El passat dilluns 21 d’abril, poc més de dues d’hores després de la mort del papa Francesc, els cardenals no residents a Roma van rebre un correu electrònic per part de la Santa Seu demanant-los que es desplacessin al més aviat possible al Vaticà per participar en el procés d’elecció del pròxim papa.
Un d’aquests cardenals va ser l’arquebisbe de Rabat, Cristóbal López (Vélez Rubio, 1952), que va optar per fer les maletes ràpidament i volar cap a Roma, on un dia després va unir-se a la resta de purpurats. Així, aquest salesià criat a Catalunya i amb tres dècades d’experiència missionera a països com el Paraguai, Bolívia i el Marroc, va ser un dels primers a incorporar-se a les congregacions generals, en les quals els purpurats discerneixen conjuntament quin perfil de Papa necessita l’Església.
Des que es troba a la Ciutat Eterna, López ha rebut centenars de missatges, sobretot per part de periodistes, amb els quals ha parlat sense embuts i amb la seva predisposició habitual. El pròxim dimecres 7 de maig, serà un dels 133 cardenals amb dret de vot en un conclave que, per a ell, assegura, “serà el primer i l’últim”.
Quina impressió té d’aquestes primeres set assemblees plenàries en què els cardenals reflexionen sobre les necessitats de l’Església en el món actual?
Les primeres reunions van ser més de caire organitzatiu, per decidir la data del funeral del Papa i les posteriors misses novendials de dol. Però després de l’enterrament i de traslladar-nos a la Casa Santa Marta, on ens allotjarem la majoria de nosaltres durant el conclave, tots hem pogut començar a exposar com veiem l’Església i el món, les prioritats i els punts en què caldria parar atenció. En aquest procés, automàticament, un es fa a la idea de quin seria el retrat robot del Papa que necessitem per guiar l’Església.
Després d’un pontificat com el del papa Francesc, quina mena de retrat robot s’està gestant en les reunions?
No puc parlar de manera general. Cadascú té el seu propi retrat i remarca un aspecte o altre. A mi, en particular, m’agradaria que en el pròxim pontificat puguin continuar i consolidar-se els processos impulsats pel papa Francesc. No perquè hagin sigut promoguts per ell, sinó perquè són evangèlics. Un d’aquests processos és la sinodalitat. Jo no la defenso perquè Francesc l’hagi posat sobre la taula, sinó perquè és una característica de l’Església dels primers temps que, per desgràcia, havia quedat oculta i oblidada. La participació de tothom, la comunió i la decisió presa després d’un discerniment en què tots participen, tot això ha de continuar perquè és bo i es troba en l’ADN de la vida cristiana. La sinodalitat és més tradicional que l’Església del segle XIX a la qual alguns voldrien retornar.
Alguns cardenals, inclòs vostè, en ser preguntats en aquests dies si es veuen com a Papa, neguen rotundament aquesta possibilitat per diverses raons. ¿Hi ha algun purpurat que desitgi realment sortir elegit en el conclave?
He dit a molts mitjans aquests dies que si hi ha algú que es proposa, desitja o vol ser Papa és que està malament del cap. Entre nosaltres, no només per a Papa, sinó també com a bisbe o en qualsevol altre càrrec, no ens autoproposem per a res. En els ambients eclesials, ningú es vota a si mateix, ja que seria una vergonya i descrèdit. En política, en canvi, els candidats es proposen per ser elegits, i ells són els primers que han de votar-se. No ho critico, per descomptat, perquè és un altre àmbit, però aquesta manera de fer té poc o res a veure amb l’Església. Entre nosaltres, tothom és candidat potencial, no hi ha llistes oficials.
La manera de participar en les congregacions generals i en el conclave és típicament sinodal?
Per descomptat, el funcionament dels col·legis cardenalici i episcopal representen aspectes de la sinodalitat. El que passa és que fins ara tot ha quedat en el clergat, i la sinodalitat ha de partir de la base. Es diu —i és un exemple molt bonic— que hi ha tres nivells: ‘tots’, ‘alguns’, ‘un’. El ‘tots’ és la fraternitat universal, la comunitat cristiana global. ‘Alguns’ pot ser el consell parroquial o diocesà, o el col·legi cardenalici o el mateix Sínode. I ‘un’, que pot ser el papa o el bisbe. Aquests tres nivells han d’actuar en harmonia. Si tot el poble diu una cosa, n’hi ha un que ratifica aquesta postura unànime. Si el poble no està d’acord, potser algú decidirà tractant de ser equitatiu i buscar el que consideri millor per a tots.
Diuen alguns vaticanistes que aquest és un preconclave llarg per afavorir un conclave curt. Hi està d’acord?
No, perquè les normes que regeixen la seu vacant dicten que el conclave no ha d’obrir-se abans de quinze dies de la mort del Papa ni després de vint. Per tant, no ens hem allargat, estem dins dels terminis. Dilluns vinent serà el dia 15 de la mort del papa i dimecres estarem votant.
En aquests dies s’han pogut començar a conèixer una mica. Quina valoració en fa?
Fins ara ens havíem tractat poc, en conseqüència, necessitem escoltar-nos i que cada un pugui expressar-se i ens puguem conèixer en la nostra forma de pensar. Hem vingut a Roma cardenals de molts llocs diferents del món: Mongòlia, l’Índia, el Pròxim Orient o el nord de l’Àfrica. Jo he pogut romandre anteriorment algunes setmanes seguides a Roma per participar en les dues assemblees del Sínode sobre la sinodalitat i això m’ha permès conèixer almenys uns trenta cardenals. Però els qui han sigut creats cardenals en les darreres fornades i no han tingut encara ocasió de participar en grans assemblees com poden ser el Sínode, poden trobar-se que no coneixen ningú i ningú no els coneix.
