Armand Puig va començar a posar el número set davant de la seva edat el 2023, pocs mesos abans de canviar de residència i anar-se’n a viure a Roma. I, des d’aleshores, ha perdut el compte de vols fets fins a la capital italiana mentre ha procurat trobar dies en el seu calendari per tornar a la Selva del Camp, el seu poble de naixement, on, en ple estiu, “la calor no és tan molesta com la de Roma”, destaca. Allà, assegut en un banc de la plaça de Sant Andreu, davant la parròquia homònima, els records d’infantesa de Puig van i venen entre mosques que fan la guitza i tractors que comencen a omplir els camps preparant-se per a la collita de l’avellana, a partir de finals d’agost, continuant amb els hàbits propis del món rural.
Com creu que recordarà, en un futur, aquest 2025 que encara no hem acabat?
Suposo que per haver pogut parlar molt d’Antoni Gaudí, per haver treballat més profundament en la promoció i l’avaluació de les facultats i universitats eclesiàstiques des de l’àmbit de la qualitat acadèmica, i per ser testimoni directe i presencial de la mort d’un pontífex com Francesc, grandíssim per a tots, i de l’elecció d’un altre, Lleó XIV, que ha començat amb molt bon peu. Ja veurem com s’acaba tancant l’any.
Des de l’abril i el maig, quan això últim va passar, vostè no ha pogut baixar el ritme. Però ho fa ara, tornant a fer el que fa cada estiu: carregar forces a la seva terra natal.
Va ser un esdeveniment eclesial que em va tocar de prop i em va refermar en els meus principis d’eclesialitat, que vaig començar a forjar des d’aquí on som ara, on vaig començar a fer d’escolà.
I on som ara?
Veu aquella porta? És la de la parròquia de Sant Andreu, per la que hi accedia abans de fer entremaliadures. Tant jo com la resta d’escolans teníem una gran heroïcitat: arribar al pot del pa no consagrat i menjar-nos-el sense que ens veiés el rector. També recordo com, amb els meus germans, jugava a fer de capellà al menjador de casa. De fet, només aspirava a dos treballs: capellà o pagès.
Els seus ulls expressen emoció mentre parla i observa les parets d’aquest edifici. Això també li passa quan és a la basílica de la Sagrada Família de Barcelona?
El misteri de l’encarnació també és en l’estètica, en les representacions, en l’art. Qui no s’ha emocionat mentre escolta la música de Johann Sebastian Bach? Qui no ho ha fet entrant a la Sagrada Família? En la recreació de la natura, és a dir, de la realitat visible, a través de tons, cromatismes, formes i textures, hi ha l’empremta del Déu encarnat. Antoni Gaudí va portar això pel camí d’una excel·lència inigualable, si bé la Sagrada Família, després d’ell, ha configurat una essència pròpia gràcies als artistes que hi han treballat.
Hi va anar, de petit, a la Sagrada Família?
Sí, d’excursió, amb els companys i professors de l’escola. Eren temps en què hi havia molta gent que es pensava que la basílica, amb una nau inacabada, era un trasto, sense adonar-se de la idea de fons que hi havia en la seva construcció. Aleshores vaig començar a comprendre que Antoni Gaudí va ser un arquitecte genial, sense fer ús de l’adjectiu de forma barata, i un creient de pedra picada.
Hi ha hagut més homes genials, per a vostè, en la història?
Ben pocs. Bach, Leonardo da Vinci, Ramon Llull i Gaudí. Pararia de comptar aquí.
Continua treballant bibliogràficament en Antoni Gaudí, després d’haver-li dedicat dos llibres?
Sí, estic preparant una publicació que tancarà aquesta trilogia. Tindrà 1.700 notes, serà publicada per l’Ateneu Universitari Sant Pacià i recuperarà estudis teològics fets sobre la Sagrada Família a partir de diverses conferències que he impartit els últims temps. Com a científic de la ciència literària i històrica que soc, em limito a exposar els fets per interpretar-los després, una acció que em permet subratllar que totes les interpretacions que es puguin fer sobre Gaudí sense situar la seva fe en primer lloc són errònies; poden ser de bona voluntat, però no toquen el punt clau. En ell, primer és la fe i després l’arquitectura.
Va ser un arquitecte amb ànima d’evangelitzador?
Així és. La seva és una arquitectura que té expressió de fe cristiana i Gaudí és un arquitecte que crea per a la comunitat, per als altres, de portes enfora. Teològicament, és un arquitecte evangelitzador. Per tant, treure de Barcelona les obres de Gaudí representaria reduir la fe cristiana a uns altres elements no menys importants i, sobretot, alterar la geografia urbana d’una ciutat on l’arquitecte va voler plantar l’Evangeli.
Per què ha de servir l’Any Gaudí, previst per al 2026, amb motiu del centenari de la seva mort?
Perquè es conegui Gaudí.
Més, encara?
El gran desafiament de l’Any Gaudí serà conèixer-lo, més enllà d’admirar-lo. Tothom en parla, d’ell, però pocs el coneixen.
En el 150è aniversari del seu naixement, el 2002, es va subratllar sobretot la seva dimensió professional.
I ara és el moment d’entendre el Gaudí total, que és l’home de fe i l’arquitecte genial. Hem de recuperar la imatge completa, una persona que va adquirint conviccions espirituals per convertir-se en un místic. De fet, en la publicació que tinc entre mans s’exposaran les raons per considerar Antoni Gaudí com un místic. Tothom es vol fer seu Gaudí perquè és figura d’èxit, però també convé ressaltar que pot ser proposat com a model de vida cristiana, la característica més definitòria de l’arquitecte que està a l’altura dels artistes més rellevants de la història. La Sagrada Família, si se la mira bé, pot ser com el Partenó grec.
Ha estat providencial per a vostè viure des de Roma aquest procés de beatificació que sembla encarar la seva recta final?
Totalment. També tinc un gran orgull dins meu per poder ser allà, viure tot el procés i fer-ho, també, en nom d’un capellà de la Selva del Camp que era molt amic de Gaudí, mossèn Cogul. Ha sigut un regal. Des de Roma, he tingut la sort de col·laborar i contribuir en força aspectes relacionats amb el procés de beatificació d’un home que va respirar aquest aire tarragoní, i que va enamorar-se d’aquesta terra fins al final dels seus dies.
