Després de diverses dècades d’intensa trajectòria personal, professional i política, l’economista i 129è president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas (Barcelona, 1956), viu allunyat de les dinàmiques de partits i centrat en el seu paper institucional com a expresident, que implica contribuir a la bona salut de la política i el debat públic exposant els seus punts de vista sobre temes de passat, present i futur que afecten el país.
Tot i estar retirat de la primera línia política, Mas manté una agenda “intensa, moguda i plena en molts sentits”, però diferent de la que havia tingut anteriorment. “És una vida una mica més tranquil·la, més serena, que permet reflexionar més, que dona més llibertat, més temps”, apunta a Flama l’expresident, en una conversa que té lloc en ple mil·lenari de Montserrat i a les portes del centenari de la mort d’Antoni Gaudí, dues efemèrides de gran transcendència per al país.
Com veu el món Artur Mas des de la perspectiva actual i quines són les principals inquietuds o preocupacions que li venen al pensament quan llegeix la premsa o mira el telenotícies?
D’entrada, procuro tenir una mirada crítica i no empassar-me tot allò que llegeixo. I menys si ve de xarxes socials o canals per l’estil. Intento posar-hi un cert filtre perquè sé, potser per experiència, que el que es diu no sempre es correspon exactament amb la realitat.
Dit això, tinc una sèrie de preocupacions fonamentals. La primera, el deteriorament i l’amenaça que observo sobre els sistemes democràtics tal com els hem conegut fins ara. Hi ha una deriva autocràtica, autoritària, a la qual cada vegada s’apunta més gent. Això em porta a pensar que els sistemes democràtics tradicionals ens fallen, si no no hi hauria tants partidaris d’aquestes altres opcions, sobretot entre gent jove. Per a mi, que he defensat i defenso el sistema democràtic amb tot el que implica, aquesta és una cosa que em preocupa.
El segon element de preocupació és com a europeu. Crec que cada cop estem més desdibuixats en el món. El nostre sistema productiu de creació de riquesa, de progrés, està esquerdat i hi ha altres països del món que ens passen clarament pel davant, i no només els Estats Units. Tot això constitueix una amenaça per a l’estat del benestar d’Europa. No podrem mantenir les nostres polítiques sanitàries, educatives, de serveis socials, de pensions, de lleure si no tenim un model productiu que alimenti tota aquesta gran màquina de redistribuir la riquesa.
Des d’una òptica més catalana, em preocupa aquesta sensació que les nostres grans apostes per avançar, com podien l’Estatut d’Autonomia i el Procés d’autodeterminació, per raons diferents no acaben de sortir. Això fa que no puguem aspirar a aprofitar prou les potencialitats en tots els sentits que tenim com a país.
No cal dir que també em preocupen les guerres que veiem per tot arreu. Desgraciadament, no són una cosa nova, ja que de guerres n’hi ha hagut sempre. La novetat és que fins ara molts de nosaltres no havíem vist una guerra a Europa. Pensant en els fills, en els nets, i en tots els que vindran després, tinc la sensació que nosaltres hem estat una generació bastant privilegiada perquè hem tingut pau durant dècades. En altres llocs del món no ha estat així. La possibilitat de patir una guerra o actes terroristes fa basarda i interpel·la els nostres sentiments més humans.
Aquesta setmana hem vist el president Salvador Illa en un diàleg obert amb el president de la Conferència Episcopal Espanyola, Luis Argüello. Creu que aquests espais d’intercanvi d’idees entre governs i institucions religioses com ara l’Església catòlica haurien de ser més freqüents? És positiu?
És absolutament positiu, en una democràcia, tothom ha de poder parlar amb tothom. És interessant que es parli i des de posicions diferents, perquè cadascú defensi les seves idees, el seu model, la seva manera de veure les coses. Ara, això s’ha de fer amb respecte i amb un sentit positiu per intentar aprendre de l’altre i estar disposat a renunciar a una part del que penses si finalment vols un acord amb l’altre, que també ha de renunciar a una part de la seva postura si desitja arribar a acords.
Troba a faltar la figura del polític cristià, o dels valors cristians, en l’esfera política, a Catalunya i la resta d’Europa?
Més enllà de la identificació amb una determinada religió, el que trobo a faltar és una aproximació humanista als grans debats i del nostre temps, com ara la immigració, present actualment en nombrosos països d’Europa i més enllà. És un tema que genera inquietuds, tensions socials i trencadisses polítiques i que, malgrat que té a veure amb les persones, a vegades se’n parla com si es tractés de mercaderies o productes. En contextos així, cal una mirada humanista, que per alguns pot ser demòcrata cristiana, i per a altres pot ser d’una altra religió o posicionament ètic al marge del fet religiós.
Com observa la multiconfessionalitat existent a Catalunya, on conviuen 14 religions principals i d’altres minoritàries, i què hi pot aportar, en aquest panorama, la laïcitat activa per part del poble i les institucions?
