Rodejats de bisbes argentins, xilens, peruans, etíops o francesos, entre moltes altres nacionalitats, els bisbes catalans Xabier Gómez, Josep-Lluís Serrano i Daniel Palau —aquest últim sent el darrer dels 3 que va accedir a l’episcopat català com a bisbe de Lleida, el passat dissabte 19 de juliol—, participen fins aquest dijous 11 de setembre en un curs de presentació de la realitat universal de l’Església, a Roma, dirigit als bisbes catòlics ordenats aquest últim any.
Durant aquests dies, tots ells —prop de 200— han assistit a conferències sobre l’aplicació de l’esperança en àmbits com la vida religiosa, la joventut i l’episcopat, coincidint amb la celebració del Jubileu de l’Esperança. Així ho explica Palau a Flama, qui abans de saludar aquest dijous el papa Lleó XIV, ha pogut conèixer altres prelats d’arreu del món, així com el treball que es fa en els diversos dicasteris de la Santa Seu.
Quin objectiu té aquest curs en què ha participat?
El curs té un doble objectiu. El primer i, per a mi, el més important, és el de començar a teixir relacions dins el col·legi episcopal. Són moltes les procedències i el nombre de participants aquest 2025 no ha estat gens petit, ja que poc ha faltat per arribar als 200 bisbes. Les estadístiques i les quantitats no són el més important; de fet, l’objectiu d’aquest curs, com diem, no és el de reforçar la idea d’un col·lectiu, el col·legi episcopal, com a grup tancat i hermètic, sinó, més aviat, el de mostrar l’evidència de la seva realitat, és a dir, la seva humanitat a través de la qual Déu actua i actuarà per la força de l’Esperit Sant. És així que una de les prioritats d’aquest curs és la de provocar el coneixement entre els qui en formen part, des de la nostra ordenació, del col·legi episcopal.
Han tingut ocasió de conèixer els diferents organismes de govern de la Santa Seu?
En efecte, el segon objectiu del curs és la presentació dels diversos dicasteris de la cúria romana, la qual, des de la constitució evangèlica Predicate evangelium, publicada pel papa Francesc el 19 de març de 2022, es marca l’objectiu de l’evangelització. Així és com els principals dicasteris han proposat aquest curs, enllaçant-lo amb el Jubileu de l’Esperança.
I vostè, personalment, com ha viscut aquests 10 dies, que culminaran encaixant-li la mà al Papa?
Entre altres elements, destaco que el factor de la joventut m’ha ajudat a viure aquests dies amb intensitat. Parlo d’aquest factor no només per l’edat de molts dels participants, sinó també pel fet de la canonització de Pier Giorgio Frassati i Carlo Acutis, dos joves que han mostrat a l’Església el repte i la possibilitat de la santedat. Tots estem cridats a ser sants i tots tenim el nostre propi camí: el primer, des de l’acció catòlica, i, el segon, des de les xarxes socials d’internet. Tots dos estan fets des d’un amor gran a l’Eucaristia. Viure la canonització d’aquests cristians va ser un motiu de gran esperança per tal de reconèixer que és Déu qui ens crida a la santedat i té pensat per a cadascú de nosaltres un camí.
Què en diria, de la relació que ha pogut establir aquests dies amb altres bisbes d’arreu del món?
És un aspecte gratificant d’aquesta trobada formativa. El bon ambient s’ha combinat extraordinàriament amb el goig d’una sana amistat i d’un reconeixement humil de les dificultats que l’Església té davant el món, però també d’un fort desig de no desistir en el fet de ser sembradors d’esperança allà on som. Aquesta relació serà confirmada per la rebuda que Lleó XIV ens oferirà aquest dijous 11 de setembre. El col·legi episcopal no prescindeix de cap de les maneres del seu cap: cum Petro et sub Petro és l’expressió clàssica que ve a confirmar el desig que tot ministeri, també i encara més l’episcopal, és i està cridat a ser ministeri de comunió. El bisbe és artífex de comunió, i no pot deixar de ser-ho, perquè la seva missió és expressar i viure amb confiança el do de l’Amor rebut per la força de l’Esperit Sant.
El procés sinodal que viu l’Església catòlica també ha estat present en aquestes sessions de treball?
Un motiu de reflexió en els diferents grups de treball ha estat òbviament el de la sinodalitat. Aquest estil propi de l’Església no és un element accidental, ans al contrari. La sinodalitat es converteix i està cridada a esdevenir cultura. L’Església s’entén des de la mútua relació entre batejats, fins a arribar a una comprensió de la diferència que els ministeris comporten, però sempre com un element enriquidor i no pas com un obstacle per ser l’Església que Déu vol que siguem. La sinodalitat no es deslliga de la crida a l’esperança, ja que la veritable esperança és Jesucrist i la sinodalitat té per objectiu caminar junts cap a Ell.
