El bisbe Tomàs Sivilla va morir de forma natural a Girona l’any 1906, però 30 anys més tard, en plena Guerra Civil, algú va gosar matar-lo de nou d’un tret al cap. La bala no va impactar sobre les seves restes mortals, sinó sobre el retrat que penja d’una de les parets de la residència per a capellans grans del Bisbat de Girona que porta el seu nom. “Era un bisbe, i en aquella època se l’havia de matar”, apunta mossèn Jaume Julià, nascut a Anglès l’any 1943 i un dels 27 capellans que viuen actualment en aquesta casa situada en els antics terrenys de la Bohiga d’en Pasqual, al barri de Vista Alegre de la ciutat de Girona.
Després d’una vida dedicada íntegrament a la seva diòcesi, com a rector de diferents parròquies i com a treballador de la cúria, Julià viu a la residència des que es va jubilar el 2019. “Aquí, l’única ‘obligació’ que tenim és ser presents en els àpats”, explica el sacerdot, que a 81 anys encara diu algunes misses i és canonge a la catedral.
Al seu costat es troba Cosme Badia, també nascut a Anglès l’any 1944 i que viu a la casa des de fa 51 anys. A diferència de la resta dels residents, s’hi va instal·lar no per jubilació o malaltia, sinó perquè li van assignar una feina a les oficines del bisbat que, per la càrrega horària que implicava, no era compatible amb una rectoria. “Quan vaig entrar a treballar al bisbat, necessitava un lloc on menjar i dormir i el vaig trobar aquí”, relata el capellà, que quatre anys després d’haver-se jubilat, encara coopera ocasionalment amb el govern diocesà quan li demanen algun informe.
“Després de Pius XII es va acabar el xou”
La casa va ser adquirida pel bisbe Sivilla pel bisbat de Girona a finals del segle XIX i inaugurada com a residència l’1 d’abril de 1918 pel bisbe Francesc Mas. Durant el darrer mig segle, Badia n’ha vist l’evolució. Quan ell hi va arribar, només hi havia 5 o 6 capellans “molt grans”, però durant les dècades posteriors el nombre es va anar ampliant amb l’entrada de mossens que “encara eren vàlids per fer petits serveis pastorals”. Al mateix temps, durant les darreres dècades l’esperança de vida ha crescut, cosa que ha fet que molts residents visquin més temps amb malalties cròniques greus com ara el càncer. “Ara mateix, això funciona d’una forma similar a qualsevol altra residència per a gent gran”, explica Badia sobre l’espai, gestionat íntegrament per treballadors laics del bisbat.
Ordenats sacerdots en temps del bisbe Josep Cartañà, al llarg de la seva vida, Julià i Badia han vist també com l’Església ha evolucionat al compàs dels esdeveniments. Des d’un segle XX amb seminaris, noviciats i esglésies plens, a un XXI en què “tot és buit”. “De jove, per mi això era impensable”, relata Julià. “Després de Pius XII —continua— es va acabar el xou. A partir d’aleshores es van encadenar fets com el Concili Vaticà II, la mort de Joan XXIII i la de J. F. Kennedy, el Maig del 68… una col·lecció de trencaments que van conduir a un món totalment diferent del que vam conèixer de joves”.
Nous temps, nous bisbes
Lleó XIV, el vuitè papa que coneixen, presenta per a tots dos capellans gironins novetats destacables en relació amb els anteriors bisbes de Roma. “Sorprèn. És nord-americà de naixement i missioner a l’Amèrica del Sud en diòcesis de perifèria. És un esquema que no hem vist mai”, reconeix Julià. Badia, per la seva banda, recorda al mateix temps que la història de l’Església és plena de punts d’inflexió que d’alguna manera es podrien comparar. Com a exemple cita el monjo benedictí Agustí, que va ser primer arquebisbe de Canterbury l’any 597. “Ara la cosa es repeteix també aquí, a Girona, on tenim un bisbe monjo”, apunta Badia, referint-se a Octavi Vilà.
En aquest any i tres mesos que fa que l’exabat de Poblet és bisbe, per a Julià s’ha notat un canvi, sobretot pel que fa a les celebracions. “Ara hi ha més silenci, més calma. A més a més, se li ha de reconèixer l’esforç que fa per fer-se present en tot el territori diocesà, on té un important repte pel que fa a la minva del clergat”, comenta Julià referint-se a una diòcesi amb més de 400 parròquies i menys d’un centenar de capellans en actiu per poder-les atendre.
Vocació i compromís amb el poble
Després de més d’una hora de conversa es produeix un canvi: Cosme Badia se’n va a agafar l’autobús cap a Sant Feliu de Pallerols, on a la 1 de la tarda ha d’oficiar la missa de festiu —avui és Sant Jaume, festa local a Girona— al santuari de la Mare de Déu de la Salut. Mentre s’acomiada, es creua a la porta amb Narcís Ponsatí, que ve també de dir missa a la residència de les Germanetes dels Pobres.
Nascut a Calonge l’any 1947, Ponsatí va arribar a Bisbe Sivilla fa un any, procedent precisament de la casa on ha anat a dir missa aquest matí. Com els seus companys, ha dedicat tota la vida a servir el bisbat de Girona. En el seu cas, en parròquies diverses com la de Sant Narcís, a la mateixa ciutat de Girona, o les de Lloret de Mar o Sant Feliu, en plena Costa Brava, o Olot, al cor de la Garrotxa. “Sempre m’he estimat molt la gent dels pobles d’on he estat rector”, assenyala.
Ponsatí també ha sigut director de Càritas Girona, delegat de Joventut i consiliari del MUEC, Moviment Universitari d’Estudiants Cristians. “Si he d’avaluar el meu temps com a persona i com a capellà, l’etapa més feliç i en la qual el treball amb la gent ha donat més fruit ha sigut la del MUEC”, reconeix el capellà, convençut que “el Regne de Déu es construeix, també i sobretot, fora dels murs de l’Església”.
Com a delegat de joventut, en canvi, l’experiència de Ponsatí no va ser tan enriquidora. De fet, ni tan sols va voler participar en cap Jornada Mundial de la Joventut mentre va ser en el càrrec. “No hi he cregut mai, en aquestes coses de masses. Els que hi participen amb ganes de treure’n profit, ho fan, però els qui van per veure què passa, tornen iguals”, assegura el capellà. Consideració a banda mereixen per al mossèn gironí les trobades de joves de Taizé en què va tenir ocasió de participar. “Allà els participants treballaven en grups petits i els capellans feien vida a part. Estava tot molt ben dirigit i organitzat”, recorda.
“Sempre hem viscut sols”
Tant Ponsatí com Julià confessen que “costa d’assumir” la pèrdua gradual de facultats en aquest tram de la vida, si bé a la residència se senten “francament ben acollits i tractats”. “Els capellans som un bestiar estrany, aquí tothom va a la seva. No hi ha convivència per una raó molt senzilla: perquè nosaltres sempre hem viscut sols”, assenyalen.
Mentre mossèn Cosme Badia deu estar a punt d’arribar a Sant Feliu de Pallerols a oficiar la missa, a la residència la taula està parada pel dinar de què gaudiran en uns minuts els residents, molts dels quals esperen asseguts prenent la fresca a l’exterior de la casa. La conversa amb Ponsatí i Julià podria durar hores evocant records i anècdotes, però toca acomiadar-se. Ho fem passant de nou pel costat del llenç del bisbe Sivilla amb el tret al cap, testimoni mut d’una època convulsa i de les confidències d’uns capellans que són memòria viva dels darrers 80 anys del bisbat de Girona.
