El silenci del taller de Béatrice Bizot, al cor de la Part Baixa de Tarragona, és gairebé palpable. Les eines reposen damunt la taula com si aguardessin noves ordres, mentre una maqueta de sant Roc sembla observar amb una serenor antiga. No és la peça definitiva —aquesta ja ha estat traslladada al taller de Granits Barbany, a Llinars del Vallès, per ser esculpida en pedra—, però conserva el batec original del gest, la intenció primera de l’artista.
És des d’aquest petit refugi de creativitat on ha nascut una de les obres més singulars dels últims anys dins del monumental projecte de la Sagrada Família. Una escultura de pedra de més de 2 metres d’alçada que, a partir del 2026, acollirà els visitants a la capella de l’Assumpta. Es tracta de sant Roc, el pelegrí vingut de Montpeller, representat per primera vegada a l’exterior del temple de Gaudí amb un gest proper, humà i acollidor.
Bizot, escultora amb orígens a França i establerta a Tarragona des de fa més de dues dècades, ha rebut aquest encàrrec com una revelació. Fins ara, havia treballat essencialment en bronze, explorant els límits entre el cos humà i l’arquitectura. Però aquesta és la seva primera escultura religiosa, un pas més enllà del seu univers artístic habitual. “M’ha fet sortir de mi mateixa”, explica, tot afegint que la peça conserva la seva mirada, el seu pensament, tot i el canvi de registre.
Una figura entre la història i l’espiritualitat
La figura de sant Roc, que presidirà la fornícula d’accés a la capella, s’alça amb una expressivitat continguda. És un sant agupit, proper a la gent, amb la mà esquerra oberta en senyal de recepció i la dreta acariciant un gos fidel, que el mira amb devoció. No és una escultura contemplativa des de la distància; és una figura que sembla viure en la mateixa alçada dels fidels, gairebé a la seva mirada, i que busca establir una connexió emocional.
El seu rostre mostra barba descuidada i dues petxines, símbols del pelegrinatge, decoren la seva indumentària. Una de les dues cames deixa veure la ferida típica de les iconografies del sant, aquella mateixa que, segons la tradició, va ser sanada per un àngel enmig del bosc mentre un gos li duia pa cada dia.
Sant Roc, nascut a Montpeller al segle XIV, fill d’una família noble, va decidir seguir el camí de la fe a l’estil de sant Francesc d’Assís. Va deixar-ho tot i va marxar cap a Roma. Pel camí, va assistir els malalts de pesta amb senyals de la creu i una sorprenent sensibilitat sanadora, probablement heretada de l’entorn científic de la vella facultat de medicina de la seva ciutat natal. La seva tasca el va portar a contagiar-se, però ni això el va fer aturar. Rebutjat per tothom, només un gos se li acostava. I va ser aquest company de quatre potes el qui li assegurà la supervivència, dia rere dia.
La peça de Bizot, tot i la seva modernitat formal, es manté fidel a aquesta narrativa. El gos, inspirat en 2 animals coneguts per l’artista, transmet una tendresa gairebé palpable. En ell, com en el sant, s’hi pot llegir la fidelitat, el consol i l’amor mut, aquells que esdevenen santuaris silenciosos per a l’ànima.
Lligams amb França, Roma i Catalunya
Amb aquest encàrrec, el destí ha tancat un cercle poètic. Una artista francesa, nascuda a prop de les terres que va trepitjar sant Roc, el reconstrueix ara en pedra per a una de les basíliques més singulars del món. I ho fa des de Tarragona, ciutat on ha trobat l’arrel que cercava després de viure a França, als Estats Units i a Itàlia.
Quan Jordi Faulí, arquitecte director de la Sagrada Família, la va convidar a presentar propostes per la capella de l’Assumpta, Bizot ho va assumir com un desafiament vital. “Ha estat com un regal. Moltes vegades penso que aquesta responsabilitat m’arriba després d’un do concedit per la vida”, confessa. D’entre les escultures proposades per al conjunt —que inclou també sant Josep Oriol i uns àngels—, finalment es va decidir que seria ella l’autora de la primera peça: sant Roc.
L’art com a pont entre cossos i ànimes
En l’obra de Bizot, filla d’escultor, sovint la figura humana s’obre en portes, finestres o escales. El cos com a arquitectura, com a espai habitable. Aquesta mirada ha deixat empremta també en el seu sant Roc: un cos ferit però acollidor, una mà que parla, un gos que estima, una escultura que convida a mirar endins.
Quan l’escultura s’instal·li, a uns 5 metres d’alçada, entre el cel que perfila les voltes de la capella i la terra que trepitgen els fidels, sant Roc tornarà a ser camí. Camí de curació, d’acollida i de silenci. I, com a la seva vida de romeu, tornarà a estar al costat dels qui pateixen. Aquesta vegada, des de la pedra viva de la Sagrada Família.
