Des de Sant Cugat del Vallès, on viu, la poeta Andrea Rodríguez (Barcelona, 1988) continua escrivint poemaris sobre qüestions com ara la mort i el sofriment humà després que durant aquest 2025 s’hagi fet una idea del que suposa, “després de molts anys escrivint poesia de manera íntima i sense publicar-la”, ser reconeguda amb el Premi Mundial Fernando Rielo de Poesia Mística, el passat mes de desembre.
De pare jueu, és l’autora de la cinquantena de poemes —escrits des que es formava en humanitats a la universitat fins aquests últims anys, en què s’ha dedicat a instruir sobre antropologia filosòfica a la Universitat Internacional de Catalunya (UIC)— que conformen Exégesis, un poemari presentat al Museu Diocesà de Barcelona el passat 26 de juny i que es va imposar a 312 propostes literàries en un certamen que va tenir en compte el recorregut líric per l’Antic i el Nou Testament que va fer aquesta barcelonina.
Un recorregut en què Rodríguez va sentir la inspiració en els llibres de la Bíblia, on va trobar “una caixa de ressonància” per fer-hi sonar la seva pròpia experiència i per apropar-se antropològicament a l’ésser humà, emmascarat en el jo poètic d’aquesta obra: “Els humans som individus traspassats per un anhel que ens transcendeix, assedegats de veritat, de salvació, d’un Altre que ens aculli i ens mostri la vertadera identitat de qui som”, diu l’escriptora, que es declara “amant” de Terra Santa.
“Terra Santa és una terra viva”
“Allà, hi he estat dues vegades”, continua, “i, al Líban, sis”. Precisament el seu contacte amb la terra de Jesús ha anat nodrint una espiritualitat que “ja portava des del bressol”, com recorda, i que es va sentir més seduïda en “captar-hi una presència molt forta, i llocs on es toca Déu d’una manera misteriosa”. “Per a mi, és una terra viva”, manté, assegurant que allà va acabar de trobar “l’esquelet necessari del poemari”.
Ple de referències bíbliques, però també filosòfiques, literàries (des d’Antonio Machado fins a Federico García Lorca, passant per Ernestina de Champourcín) o teològiques, el nou recull de poemes d’Andrea Rodríguez acaba sent també expressió d’una necessitat, “la de recuperar-nos i ser conscients de qui som de debò a través de la poesia mística, que ens dona moltes claus en un món que avança amb una pressa desmesurada que el converteix en productor d’ansietats i depressions”. “La poesia mística pot ser un llenguatge propi per viure de la forma més autèntica possible, en comunitat i creant projectes vitals positius i transcendents, com els que jo he pogut experimentar durant tota la meva vida literària”, conclou.
