És difícil no percebre, en accedir a les dues esglésies on el capellà José Vicente Alberola és rector, algun rastre que recordi encara el pas de la dana del 29 d’octubre de 2024. El silenci humit de les parets, les taques d’aigua encara visibles o les portes mancades de frontisses en són testimonis muts d’aquella nit que va transformar Catarroja, municipi de l’Horta Sud, a pocs quilòmetres de València. Situada a la vora de l’Albufera i travessada per antics cursos d’aigua que temps enrere desembocaven en el llac, la població conserva en el seu traçat urbà un record geogràfic del passat fluvial: la Rambleta, una ampla avinguda que divideix el nucli urbà i que, en realitat, segueix l’antic llit d’un barranc.
A banda i banda d’aquesta rambla es troben dues de les esglésies del municipi. A l’oest, la de Maria Mare de l’Església, un edifici de línies modernes aixecat fa poc més de mig segle al barri residencial. A l’est, la de Nostra Senyora del Pilar, més antiga i arrelada al teixit comercial i històric del poble. Els dos temples, separats per pocs centenars de metres, van patir de ple l’embranzida de l’aigua quan el barranc soterrat va revifar i la Rambleta, que durant dècades havia estat només una via urbana, va tornar a ser riu.
Caminar avui per aquesta avinguda és recórrer una frontera simbòlica entre el desastre i la resistència. “Per aquí passava aigua fa molt temps”, explica Alberola mentre observa el trànsit actual. “Fins a la dana, l’aigua del barranc s’escolava només pel subsòl”. Ara, encara es veuen persianes trencades, baixos apuntalats i façanes esquerdades, però també comerços que han pogut renéixer, amb terres nous, portes llustrades i aparadors recentment estrenats. D’altres, més desafortunats, van ser saquejats en les primeres hores de caos i alarma social, quan el poble encara no comprenia l’abast del que estava passant.
A Maria Mare de l’Església, la destrucció va arribar sense avisar. Una de les portes d’accés a la nau va quedar completament arrancada i, un any després, continua sense substituir-se. “Poques hores després de la dana, van venir quaranta joves a ajudar-nos a treure el fang que va entrar a Maria Mare de l’Església”, recorda Alberola, assenyalant les marques encara visibles als sòcols. “Vam treure tots els bancs al carrer, on van estar un mes i mig; després va poder-se fer servir de nou com a temple de culte”. Durant aquell temps, la nau va canviar la seva funció: “Va ser un magatzem de productes de primera necessitat durant un mes i mig“, rememora el prevere.
Al mur lateral, una franja fosca mostra fins on va pujar el nivell de l’aigua. “Encara que s’hagi netejat, es percep una marca”, diu, passant-hi la mà. La sagristia, totalment inundada, va perdre tot el mobiliari. “Ara és tot nou. La megafonia, l’electrificació… tot s’ha hagut de tornar a instal·lar”. En obrir l’armari de casulles, ensenya la que duia el dia de la seva ordenació: està tacada i endurida pel fang, però la conserva com a testimoni. “És el color dana”, diu amb un somriure resignat.
L’església, amb uns 53 anys d’història, és com una extensió de la seva pròpia vida. “Soc rector des de fa 13 anys”, comenta. Aquella nit, la comunitat va viure moments d’angoixa. “Quan l’aigua començava a pujar, l’únic que es va poder salvar va ser el sagrari, per part d’uns sagristans que es van quedar tota la nit atrapats a la planta de dalt de l’església”. Des del seu edifici, Alberola i els veïns improvisaven cordes per rescatar gent atrapada. “Fèiem cordes improvisades per salvar veïns que estaven al carrer”, admet.
Entre les imatges del temple, la de la Miraculosa va aparèixer surant dins l’aigua. “És de fusta, i s’està restaurant; al novembre el restaurador ja la tindrà enllestida. Ens van parlar d’un restaurador important, que es va oferir a restaurar-la”, apunta. El rector anuncia també una missa d’acció de gràcies: “El dia 9 de novembre farem una missa per tots els voluntaris que van venir a ajudar”.
En travessar de nou la Rambleta, el so del trànsit contrasta amb el silenci del record. A l’altra banda, la façana de Nostra Senyora del Pilar mostra encara la ferida del temporal. “No es podia tancar perquè ens vam quedar sense portes ni finestres; vam decidir clausurar-la”, explica el capellà. “El sòl està perjudicat, el retaule es va destrossar, un organet de la nau va aparèixer en una altra sala, cap per avall; cada dia venien 200 voluntaris a traure aigua, i érem uns 300 menjant aquí. Al soterrani van trigar 10 dies en buidar l’aigua”, destaca el capellà.
L’aigua també es va endur un altar de marbre, buit per dins. “Ara estarà a l’Albufera o al mar”, comenta amb una barreja de tristesa i ironia. La imatge original de la Mare de Déu del Pilar es va perdre, però “la Guàrdia Civil de Saragossa ens va regalar una imatge nova, perquè la que teníem se la va endur l’aigua”, assenyala.
La passejada acaba amb el silenci d’una pregària no dita. Darrere de cada porta trencada hi ha una història de fang i esperança. I sota la Rambleta, on abans corria el barranc, encara hi batega la memòria de l’aigua. Catarroja ha après que els rius no desapareixen del tot —només dormen—, i que la fe i la solidaritat poden, a vegades, convertir el fang en una forma de renaixement.
