La trajectòria de Veronica Donatello, franciscana alcantarina, neix d’un context familiar i es transforma en una vocació que uneix fe, tecnologia i compromís per la dignitat. Des del seu càrrec a la Conferència Episcopal Italiana (CEI), impulsa projectes com Vatican for All i promou una mirada pastoral que situa les persones amb discapacitat al centre de la vida eclesial i social. En aquesta entrevista amb Flama, la Responsable del Servei Nacional per a la Pastoral de les Persones amb Discapacitat, de la Conferència Episcopal Italiana (CEI), defensa una Església que passi “de la inclusió a la pertinença” i que aprengui acollir des del principi a tothom.
Com va néixer la seva vocació i quin camí la va portar fins a les Germanes Franciscanes Alcantarines?
Com tants joves, vaig seguir el camí d’iniciació cristiana fins a l’adolescència. Un cop acabat, em vaig allunyar de l’Església perquè el meu rector d’aleshores va negar els sagraments a la meva germana Chiara, una persona amb una discapacitat molt greu. Així, vaig continuar la meva vida lluny de l’Església. Però el Senyor és un “pretendent hàbil” i, quan tenia 22 anys, la meva parella d’aleshores em va posar en contacte amb el seu rector: a la seva parròquia buscaven algú que ajudés en l’acompanyament espiritual de persones amb discapacitat, i ell va pensar en mi, ja que treballava en aquest àmbit.
El rector em va demanar —dispensant-me de la missa— que les acompanyés. Vaig tornar, doncs, a la parròquia, i les vaig ajudar amb la traducció a la LIS (llengua de signes italiana) i amb altres estratègies educatives, al costat d’operadors pastorals. Més endavant, aquell mateix rector em va proposar participar també en el camí d’estiu. Precisament mentre acompanyava a persones amb discapacitat en els diversos moments de pregària, fe i anunci, traduint per a elles, una paraula va arribar també al meu cor.
Vaig començar a qüestionar-me el sentit de la meva vida, la recerca de plenitud, de felicitat. Ho tenia tot: afecte, feina, estabilitat econòmica, roba… però em faltava alguna cosa. Més endavant, per diverses raons, vaig arribar a Assís. Allà em vaig sentir cridada i vaig iniciar un camí de fe. Just a Assís vaig conèixer les religioses que, dos anys i mig després, serien “les meves” germanes: les Franciscanes Alcantarines. Em va impressionar el fet que fossin dones alegres, dones que caminaven amb els altres, dones properes a la història.
Així, el Senyor la va cridar a través de les persones amb discapacitat
Sí, exactament. Aquesta era l’única oportunitat que el Senyor tenia per entrar al meu cor, també perquè el meu escàndol havia nascut d’un rebuig. Sempre explico un episodi: mentre jo m’allunyava de l’Església, els meus pares, tots dos amb discapacitat, van dir: “No, nosaltres volem treballar dins de l’Església, perquè només així podem contribuir a canviar les coses”. Ells van fer una elecció molt més valenta que la meva: quedar-s’hi.
Des del 2019 és responsable del Servei Nacional per a la Pastoral de les Persones amb Discapacitat de la CEI. Quins són els principals reptes d’aquesta tasca?
Els principals reptes estan vinculats al que passa avui. Cal deixar-se provocar pels nous paradigmes i pel context actual. És fonamental treballar en totes les etapes de la vida, no només en l’àmbit sacramental, sanitari, rehabilitador o educatiu, sinó acompanyar realment les persones amb discapacitat en totes les edats, no com a beneficiàries passives, sinó teixint-hi relacions bidireccionals.
L’expressió clau que faria servir és: de la inclusió a la pertinença, de les estratègies —que ja hem començat a aplicar— a la participació plena en la vida civil i eclesial.
Com neix el projecte “Nessuno Escluso” i quins són els seus principals objectius?
El projecte Nessuno Escluso (Ningú exclòs) sorgeix d’un desig del papa Francesc durant una trobada amb les comunitats de persones sordes del continent americà. Elles demanaven poder escoltar la seva paraula, el seu magisteri, no només en alguns esdeveniments, sinó sempre. A partir d’aquí, el Papa va expressar el desig de fer accessibles totes les trobades.
Així va néixer l’app, fruit de la col·laboració amb el Dicasteri per a la Comunicació. Alguns enginyers amb discapacitat visual van treballar amb enginyers del Vaticà per detectar possibles dificultats i crear una aplicació pensada realment per a tothom. Actualment, el projecte Vatican for All —que equival pràcticament a Nessuno Escluso— inclou cinc llengües de signes (quatre en directe i una, l’americana, en diferit). L’app és accessible també per a persones amb baixa visió o ceguesa.
Ha parlat de “triple marginació” (per exemple, dones estrangeres amb discapacitat). Com es poden desenvolupar respostes pastorals eficaces en aquests casos?
