El 1985 i el 1995, dos fets van sacsejar l’Església amb seu a Catalunya. El primer va ser la publicació de la carta pastoral conjunta Arrels cristianes de Catalunya, que signaven aleshores els bisbes de les vuit diòcesis catalanes, i el segon va ser la celebració del Concili Provincial Tarraconense, impulsat per l’aleshores arquebisbe de Tarragona, Ramon Torrella.
Commemorant el quarantè i el trente aniversari, respectivament, d’aquestes dues efemèrides, la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat i l’Associació Cristianisme al Segle XXI van organitzar el passat dimecres 20 d’agost la tradicional jornada sobre l’aportació cristiana al projecte nacional, a Prada (el Conflent), durant la 57a edició de la Universitat Catalana d’Estiu. La jornada, dividida en tres conferències i amb un eix comú bàsic d’arrelament de l’Església de Catalunya amb el seu poble, va mostrar el context històric en què es van dur a terme els dos esdeveniments eclesials més importants de l’últim terç del segle XX i que encara ressona a inicis del XXI.
La resistència de l’Església durant el franquisme
La primera conferència va anar a càrrec de la professora de la Universitat de Lleida, Mariona Lladonosa, sota el títol “El paper de l’Església en la resistència contra el franquisme”. Després de fer una dissertació de la funció que va tenir l’Església durant el franquisme des d’un punt de vista sociològic, l’experta va analitzar els elements relacionats amb la construcció simbòlica de la nació catalana a partir de figures rellevants i símbols de l’Església a Catalunya, destacant la figura del polític i historiador Josep Benet, qui “va protagonitzar un paper fonamental en la represa nacional i va impulsar l’esperit cristià a les manifestacions de la llengua catalana”, va remarcar.
L’abat Aureli Escarré i la ruptura amb el franquisme
Com va voler destacar Mariona Lladonosa, la figura cabdal que va representar una ruptura entre el règim de Franco i l’Església va ser l’abat de Montserrat, Aureli Escarré, qui la professora va comparar amb l’arquebisbe salvadoreny Óscar Romero, ja que “l’abat representava una ‘renaixença’ per a una generació de joves que als anys cinquanta buscaven un nou espai de socialització religiosa”.
Entre aquests joves, que provenien de famílies catòliques que tenien el català com a vincle social i mantenien una experiència lingüística que topava amb el franquisme, hi havia noms com els de Raimon Galí, Jordi Pujol, Hilari Raguer i Josep Espar. Tots ells s’emmirallaven en un regionalisme catòlic de principis del segle XX, amb figures com Carles Cardó i Francesc Vidal i Barraquer, “mantenien uns principis espirituals amb els quals volien distanciar-se del nacionalcatolicisme i volien trencar amb el mite de créixer amb la idea que Franco no va fer la represssió”, va afirmar la conferenciant. En aquells anys, com va recordar, aquest col·lectiu de joves va fer una reinterpretació de la història que trencava amb el que havien viscut a casa, sobretot a partir de defensar les tradicions, el patrimoni i la llengua.
Una obra cabdal que va representar una guia per a tota aquesta generació de joves va ser l’encíclica Pacem in terris, de Joan XXIII, que va servir com a argument per posar en contradicció el règim franquista i l’Església catalana. A la dècada de 1960, i amb l’arribada del Concili Vaticà II, el document va tenir uns efectes en el cristianisme de base “vivencials i experiencials”, segons Lladonosa, “i que van influir en els grups d’esquerres, en què apareixen els catòlics progressistes, que van unir l’Església amb els moviments de barri i la lluita sindical”.
40 anys del document Arrels cristianes de Catalunya
La segona intervenció va anar a càrrec de monjo benedictí Bernabé Dalmau, qui també és director de ‘Documents d’Església’. Iniciant la seva intervenció a partir d’una explicació sobre el context històric i els antecedents de la carta pastoral Arrels Cristianes de Catalunya (1985), Dalmau va destacar, en aquest sentit, que “les diòcesis catalanes, en el moment que van ser publicades les Arrels cristianes, vivien a ple rendiment l’aplicació del Concili Vaticà II”.
Continuant sobre aquest aspecte, Dalmau va destacar que tant el Concili Provincial Tarraconense com la publicació d’Arrels cristianes de Catalunya van ser possibles “per l’esforç d’interdiocesanitat que va néixer el 1969 amb la institució que solem anomenar Conferència Episcopal Tarraconense”. En aquesta línia, el monjo va recordar “la cohesió” que van tenir els bisbes catalans el 1985 per signar un document que “posseïa uns horitzons eclesials amplis”.
