes (descansar el sabbath, fer un sopar el divendres vespre, les festivitats).
“Interactuant amb els valors jueus vaig descobrir que havia trobat el meu lloc, així que l’any 2014 vaig iniciar el procés de conversió”, relata a Flama en una entrevista que té lloc a Barcelona, on Sánchez es va mudar amb la seva dona l’any 2016. La intenció de la parella en arribar a la capital catalana era inicialment viure-hi un any, però aleshores la dona, Sivan Kashi, va quedar embarassada del primer fill, fet que els va “ancorar” a la ciutat. A tots dos els agrada més la vida a Israel, però l’ambient d’inseguretat, les guerres constants i l’obligatorietat del servei militar fa que prefereixin que els seus fills creixin a Catalunya, on troben un ambient “més obert i tranquil”.
Alhayam, un pont entre Tel Aviv i Barcelona
A la dramàtica i sempre delicada situació entre Israel i Palestina està dedicat precisament el pòdcast Alhayam [en hebreu, ‘sobre el mar], que Sánchez dirigeix i presenta —en català des de fa algunes setmanes— amb el també periodista israelià resident a Catalunya Ofer Laszewicki. En aquest espai, que depén del finançament voluntari del públic, volen posar llum a un conflicte que des de fora, assegura Sánchez, es tendeix a veure com “un xoc entre bons i dolents, en què estàs amb un bàndol o amb un altre”. “Com a periodistes jueus que hem viscut a Israel i coneixem a fons la complexitat del context, detectem de seguida les tergiversacions que, tot i que no sempre són amb mala fe, es fan tan sovint quan es parla d’aquest tema”, argumenta.
“Avui —explica— es parla d’Israel com a projecte colonial europeu de blancs invasors. Entenc l’argument, té part de raó: hi ha elements semblants al colonialisme, i és cert que el sionisme ve d’Europa; però, ara per ara, més de la meitat dels israelians són misrahí, és a dir, jueus procedents de països àrabs, i al carrer, culturalment, la sensació és d’estar en un país àrab, no d’estar a Frankfurt. Israel s’està convertint un altre país del Pròxim Orient, fins i tot des del punt de vista polític, amb la figura de ‘l’home fort’ al capdavant”, apunta Sánchez.
Els atacs terroristes de Hamàs del 7 d’octubre de 2023, amb les terribles conseqüències que van tenir primer a Israel i, posteriorment, a Gaza, on els bombardejos i la fam colpegen sense pietat la població civil cada dia des de llavors, van portar a Sánchez i Laszewicki a voler aprofundir encara amb més determinació en la complexitat del tema. “Quan veus aquest conflicte com un partit de futbol, no hi ha lloc per a l’empatia. No som objectius, ningú ho és: l’Ofer i jo som sionistes, ens estimem Israel, però per damunt de tot, empatitzem amb tota la gent innocent que pateixen els dos bàndols i som capaços de criticar a qui calgui criticar”, assegura.
En aquest punt, Sánchez dirigeix els dards al govern encapçalat per Benjamin Netanyahu i afirma que ha abandonat els ostatges israelians segrestats per Hamàs. “Fa temps —diu— que els dirigents israelians han renunciat als ostatges, els consideren un destorb. És vergonyós que sigui aquesta gent la que ens representa. Es tracta d’un govern de coalició supremacista i racista, fortament influït pels elements d’ultradreta. Netanyahu els deixa fer perquè no vol que marxin. Aquesta guerra continua simplement perquè el primer ministre vol mantenir-se al poder per evitar els casos judicials de corrupció que estan en marxa i que poden posar fi a la seva carrera política”, sentencia Sánchez.
El periodista i traductor català, que es mostra profundament dolgut en veure les imatges de barris de Gaza per on va tenir ocasió de caminar en el passat i que ara estan completament destruïts per les bombes israelianes, està convençut que el conflicte entre Israel i Palestina no és religiós, sinó polític, i que tard o d’hora, se l’haurà de posar fi amb una “solució política que respecti a tothom”. “Cap dels dos pobles exterminaran l’altre i cap dels dos marxarà”, adverteix.
A banda de col·laborar activament amb Mozaika, associació cultural jueva amb seu a Barcelona, com a periodista, Sánchez també escriu ressenyes literàries per al Quadern d’El País, on s’encarrega principalment dels temes relacionats amb el Pròxim Orient. Fa uns dies, sense anar més lluny, va publicar-hi una ressenya de dues traduccions al català de clàssics del sufisme a l’Iran, on té amistats i vincles familiars, ja que la seva dona és jueva de pare iraquià i mare iraniana.
Per aquesta raó, la recent “Guerra dels dotze dies” entre Israel i l’Iran va suposar un moment “terrible” per a ell. “Sento una profunda estimació per tots dos països. Una cosa és la política i l’altra és la gent. Quan parlo amb els meus amics de l’Iran per veure com estan, ens acabem dient que ens sap greu que els nostres països es bombardegin mútuament. Però la nostra amistat està molt per damunt d’això. Quan les guerres o la política trenquen amistats, és que no són amistats. En la vida el que més importa és cuidar-se i estimar-se els uns als altres”, conclou.