Cal treballar sobretot els prejudicis. El primer és el prejudici cognitiu, és a dir, mirar l’altre només a partir del seu límit. Després hi ha el prejudici religiós: sovint, com més complexa és la discapacitat, més augmenta la marginació, l’exclusió o la participació merament passiva als esdeveniments. En resum, les persones amb discapacitat greu reben els sagraments però no participen de la vida comunitària.
Finalment, hi ha el prejudici comunitari: a vegades ni tan sols notem l’absència de les persones amb discapacitat als nostres espais, perquè no se senten part, no se’ls reconeixen talents i només veiem el seu “límit o problema”. Coneixem el diagnòstic de l’altre, però no qui és, què li agrada, quins són els seus somnis i esperances. A la nostra taula en falten molts, senzillament perquè ni tan sols els coneixem.
La impressió més bonica va ser l’estupor. D’una banda, la gent es meravellava del que l’Església fa actualment —i potser sempre ha fet— amb i per a les persones amb discapacitat, sobretot pel que fa al projecte de vida. I per mi va ser molt enriquidor veure la riquesa d’altres països, compartir les mateixes dificultats però també els mateixos somnis, malgrat provenir de realitats diferents. I la possibilitat de fer néixer col·laboracions va ser realment entusiasmant.
De quina manera la intel·ligència artificial i la tecnologia, com l’app Vatican for All, poden donar suport a la vida de les persones amb discapacitat?
La tecnologia, i especialment les tecnologies assistives, poden fer molt. Penso, per exemple, en Vatican for All i en la possibilitat que tothom participi en l’anunci de la fe. Recordo el dia de l’elecció del papa Lleó XIV: en aquella ocasió hi havia connectades dos milions de persones d’arreu del món. És preciós pensar que aquestes eines serveixen per crear xarxa.
És clar que la tecnologia per si sola no n’hi ha prou, però és un ajut enorme. Durant un Jubileu vam acompanyar persones grans amb discapacitat que estaven al llit a través d’imatges. Aquestes tecnologies poden millorar molt la qualitat de vida. Conec una persona que, després d’un accident, només pot moure la cara: té un ratolí sota la llengua amb què activa jocs i fins i tot llegeix llibres amb la seva filla. La tecnologia millora la vida i, en casos com aquest, restitueix dignitat.
Com poden la comunicació i els mitjans sensibilitzar la societat sobre la inclusió, evitant estereotips o representacions limitades?
Primer de tot, aprenent a comunicar la discapacitat, evitant de vegades paraules que semblen políticament correctes però que estigmatitzen; evitant el que s’anomena inspiration porn; evitant llenguatges que, en lloc de crear comunió, generen pietisme o assistencialisme i converteixen la persona en fenomen. Cal aprendre a narrar la discapacitat inserint-la en un context normalitzador.
El 2016 va ser nomenada Cavallera de l’Orde al Mèrit de la República Italiana. Què significa per a vostè aquest reconeixement?
El que vaig dir al president Mattarella és que aquest reconeixement era un “nosaltres”, perquè nosaltres som els altres, i el fruit del que som o del que hem aconseguit és gràcies a la contaminació positiva de molts rostres amb qui hem crescut. El vaig agrair, però era l’agraïment de molts rostres i moltes històries.
Quins valors considera fonamentals per construir una societat més inclusiva i atenta als més fràgils?
Sobretot, no oblidar la continuïtat de les edats; no oblidar el treball amb les famílies i el suport als cuidadors. Penso que la feina ha d’avançar en un doble sentit: d’una banda, la llei ha de donar suport; de l’altra, cal crear comunitats cristianes responsables, on neixi la convicció que l’altre ens pertany.
Mirant al futur, quins projectes o somnis voldria fer realitat en el camp de la pastoral de la inclusió?
Hem treballat molt en l’àmbit pastoral i, gràcies a Déu, hem aconseguit fites molt importants. Si pensem en els àmbits litúrgic, catequètic, de pastoral social i laboral, en l’arquitectura de culte, l’art i la bellesa, estic realment contenta del que hem fet.
Un dels grans somnis és aprendre a projectar: en lloc d’arribar sempre després, millorant, modificant o adaptant, és fonamental dissenyar les propostes des del principi per a tothom. Un altre somni és treballar amb la gent gran i el final de la vida: seria bonic recuperar la riquesa de l’espiritualitat i aprofundir encara més en la dignitat d’aquest últim tram, on les famílies i les persones amb discapacitat afronten més reptes. En definitiva, la vida sempre és digna de ser viscuda, però cal poder-ho fer de la millor manera possible.
La frase que la guia, la que sempre l’acompanya?
Més que una frase, m’acompanya el gest dels meus pares, del qual ja he parlat: el coratge de romandre i de “sabotejar” el sistema des de dins. Els meus pares van fer que l’Església es replantegés la visió que tenia fa temps de la meva germana Chiara i de les persones amb discapacitat greu, quedant-se dins l’Església i treballant-hi.
Tot i així, hi ha una frase que sempre em guia. És de Marc 16,15: “Aneu per tot el món i anuncieu l’Evangeli a tota criatura.” Aquest anunci per a tothom, ningú exclòs, sempre és amb mi.