Tres elements destacats d’Arrels cristianes de Catalunya
Pel que fa als factors que, segons Dalmau, ajuden a comprendre la importància de la carta pastoral de 1985, “la preponderància del document rau, primer, en l’afirmació que Catalunya és una nació com a aplicació de la doctrina social de l’Església”. Una afirmació que el monjo montserratí va defensar recordant un text del papa Joan Pau II en què defensava la vinculació entre nació i cultura.
Un altre dels aspectes esmentats per Dalmau va ser la figura del bisbe auxiliar de Barcelona, Joan Carrera, aleshores prevere, recordant que l’episcopat d’aleshores “li va confiar la redacció de la carta pastoral”.
Finalment, el tercer i últim element que, segons Dalmau, va representar un punt d’inflexió en el document, és el debat que va suscitar en catòlics de diferents tendències, entre les quals s’afirmava que “l’Església semblava beneir un cert tipus de catolicisme, el que coincidia amb la coalició governant”.
“I ara què?”
Per acabar la seva dissertació, Dalmau va comentar que el context actual demana, tant per l’evolució social i tecnològica com per d’altres desafiaments que han existit durant les últimes dècades, “un nou document col·lectiu episcopal que ofereixi noves respostes i aporti una projecció de futur davant dels reptes actuals”. Preguntat posteriorment per Flama sobre aquesta qüestió, el monjo va suggerir l’elaboració d’un nou document amb dos caps de redacció i amb especialistes en cada matèria, com ara la família, la immigració o la catequesi.
El Concili Provincial Tarraconense, 30 anys després
L’última intervenció de la jornada va anar a càrrec de Joan Torra, capellà i rector de l’Ateneu Universitari Sant Pacià. Explicant la seva experiència en el Concili Provincial Tarraconense de 1995, quan precisament feia 30 anys que s’havia clausurat el Concili Vaticà II, la seva dissertació va repassar el que va suposar per a ell aquell multitudinari esdeveniment eclesial.
Segons Torra, la celebració del Concili Provincial Tarraconense “va formar part de la ‘recepció’ del Concili ecumènic Vaticà II, que va restar inacabat i que el Sínode sobre la Sinodalitat que va promoure el papa Francesc va posar de manifest”.
Antoni Deig i la seva proposta de Conferència Episcopal Catalana
Torra va recordar la conferència que va pronunciar el 1991 l’aleshores bisbe de Solsona, Antoni Deig, a la Universitat Catalana d’Estiu, sota el títol “Reestructuració de les Esglésies als Països Catalans. Bisbats i institucions comuns”. En la seva intervenció, el bisbe Deig ja va posar de manifest una reestructuració dels bisbats de la Tarraconense i de la província eclesiàstica de Barcelona, però un dels temes pels quals serà recordat Deig, després d’aquella conferència de 1991, és la seva proposta de creació d’una Conferència Episcopal Catalana: “Deig pensava en una conferència de Dret i fet, ja que el cànon 448 del codi de Dret Canònic deixa oberta la possibilitat que les conferències episcopals no s’hagin de circumscriure a un estat”, va dir Torra. Una proposta que, tot i estar en consonància amb el document Arrels cristianes de Catalunya, els bisbes catalans van descartar-la.
Temes d’ensopec
En la seva intervenció, Torra va exposar els diferents temes d’ensopec, tal com els va anomenar, per la “dificultat en el seu tractament” durant el concili provincial. Un d’ells va ser la recognitio rebuda, des de Roma, un any i un dia després, mentre que uns altres van ser, per al conferenciant, els nous límits territorials d’alguns bisbats catalans, com el de Lleida; la divisió de l’arquebisbat de Barcelona, o el Centre Català de Solidaritat, que “tot i tenir alguna dificultat al llarg del concili”, va dir Torra, “finalment es va aprovar com una resolució prioritària i una expressió visible d’aquell esdeveniment”.
Cal un nou Concili Provincial?
Segons va expressar el rector de l’Ateneu Sant Pacià, davant dels reptes socials i canviants que demana la societat actual seria convenient convocar-ne un altre que donés resposta a diversos temes, com ara “la immigració, la persistent crisi econòmica, l’aparició de les xarxes socials, el repte de la intel·ligència artificial, l’habitatge, la unificació dels seminaris o el descens de la pràctica religiosa”, va detallar. Per al ponent, aquests són aspectes que “evidencien un nou tractament i fan pensar en una reflexió de conjunt”. Tots aquest elements demanen, per a Torra, que es repeteixi la pregunta amb què va néixer aquell concili, que va marcar la història de l’Església catalana, “Esperit, què dius a les esglésies de la Tarraconense?”.
