La tarda del dimecres 12 de novembre, la Catedral de Tarragona es va omplir com feia temps que no es veia. Alumnes amb motxilles de colors, exalumnes de totes les generacions, professors i exprofessors, famílies, laics i religioses vingudes d’altres comunitats van convertir el temple en un mosaic humà de gratitud. Fins i tot els gegants del Col·legi Lestonnac hi feien acte de presència, com si la festa major d’una història educativa arribés al seu capítol final. Des del presbiteri, una imatge de Santa Joana de Lestonnac presidia l’acte, mirada serena, observant la seva obra culminada després de més de 3 segles d’existència.
Les 7 religioses que encara residien a Tarragona —Montserrat Marimon, Carmen Gil, Josepa Espasa, Victòria Riera, Teresa Carner, Estrella Ramos i Dolors Yepes— emprendran ara camins separats però paral·lels: algunes aniran a Mollet del Vallès, altres a Cardedeu, a Barcelona i fins i tot a Madrid. La seva marxa respon a la necessitat de reforçar comunitats més febles, en un temps en què el relleu generacional s’ha anat apagant dins de la Companyia. “No és un final, sinó un llegat viu que roman”, recordava la superiora provincial, Nélida Andrés, amb la veu ferma i emocionada.
Una catedral plena de memòria
El temple respirava història. Les parets, testimonis muts de segles, semblaven escoltar les paraules que s’hi pronunciaven amb una gravetat dolça. L’arquebisbe Joan Planellas, davant d’una assemblea plena fins al cor, va reconèixer la duresa del moment: “Tot trencament implica un procés traumàtic, per al col·legi, per a l’Església de Tarragona, per a la ciutat”, va manifestar. Però va voler llegir l’adeu com un signe dels temps, com una crida a continuar l’obra amb nous rostres i noves mans. “L’educació cristiana només persistirà amb el convenciment, l’entrega i la disponibilitat del professorat”, va advertir, dirigint-se a mestres i laics que omplien la nau central.
El record de les primeres religioses, arribades el 22 de febrer de 1698 des d’Alcover per fundar la comunitat i l’escola, planava en l’ambient. Eren dones valentes que, com les de la Companyia de Maria de Barcelona, van portar a Tarragona una nova manera d’educar, avançada al seu temps. Aquell esperit de Joana de Lestonnac, capaç de fer de l’educació un camí d’evangelització, continuava present en els gestos, en les mirades, en el silenci respectuós dels alumnes asseguts als bancs.
Un llegat que no marxa
La directora del centre, Elena Rodríguez, va parlar amb veu trencada però plena de convicció: “Han estat més de 327 anys de presència viva a la ciutat, anys de lliurament generós, d’educació amb amor i d’evangelització amb el testimoni senzill de cada dia”, va subratllar, abans d’agrair a les religioses que hagin estat referents i va recordar que el seu exemple permetrà mantenir “la flama encesa per allargar la mà a tothom, per evangelitzar educant i educar evangelitzant”.
Entre el públic, moltes cares conegudes i molts records. Hi havia religioses d’altres comunitats catalanes i d’altres que, per l’edat, no havien pogut assistir però hi eren presents en el pensament col·lectiu. L’arquebisbe va fer notar amb un somriure que fins i tot la directora dels serveis territorials d’Educació, present a la cerimònia, havia estat alumna del col·legi: una prova més de com la petjada de la Companyia ha travessat generacions i institucions.
Un adeu amb esperit de futur
Quan l’acte s’acostava al final, les paraules deixaven pas a un silenci dens, ple de respecte. Les 7 germanes, assegudes a primera fila, rebien aplaudiments llargs, sincers, que omplien l’espai com una pregària col·lectiva. Algunes rialles, algunes llàgrimes, moltes mirades còmplices. “Hem volgut fins a l’últim moment transmetre el carisma i la manera de fer de Joana de Lestonnac”, va dir la superiora Montserrat Marimon.
La catedral, plena d’infants i joves, semblava dir adeu a la vegada que deia gràcies. Quan les religioses van sortir, sota l’esguard immòbil de Santa Joana, ningú no va sentir que marxessin del tot. El seu esperit —fet de fe, de saviesa i de tendresa— continuarà viu al cor del col·legi de la Part Alta, allà on cada matí, entre motxilles, rialles i nous somnis, es perpetua el miracle senzill d’educar amb amor.
