Hi ha bufetades que es donen amb mig segle de retard. I ahir a la tarda, a l’auditori de la Fundació Pablo VI, a Madrid, en l’acte públic de Reconeixement i Petició de Perdó a les Supervivents del Patronat de Protecció a la Dona, va ressonar la bufetada que les supervivents d’aquells reformatoris franquistes, gestionats sense pietat per congregacions religioses, van donar a la cara de la Confer i de les representants d’aquelles monges que van terroritzar una generació d’innocents que va viure l’infern a la terra.
“Eren reformatoris disfressats de convents,” va assenyalar Consuelo García del Cid, una d’aquelles nenes traumatitzades de per vida, que va viure el suïcidi d’una amiga quan l’edat els reclamava amor i tendresa. “Vam perdre la llibertat i també la fe, perquè en aquells llocs Déu no hi era,” va expressar amb una duresa que ens parla del call que deixa el dolor acumulat.
Va ser el difunt papa Francesc qui va ensenyar a l’Església que en l’ànima de les víctimes d’abusos de tota classe calia entrar descalçant-se. I que calia arriscar-se també al fet que en aquest territori sagrat, cartografiat pel dolor i l’abandó, no deixessin entrar qualsevol, i menys aquells que pertanyien a una institució que les havia esclafat fins a anul·lar-les.
No va ser el pontífex argentí aliè a la contradicció que aquest vergonyós tema ha causat dins l’Església i només quan va palpar en primera persona el dolor de les víctimes va entendre el mal causat emparant-se en un Déu que, com va destacar García del Cid, aquells nens i nenes mai van trobar reflectit en els seus abusadors.
Tot aquest cabal acumulat de dolor es va desbordar ahir a la tarda i va anegar els representants de les 400 congregacions acollides sota el paraigua de la Confer. N’hi va haver que van marxar molests i desconcertats, amb llàgrimes als ulls alguns i amb el ‘ja m’ho ensumava’ als llavis d’altres.
Van arribar amb bona voluntat i van marxar desolats. A l’Església, només en àmbits de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE) podien alegrar-se per aquella explosió d’ira continguda, que dona ales a la majoria dels bisbes –i a aquells que són els descendents ideològics dels qui van idear el lamentable Patronat de la Dona– per continuar evitant un acte públic de perdó i reconeixement a la seu d’Añastro.
No han trigat els policies del sagrat a retreure a la Confer un acte de perdó profundament evangèlic i del qual va sortir finalment escaldada, per la qual cosa ja adoben amb el fertilitzant àcid de la manca de misericòrdia –de collita pròpia– el camí de tornada a una acollida i reparació a les víctimes en què mai van creure.
Els serà de molt difícil comprensió –a ells i a la majoria dels bisbes– que el president de les religioses i religiosos espanyols, Jesús Díaz Sariego, posés l’altra galta tot just acabar l’acte d’una manera que no hauria imaginat el dominic després de les moltes reunions conjuntes mantingudes amb les supervivents.
Davant la temptació del despit, evangeli. Ho havia dit en la seva intervenció en mostrar el desig d’“anar caminant cap a una Església més humana, compassiva i coherent amb el missatge de Jesús”. I ho va reiterar en finalitzar l’acte, en una breu compareixença davant els periodistes, on, d’alguna manera, va comprendre la reacció de les víctimes i supervivents del Patronat de la Dona, agrupades en l’associació Las desterradas hijas de Eva.
Ho va contextualitzar Díaz Sariego en “un procés llarg i necessita un temps de sanació”, empatitzant amb “un patiment molt dolorós per a aquestes persones”, per la qual cosa va contextualitzar el boicot final de l’acte “com una necessitat d’expressar la ràbia”.
Segur que no tothom a la Confer pensarà el mateix. L’acte d’ahir probablement necessiti també d’“un procés” d’assimilació per part d’algunes congregacions. Potser les pot convèncer Díaz Sariego que escoltar el dolor és el primer pas per entendre les atrocitats patides que acompanyen de per vida.
Quan s’entra en aquesta dimensió –a la qual la Vida Consagrada no hauria de ser aliena–, només queda una opció: posar l’altra galta. I continuar caminant.
Article de José Lorenzo publicat en col·laboració amb ‘Religión Digital‘.
