L’Aula Sant Jordi de l’Ateneu Universitari Sant Pacià ha acollit aquest cap de setmana la primera edició de les Jornades de Filosofia Personalista. Organitzada per l’Institut Emmanuel Mounier i l’Associació Espanyola de Personalisme sota el lema ‘Personalisme avui: pensar plegats’, la trobada ha reunit prop d’un centenar de persones de Catalunya i altres parts de l’Estat que han reflexionat sobre el personalisme comunitari des de diferents perspectives. Una de les participants ha sigut Carmen Álvarez, professora de la Facultat de Teologia de la Universitat Eclesiàstica Sant Damas de Madrid, que amb la seva conferència ha explorat les arrels poètiques i teatrals que van fer de Karol Wojtyla una figura única dins del personalisme molt abans de ser Papa.
¿Com ha viscut aquestes primeres Jornades de Filosofia i Personalisme?
Ha sigut enriquidor participar en aquest espai de trobada, diàleg i reflexió. Hi ha hagut aportacions molt valuoses des de diferents punts de vista i totes han confluït en el centre de la vida social i cultural el valor de la persona. Cal agrair l’esforç de les entitats organitzadores, que s’han unit per dur a terme la iniciativa i obrir així aquesta línia de pensament tan fecunda que esperem que pugui continuar en els pròxims anys.
Com va ser, a grans trets, el camí de Karol Wojtyła cap al personalisme?
Va ser un camí lent però lineal i continu. Els biògrafs sostenen que va començar a partir de l’experiència de Wojtyla durant la Segona Guerra Mundial, l’ocupació de Polònia, la tragèdia que va suposar per a ell viure aquella circumstància. Però l’anàlisi interna de les poesies i les primeres obres de teatre que va escriure en els seus anys de joventut ens permet arribar a la conclusió que les arrels del personalisme de Wojtyla comencen a manifestar-se en la seva etapa a l’institut i a la universitat de Cracòvia. Allà va estudiar filologia polonesa i va ser en aquest ambient (període d’entreguerres) on va començar a fer de la persona el centre de la seva poesia, el seu teatre i el seu pensament. I això va continuar de forma progressiva i segura cap al personalisme més madur de la seva època filosòfica. I sobretot dels seus documents magisterials, ja com a papa Joan Pau II.
Què aporta Karol Wojtyla a la filosofia personalista?
És un autor que s’enquadra dins d’aquesta filosofia personalista però sense pertànyer a cap escola personalista. El seu personalisme és original perquè beu i dialoga amb aquestes primeres arrels de la cultura grecollatina, l’èpica, la gran tragèdia grega, el romanticisme europeu i místics hispans com Sant Joan de la Creu; a partir d’aquí, aprèn a valorar l’home des de la seva interioritat com a ésser que es narra i s’escenifica a si mateix. Aquest diàleg, que té com a centre l’home i tota la realitat humana, la seva història i cultura i paisatge i natura, el tracta en la seva obra filosòfica, especialment a Persona i acció i Amor i responsabilitat. El seu personalisme sorgeix a l’ombra de tot aquest bagatge.
Vostè és responsable de l’edició i estudi preliminar de ‘Job’, una de les obres de teatre de qui arribaria a ser Sant Joan Pau II. Quins elements del context històric i personal de Karol Wojtyla influeixen més clarament en la composició de Job i com es reflecteixen en aquest text?
El context d’aquesta obra és l’inici de la Segona Guerra Mundial, mentre Wojtyla estudiava a la universitat. En aquell temps estava entusiasmat amb la seva vocació artística i apassionadament entregat al teatre, a la poesia, a la literatura. També participava activament en tots els cercles literaris i artístics de la ciutat de Cracòvia, en un ambient envoltat de gent importantíssima d’aquest àmbit. Fins que, de sobte, va esclatar la guerra. Aleshores es va tancar la universitat i ell va veure truncada la seva vocació artística i dramatúrgica. Va ser l’inici d’un moment obscur interior per a ell que el va portar a demanar-se pel sentit del patiment de l’home just en un context molt violent com era l’ocupació de Polònia per part d’Alemanya. Així que va buscar el sentit d’allò que vivia en les Sagrades Escriptures, especialment en els llibres de l’Antic Testament, i va respondre a aquesta pregunta sobre el sentit del mal en la persona justa i el dolor amb aquesta obra, Job.
