Falten uns mesos per a la segona i última Assemblea General del Sínode de la Sinodalitat i, per a la teòloga alemanya Margit Eckholt, l’accés de les dones al diaconat continuarà sent un dels aspectes que s’hauran de tornar a repensar. “El tema és damunt la taula des de fa més de cent anys”, deia aquest dimarts en el marc de la setena edició de la Tribuna Joan Carrera, i, per això, gestos com el que va tenir el papa Francesc al febrer de convidar una bisbessa anglicana a la reunió del Consell de cardenals “evidencien que vol explorar i assumir riscos”. Per a aquesta acadèmica, que ha viscut de prop el camí sinodal efectuat els últims anys al seu país, ja està activat un procés imaginatiu per desencallar la qüestió, “tot i que encara —admetia— hi hagi molt clericalisme”.
Ha format part d’un camí sinodal a Alemanya que ha generat tota una gamma de crítiques, principalment per no ser fidel a les doctrines de l’Església catòlica. Entre altres temes, l’accés de les dones als ministeris sacerdotals va ser un dels més reflexionats i va ser votat favorablement després per bisbes del seu país en les assemblees sinodals que van fer. Com va viure aquesta situació?
Amb estrès, però amb molta il·lusió, ja que, després de moltes hores de treball, aconseguíem posar-nos d’acord i donar per tancades crisis del passat com aquesta. El cas és que dues terceres parts dels bisbes que formaven part d’aquest procés sinodal van votar a favor de les reflexions a les quals havíem arribat al voltant d’aquest aspecte. Ara només falta que la qüestió de la dona també es faci present en més països.
Però l’Església catòlica no té autoritat per a ordenar cap dona. Això podria canviar?
Aquesta situació podria arribar a canviar si hi hagués un acord de la cúria eclesial. Si això es portés a una votació seriosa, s’obriria la porta a nous debats al voltant del sacerdoci femení, que malauradament no existeixen. Durant molts anys, s’ha construït un imaginari sobre allò que significa ser dona que ha perjudicat la veu femenina i l’ha deixada sense autoritat, per bé que les dones també volen ser escoltades, com ha passat a Alemanya. N’hi ha que estan molt ben formades, teològicament, pastoralment i espiritualment, i que podrien ser ordenades avui mateix sense haver-se d’ocasionar una gran catàstrofe.
Hi ha zones del planeta en què l’home i la dona viuen molt allunyats mentalment. Quina pluralitat admet la comunió en el si de l’Església catòlica?
La unitat de l’Església permet tanta pluralitat com es vulgui. L’Església, en el fons, només pot ser una unió de pluralitats. No estem en temps de crear cap cisma, tal com volen que passi aquelles veus provinents del món més conservador. Tampoc va ser positiu, en aquest sentit, que el Papa no veiés amb bons ulls el camí sinodal d’Alemanya i que ens comparés amb l’Església protestant; cal tenir més coratge i treballar antropològicament per superar tota mena de polaritats a l’hora de difondre l’evangeli de Jesucrist. Cal preparar el terreny per a una presència més forta de les dones en tots els àmbits de l’Església.
Moltes dones creients van tornar a sortir el passat diumenge al carrer, a Barcelona i en més de vint ciutats, per reivindicar dignitat i igualtat a l’Església. Creu que és important que ho continuïn fent?
Hi ha moltes dones que necessiten estar agrupades i intercanviar els seus dolors i les seves ferides, així com formular en veu alta les seves reivindicacions. La seva tasca és important, ara i aquí: necessitem una pluralitat de veus i és rellevant que continuïn fent-ho.
Posaria més dones formadores als seminaris?
Sí, ho faria. Si no canviem la cultura masclista (que el papa Francesc, per la seva part, també critica) i l’imaginari que hi ha sobre com es construeix la figura de la dona, no s’aconseguirà cap dels propòsits que reclamen centenars de milers de dones. Per tant, dones formadores als seminaris podrien aportar uns valors afegits en camps com ara la teologia dogmàtica, l’espiritualitat o, fins i tot, en el de la psicologia.
Per acabar, què pensa al voltant del document Fiducia supplicans, amb el qual l’Església ha obert la porta a la possibilitat de beneir parelles divorciades o del mateix sexe?
És un primer pas —i molt important— perquè l’Església es mostri a prop de totes aquestes persones, les quals han rebut durant molt temps una gran discriminació envers la seva orientació sexual. Accions com aquesta són les que ajuden a mantenir a prop els joves, els quals normalitzen tendències com aquestes de manera més habitual.