En aquest sentit, Catalunya és un exemple de capacitat de bastir ponts entre religions i cultures. Soc testimoni directe, per la meva trajectòria política i institucional, d’aquesta voluntat de diàleg i de respecte mutu, de comprensió i de voler construir coses conjuntament. Això és un actiu, i més en el món actual. Ara que veiem el conflicte entre israelians i palestins, el mateix fenomen de Jerusalem, amb el xoc de religions que significa i el fet que aquella ciutat és una dels factors que impedeix històricament els acords de base entre uns i altres, quan veus tot això, la voluntat d’entesa que existeix a Catalunya cobra encara més valor.
Vostè ha format part del nucli fundacional del Moviment Gaudí, de recent creació, que aposta per difondre el llegat i els valors de l’arquitecte de Reus. Què diu, avui, la seva figura, a Catalunya i al món?
El primer que ens diu Gaudí és que per deixar empremta de debò cal fer coses excepcionals i trencadores, ser imaginatiu, innovador, i córrer el risc de no ser entès o aplaudit pels teus coetanis. També ens parla de genialitat, d’excel·lència, de la bondat del bon ofici. En l’obra arquitectònica de Gaudí participen centenars d’artesans d’aquella època, gent que tenia un ofici i que sabia que les coses s’havien de fer molt bé. Hi ha un tercer missatge en l’obra gaudiniana: la creació entesa com un procés que uneix el talent amb els valors espirituals. Gaudí no amaga el seu cristianisme, sinó que l’expressa en totes les seves dimensions i això el porta a crear una obra d’esperit elevat. Aquest és un missatge sublim pel que fa a la fusió de valors i materialisme.
Creu que Lleó XIV vindrà a Barcelona a presidir la missa de la inauguració de la torre de Jesús de la Sagrada Família, el juny de 2026. Li agradaria?
M’agradaria molt, però no en tinc ni idea, si vindrà. No es pot confondre el desig amb la realitat ni amb coses que no depenen de nosaltres. El que podem fer és convidar-lo a venir, fer que se senti a gust aquí, que entengui la transcendència d’aquesta efemèride i que comprengui que és una cosa singular en el món i, particularment, en el món cristià. Si això ho té present, és probable que vingui. Entenc que l’agenda del Sant Pare és tremendament complicada, però Barcelona està relativament a prop de Roma. Hem tingut altres visites de papes a Catalunya, com la de Benet XVI l’any 2010, quan va venir a dedicar la Sagrada Família. Amb aquest precedent, podríem animar el papa Lleó a no ser menys que el papa Benet [riu].
El Moviment Gaudí es va presentar oficialment a Montserrat, coincidint amb el mil·lenari del monestir. Com viu vostè aquesta altra important commemoració?
És d’aquelles coses que fan molt de goig i il·lusió. Aquest país ha estat capaç de fer moltes coses grans i una d’elles ha sigut Montserrat. És un motiu d’orgull que una cosa nascuda fa deu segles encara mostri aquesta esplendor i arrelament al país. Deixant de banda l’atractiu turístic que pugui tenir, Montserrat empelta l’essència més profunda de Catalunya des del punt de vista cultural, espiritual, identitari i nacional. Que una realitat així irradiï durant mil anys i ho continuï fent, és senzillament extraordinari.
Enguany se celebra el 30 aniversari d’Arrels Cristianes de Catalunya, que va tenir entre els artífexs el bisbe Joan Carrera. Què ha significat per a vostè la figura d’aquest prelat?
Per mi va ser un referent personal, cristià i, fins i tot, polític. Més enllà de la seva posició religiosa, el bisbe Carrera va mostrar sempre una autèntica preocupació pel país; era un catalanista, sense identificar-se necessàriament amb opcions polítiques concretes, i s’estimava la terra. Els seus anys com a bisbe auxiliar de Barcelona van coincidir amb un període intens per mi en la política, i en tot aquell temps vaig tenir una relació molt estreta amb ell, vaig agrair el seu consell, les seves reflexions i proximitat.
L’hem llegit dir la frase que “si a la vida, no has llegit ‘El capital’ de Karl Marx, ‘La riquesa de les nacions’ d’Adam Smith, i la Bíblia, et perds 3 grans obres de la literatura universal”. Ho continua pensant?
Sí, són 3 llibres imprescindibles per a qualsevol persona que vulgui entendre la història de la humanitat. No són fàcils de llegir, perquè no són curts i necessiten molta dedicació i paciència. ‘El capital’ i ‘La riquesa de les nacions’ els dono per llegits. Pel que fa a la Bíblia, sempre l’he llegit per fragments i ara tinc ganes de llegir-la sencera i des d’una aproximació històrica i cultural. Espero tenir el temps per fer-ho.