El Job de Wojtyla és una reelaboració del relat bíblic?
Efectivament. El personatge central és també Job, protagonista d’una història de patiment i de dolor d’una persona justa que perd absolutament tot i que en aquesta situació de patiment i nuesa sense sentit, comença a preguntar-se per si mateix. Tota la trama de l’obra gira al voltant d’aquest procés interior de Job, aquelles preguntes tremendes que es fa i el camí interior que el porta al descobriment de si mateix i de Crist. Wojtyla aprofundeix en aquest el procés fins que resol el problema de la seva identitat (qui soc jo, qui és Déu, per què el mal) quan es troba amb Crist a la creu. La seva conclusió és que el veritable home just és Crist.
A la llum del que es descriu a ‘Jeremies’, una altra obra de joventut de Wojtyla, què implica la pèrdua de la identitat cristiana i quin paral·lelisme tindria la Polònia de 1940 amb la societat postcristiana actual en llocs com Catalunya o Espanya?
Karol Wojtyla va escriure Jeremies poc després d’escriure Job. En aquesta obra reflexiona sobre la guerra en el context de la seva pàtria, Polònia. Es pregunta què ha portat el país a caure en una situació de fracàs històric nacional i de crisi d’identitat. És una situació que l’afligeix perquè per a ell, la identitat de la nació està estretament vinculada a la seva identitat personal. Amb aquesta obra, que planteja temes d’una actualitat tremenda, Wojtyla arriba a la conclusió que quan una nació s’aparta de Déu, de l’ordre moral volgut per Déu, quan renúncia a la seva identitat cristiana, experimenta el seu fracàs nacional, polític. Pensa en Polònia, però al mateix temps en qualsevol nació; ell escriu per parlar amb els homes i dones de totes les èpoques i cultures, amb visió universal.
Com va influir la vocació artística i teatral de Wojtyla en la seva manera d’assumir el papat?
Abans de ser capellà va ser un gran actor i poeta. Els seus biògrafs assenyalen aquesta dada, però no aprofundeixen en la relació entre aquest vessant artístic i la seva vocació al sacerdoci. Per a Wojtyla, el teatre va ser decisiu per descobrir la seva vocació sacerdotal. Ell entenia la figura del poeta, com a intermediari entre Déu i els homes, algú que està al servei de la veritat, de la paraula. A partir d’aquí, el pas que el va portar a ser capellà va ser fàcil, tot i que mai va abandonar la seva vocació artística, ja que mentre va ser capellà, bisbe, cardenal va continuar escrivint poesia i teatre i va participar en representacions. Posteriorment, quan va ser elegit Papa i es va començar a trobar en escenaris tan enormes, la seva experiència com a actor el va ajudar a ficar-se a la butxaca aquelles masses de gent tan grans.
Durant el pontificat va continuar conreant la passió per la poesia i el teatre?
Per descomptat. Citava molt el seu poeta preferit, Cyprian Kamil Norwid, que va ser un dels autors del romanticisme polonès que més va influir en alguns dels seus documents magisterials, com ara a l’encíclica Laborem exercens.
A l’abril es compliran vint anys de la seva mort. Què creu que pensaria el Papa polonès si veiés com està el món en l’actualitat? Ell, al final de la seva vida, malalt com estava, va insistir molt a evitar la invasió il·legal de l’Iraq per part dels EUA.
L’experiència de la guerra va marcar el Papa Wojtyla profundament i per a tota la vida. Va ser una nit obscura, una prova immensa. Ell explicava com feia cua durant hores a molts graus sota zero per aconseguir un tros de mantega… El missatge central que va treure d’aquesta experiència de la guerra va ser la necessitat de recuperar la centralitat de la persona. En la situació actual, amb tants problemes i tantes guerres i injustícia, el seu missatge insistiria igualment en el valor i la seva dignitat inigualable. Una dignitat que no ha de ser destruïda ni per les guerres ni per altres mitjans com l’avortament o l’eutanàsia.
