Uns dies abans que es fes pública la creació de la diòcesi de Terrassa, el 15 de juny de 2004, el seu primer bisbe, Josep Àngel Saiz Meneses, era una de les poques persones que coneixia aquella decisió que arribava des de Roma. Per això, una de les primeres decisions de l’aleshores bisbe auxiliar de Barcelona era desplaçar-se fins al Santuari de la Mare de Déu de la Salut de Sabadell per a un retir d’una sola tarda.
“Ho recordo amb molta estima, ja que vaig posar en mans de la Mare de Déu tot el projecte i tota la meva vida”, com reconeixia a Flama aquest passat diumenge —també 15 de juny— des de la sagristia d’aquest temple després que el prelat nascut a Conca el 1956 concelebrés una multitudinària eucaristia presidida pel bisbe Salvador Cristau. Ho feia tres dies després del seu quart aniversari com a arquebisbe de Sevilla i a les portes d’una setmana en què, amb motiu del Corpus Christi, arribaran a la capital andalusa milers de fidels i turistes per gaudir d’una de les celebracions “més especials” del calendari litúrgic sevillà.
Aquest 15 de juny s’ha tret l’espina que tenia clavada per no haver pogut viatjar fins a la diòcesi de Terrassa durant aquesta festa jubilar, iniciada l’estiu de l’any passat. Com ho ha viscut?
Vint anys no és una xifra de grans dimensions, però és significativa en l’aquí i en l’ara. Han sigut vint anys de molta vida compartida, i d’una missió que va néixer de la decisió de Joan Pau II, que s’han anat teixint a partir d’una gran família diocesana. Que la vida diocesana continuï observant com els projectes i els processos es consoliden i continuen amb els seus ritmes és una gran notícia, i aquest diumenge 15 de juny l’hem celebrat tots junts des d’aquest santuari de la Mare de Déu de la Salut que tants records em porta.
Per què?
Perquè a mi em va tocar declarar la Mare de Déu de la Salut com a patrona de la diòcesi, i perquè aquí venia cada any a celebrar la festa patronal, així com als aplecs i moltes altres celebracions religioses. Durant aquests quatre anys a Sevilla he visitat Terrassa en alguna ocasió, però a la Salut no havia vingut.
A la Salut, aquest diumenge han sigut moltíssimes les persones que s’han apropat a vostè per a saludar-lo, per parlar-li dels projectes que vostè va veure iniciar, per preguntar-li si poden passar a veure’l per l’Arquebisbat de Sevilla, per presentar-li els seus infants… Va deixar una bona empremta.
Totes les grans decisions van ser consultades prèviament a tots els organismes i a totes les persones que hi havia darrere. Eren uns temps en què ja posàvem en pràctica la sinodalitat que uns anys més tard hem volgut accentuar des de l’Església catòlica. Jo procurava escoltar molt, ja que si tenia més informació i més dades rebia una gran ajuda per tenir l’última paraula, portada a l’oració i buscant la voluntat de Déu. Per a mi, va ser una experiència apassionant, en què vaig procurar donar-ho tot, amb encerts i errors, com ho he continuat fent aquests quatre anys com a arquebisbe de Sevilla a través de la missió que tinc allà.
Fins i tot, se l’ha pogut veure preguntant a alguns capellans de la diòcesi per la seva tasca pastoral al capdavant d’unes parròquies en què els va enviar vostè.
És cert que a Sevilla visc molt absorvit per la pastoral, per la meva funció en la Comissió Executiva de la Conferència Episcopal Espanyola, així com per la tasca que desenvolupo tant al Dicasteri per a les Causes dels Sants com al Dicasteri per als Laics, la Família i la Vida, i que no tinc temps per seguir tot el que passa aquí. Però van ser disset anys de la meva vida els que vaig ser bisbe de Terrasa i aquesta diòcesi forma part del meu cor i reso cada dia per tota aquesta família diocesana, intentant respondre sempre a qualsevol consulta que pugui rebre per part seva.
Uns disset anys en què va haver-hi, a Terrassa, més ordenacions que jubilacions de capellans.
Em consta que aquesta estadística es manté, gràcies a Déu.
El passat 21 de maig se’l va veure saludant durant uns llargs trenta segons el papa Lleó XIV a la plaça de Sant Pere del Vaticà, amb motiu de la seva primera audiència general. Com ho va viure?
Després d’aquella ocasió, n’han estat dues més. I abans que fos escollit papa, havia parlat amb ell llargament una vegada, exceptuant totes aquelles vegades que me’l vaig trobar entrant o sortint del Dicasteri per a les Causes dels Sants, situat al mateix edifici del Dicasteri per als Bisbes, on ell era prefecte. I la impressió que vaig tenir d’aquella conversa va ser la d’un home senzill, acollidor, proper, que sabia escoltar i que tractava els temes amb profunditat. Allò va ser fa uns dos anys i mig, aproximadament.
I el 8 de febrer va poder veure’s amb el papa Francesc, sis dies abans que ingressés en el Policlínic Gemelli de Roma.
Correcte. La comissió executiva que va organitzar el II Congrés de Germandats i Pietat Popular a Sevilla, així com la posterior processó pels carrers de la ciutat, el passat desembre, el vam anar a veure per explicar-li com havia sigut aquella experiència. També hi eren l’alcalde de Sevilla, José Luis Sanz, i el president de la Junta d’Andalusia, Juan Manuel Moreno, entre altres personalitats. Ens va rebre a Casa Santa Marta i ja patia bronquitis; recordo que, al principi, això va ser un obstacle perquè Francesc llegís bé el seu discurs. Després va fer una explicació preciosa sobre el paper de la dona en l’Església, la societat i les famílies a partir de la figura de la Verge Maria. No em consta cap altra audiència grupal posterior.
Com ha celebrat l’arquebisbe de Sevilla el seu quart aniversari episcopal?
Bé, bé. Allà espero acabar els meus dies, intentant donar-ho tot al Senyor, a la diòcesi i a la societat.
En una entrevista com a bisbe de Terrassa també responia això.
[Riu]. És un territori diocesà amb molta exigència pastoral, amb 264 parròquies, 125 comunitats religioses de vida activa, 34 monestirs de vida contemplativa, tota una llista de realitats eclesials diferents que conviuen mentre saben bé que tenen molt camí per continuar fent, així com unes 700 germandats. Deixi’m dir que en aquests quatre anys no m’ha arribat a les mans cap expedient per a suprimir una germandat; peticions per a crear-ne, en canvi, moltes. És un fenomen viu i s’ha de posar en valor.
