L’historiador bergadà Aleix Calle (2003) va néixer quan ja feia una dècada que Berga s’havia acomiadat de qui va ser capellà custodi del Santuari de Santa Maria de Queralt, el també escriptor Josep Maria Ballarín (1920-2016), per convertir-se en vicari a Gósol. Però el fet de no haver-lo conegut (“a diferència d’alguns familiars meus, amb qui Ballarín va entaular bona amistat”, explica Calle) no va ser obstacle perquè el jove pogués submergir-se uns anys més tard en la història de Catalunya (“amb clares arrels cristianes”, indica) a través de les paràboles que el prevere va decidir incloure en molts dels llibres que va escriure.
Unes paràboles que, uns mesos abans que el març de 2026 es commemori el desè aniversari de la mort de Ballarín, han vist la llum de nou a Parlar en paràboles. Estratègia de Déu, un recull editat per Cal Siller i coordinat per Calle i Agustí Mariner, un dels amics més pròxims a Ballarín i “un home que, sent un gran coneixedor dels Evangelis, ja va acompanyar el capellà en la redacció de Dues sacsejades: el Big Bang i el Document Q, un any abans que el popular sacerdot barceloní fos enterrat a Berga”, com recorda Calle.
“L’obra reconeix la tradició popular d’aquests relats, interioritzats des de fa segles en el nostre imaginari col·lectiu”, sosté l’historiador, per a qui Ballarín va tenir predilecció per paràboles com la del fill perdut que torna a casa o la del bon samarità que ajuda al malalt. Això no obstant, “la publicació també serveix per copsar quin valor atorgava a Berga, al Santuari de Queralt i, sobretot, a Catalunya“, afegeix.
Ballarín, un prosista per a creients i no creients
Això és el que succeeix amb una de les paràboles que, per a l’historiador bergadà, és “una de les que més bé il·lustren la seva concepció sobre la terra catalana“. Es tracta de la “Paràbola de més de mil anys”, publicada a Mil anys i més d’un dia (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1989) i amb la qual Ballarín expressava que “la història de qualsevol poble és una paràbola de passat, que ajuda a entendre l’avui i el demà“. Per això, el relat s’endinsava en els orígens d’una Catalunya “de pares cristians”, com la descrivia el capellà, que “va bastir monestirs, catedrals i mercadals” i que, “pecadora i tot, també corria amb salms”.
“Aquest és un dels textos que continuen fent de Josep Maria Ballarín, de manera pòstuma, un capellà que va ser com el vers lliure d’una Església primigènia“, constata Calle, referint-se a l’Església que el sacerdot “volia i reclamava”. “Només per això seria de justícia que la seva obra també tingués presència en les aules catalanes”, conclou, “posant en relleu una prosa singular, però entesa per creients i no creients”.
