Un any després de la dana que va devastar l’Horta Sud el 29 d’octubre de 2024, el record de l’aigua i el fang continua viu. No només en la memòria col·lectiva dels veïns de Paiporta i Picanya, dues de les localitats més afectades, sinó en els objectes que han format part del seu patrimoni religiós i artístic. Al taller de l’Institut Valencià de Conservació, Restauració i Investigació (IVCR+i), a Castelló, aquestes peces parlen. Amb esquerdes, amb pintura escrostonada, amb la fusta inflada i amb absències doloroses. Però també amb esperança. Perquè aquí, sota llums blanques i mans expertes, s’hi escriu una segona oportunitat.
Fanny Sarrió, cap de secció de pintura de cavallet i escultura policromada del centre, explica amb serenitat i precisió quirúrgica, el procés que ha seguit l’equip des que, fa mesos, van arribar les primeres peces afectades: “Aquí intervenim escultures principalment procedents de 3 esglésies: la de la Verge de Montserrat de Picanya, i les de Sant Jordi Màrtir i la Immaculada Concepció de Paiporta”, enumera.
Fusta banyada i records enfangats
En aquest escenari, hi ha escultures i un tron de processó. Tot plegat representa un conjunt devastat pel temporal que va inundar naus, temples i vides senceres. “Moltes de les peces han estat submergides en aigua i fang, i això comporta problemes”, comenta Sarrió. I afegeix: “Estan construïdes majoritàriament després de la Guerra Civil, amb fustes no sempre de la millor qualitat, fet que complica encara més la seva recuperació integral”.
Una de les peces més emblemàtiques que reposa en aquest espai silenciós i blanc és un Crist jacent, una talla de fusta policromada de l’església de Sant Jordi Màrtir. Aquesta figura, mig coberta de fang, es va convertir en una imatge viral enmig del caos i va ser batejada popularment, segons la valenciana, amb el nom de “Crist del fang”. Ara, amb la mirada baixa i la carn encara pàl·lida, presenta pèrdues d’estrat pictòric i alguns dits mutilats. El fang, malgrat la neteja meticulosa, persisteix en les escletxes. “Aquest taller és com un hospital, hi ha pacients que accepten bé els tractaments i d’altres que no“, reflexiona la restauradora.
La llista d’afectacions és llarga: el Sant Josep amb el Nen, obra de Francisco Teruel, de la parròquia de la Verge de Montserrat, encara presenta restes de fang en la base. El Cor de Jesús, també de la mateixa església, ha patit una desestructuració interna. L’Assumpció de la Mare de Déu, de Francisco Germán, va quedar submergida completament dins d’una fornícula. “Quan la vam veure estava tota plena de fang. La fusta ha anat rebentant a mesura que s’ha assecat. Ens vam espantar, pensàvem que no la salvaríem, però ha respost molt bé”, recorda Sarrió.
A banda d’aquestes escultures, hi ha un tron de processó de fusta daurada i policromada, compartida per 3 imatges. Una d’elles, la de sant Agustí, ha desaparegut. “Com aquesta, hi ha algunes peces que no es van trobar, possiblement per haver estat agafades per algú; aquest fet demostra la part bona però també la part dolenta de les persones”, lamenta.
També es treballa en una talla de sant Josep, de José Pérez, procedent de l’església de Sant Jordi Màrtir. La figura mostra una pèrdua notable: la cara d’un dels querubins ha desaparegut. En molts casos, la cola que mantenia les parts unides s’ha desintegrat amb la humitat, desprenent fragments com dits, ales o elements decoratius. Malgrat tot, “només un 2% s’ha extraviat”, destaca Sarrió, subratllant la tasca diligent dels voluntaris i tècnics que van recollir tot el que s’havia desensamblat.
Recompondre la memòria
La intervenció de l’equip de l’Institut ha seguit una metodologia estricta, pensada per preservar tant la integritat física com la memòria de les peces. Des del primer moment, es va recomanar que les escultures es deixessin assecar en espais ventilats i sense manipulacions, per evitar deformacions irreversibles a causa de la humitat. Un cop estabilitzades, es va procedir al trasllat controlat fins a Castelló, on avui hi treballen 8 especialistes centrats en les estructures de fusta i policromia. Al taller annex, 5 tècnics més intervenen els elements tèxtils, també víctimes dels aiguats. Tots plegats, formen un engranatge pacient i precís que es mou entre pinzells, guants i llums d’alta intensitat.
Cada escultura conté més que matèria: arrossega una història pròpia, sovint interrompuda per la força de l’aigua durant aquell fatídic 29 d’octubre de 2024. No es tracta només de reconstruir; moltes d’aquestes figures ja havien estat intervingudes anteriorment, i ara es busca recuperar-ne l’estructura original, desfer el que un dia es va retocar per conveniència. “Les peces tenen la seva història i no podem emmascarar-les”, diu Fanny Sarrió. Per això prefereix parlar d’intervenció i no de restauració. “Crec que queda bonic que es reflecteixin registres dels danys provocats per la dana; això ajudarà a llegir millor les seves històries en el futur”, admet.
La documentació fotogràfica és part fonamental del procés. No només serveix per deixar constància dels treballs, sinó que es converteix en una eina de retorn simbòlic a les comunitats d’origen. Les presentacions públiques que s’acostumen a fer un cop s’acaba aquest laboriós procés, i en què es mostra l’abans i el després de cada peça treballada, tenen una acollida “increïble”, segons Sarrió. Són actes de transparència, però també de reparació emocional. Perquè darrere d’una escultura polida i restaurada hi ha mesos de feina invisible, metòdica, pacient.
I així, entre bisturins, pinzells i silenci, es tornen a cosir les ferides de la història. La de la fusta, la de la devoció, i la d’un territori que, un any després, encara s’esforça per eixugar-se.
