La força que mou el dia a dia de Càritas Diocesana de Girona prové de persones, treballadores i voluntàries, amb vocació de servei, que es fan presents amb constància i ànima: des de qui acull a recepció fins a les companyes que s’encarreguen de la gestió, passant per les que fan atenció directa, les que acompanyen els socis i donants i les empreses col·laboradores, el voluntariat o fins i tot l’equip d’administració, discret però imprescindible perquè tot funcioni. Darrere de cada acció hi ha històries que cooperen amb confiança i generositat. I avui els presentem una d’elles.
Després de 36 anys vinculada a Càritas Girona, Àngels Camós i Plana (Banyoles, 1966) n’assumeix ara la direcció, prenent el relleu a Dolors Puigdevall, qui va liderar l’entitat des del 2016. El bisbe Octavi Vilà la va nomenar a proposta del Consell Diocesà, que en va destacar la trajectòria, la capacitat d’escolta, el coneixement del territori i el seu esperit de servei. Llicenciada en Filologia, Camós va començar com a voluntària de Càritas Pla de l’Estany a Banyoles l’any 1989 i va passar per diversos equips de l’entitat fins a coordinar l’àrea d’acció social. Ara, assegura, afronta aquest nou repte “amb il·lusió i gratitud”.
Després de tant de temps vinculada a Càritas, com viu aquest moment de relleu i què li dona més sentit en aquesta nova etapa?
Bé, primer de tot, va ser una sorpresa. Per mi implica un gran compromís i, alhora, una gran satisfacció pel reconeixement que representa. Soc conscient del repte que tinc al davant i estic agraïda a l’entitat perquè m’hi he format com a persona i com a professional. Vinc del món de la filologia i vaig començar com a voluntària fa més de 30 anys. Veure tot aquest recorregut i que ara ocupo la direcció… no puc estar més agraïda.
Treballant a Càritas t’adones que has d’estar immensament agraït pel lloc on has nascut, per la família i per les oportunitats que has tingut, i que la vida t’ha portat; tot això ho has de tornar d’alguna manera. Jo vaig entrar a l’entitat per un any i m’hi he quedat fins ara. Portar la direcció em fa respecte, però sempre ho dic: ho he acceptat perquè som un equip. Hi ha una persona al capdavant, però és l’equip el que ho fa rutllar tot.
Mirant enrere, entre tots els càrrecs que ha ocupat a l’entitat, quin considera que l’ha marcat més i per què?
Per mi, totes les experiències han sigut importants i el bagatge que he adquirit és gràcies a totes elles. És difícil triar-ne una, però potser el lloc que més m’ha interpel·lat ha estat el vinculat a les persones grans. He acompanyat i coordinat el programa i veure i viure com persones amb el seu recorregut, que han donat tant a la vida, acaben en una situació de solitud. Això m’ha tocat profundament.
Al llarg d‘aquests anys ha vist evolucionar Càritas i també la realitat social del territori diocesà gironí. Quins canvis destacaria tant en les necessitats de les persones com en la manera d’acompanyar-les?
La manera com acompanyem les persones que venen a tocar la porta de Càritas ha anat canviant amb els anys. Abans predominava un model més assistencialista i d’urgència, però ara donem més èmfasi a projectes comunitaris i de promoció integral. Tot el nostre treball se centra a adaptar els projectes a la realitat de les persones: quan les necessitats bàsiques estan cobertes —i això continua sent una prioritat—, hem de veure com poden disposar de recursos, comptar amb la comunitat i amb el territori, no només amb Càritas, per poder avançar i crear xarxa. Si la persona està aïllada, encara que tingui les necessitats bàsiques cobertes, no estarà immersa en la societat ni se sentirà capaç d’aportar ni de rebre.
Quines són, actualment, les necessitats més urgents?
Són diverses. L’habitatge és un problema estructural que afecta no només les persones vulnerables, sinó la ciutadania en general; és una vulneració de drets flagrant. També hi ha la precarietat laboral, que segons la memòria del 2024, el 50% de les persones que atenem estan treballant, una xifra molt alta amb la que no ens havíem trobat mai.
Un altre repte són les persones que es troben en situació irregular: la llei actual no permet regularitzar-se fins que no han passat 2 anys. Des de Càritas i el Tercer Sector estem impulsant propostes d’esmenes a la llei de sensellarisme, que precisament ara s’ha aprovat al Parlament, per poder incloure aquestes aportacions.
Finalment, cal destacar el referent a la salut emocional, que s’ha agreujat molt, i la importància de la mirada comunitària, que orienta tot el nostre treball.
Càritas té una missió clara: acollir i acompanyar a les persones en situació de vulnerabilitat en el seu procés de promoció i desenvolupament integral. Quines seran les seves prioritats per mantenir aquest esperit i, alhora, adaptar-se als desafiaments actuals?
Que la persona pugui ser autònoma, promocionar-se i integrar-se és important, i per això cal una mirada comunitària. Fa 3 anys que a l’entitat hi donem molta importància: formem tots els equips —voluntariat, personal tècnic i fins i tot els mateixos participants— sobre com enfocar els processos amb aquesta visió.
A més de la formació, el territori és fonamental. Estem arrelats a la comunitat: tenim 50 Càritas locals a tota la diòcesi de Girona. Aquesta proximitat facilita que la persona pugui participar activament en el seu propi procés. Cada any, quan revisem l’acció de l’entitat i planifiquem l’any següent, partim de les necessitats que arriben del territori, comptem amb les càritas locals i prenem decisions conjuntament. Així adaptem els projectes a la realitat de cada municipi.
També tenim espais de reflexió i treball conjunt entre l’equip tècnic i el voluntariat, com les comissions diocesanes. Són espais de participació on compartim decisions i fomentem la cohesió territorial. És un òrgan complementari als òrgans de govern. Hi donem molta importància.
Finalment, l’escolta activa és clau. Estar presents, escoltar al voluntariat —que supera les dues mil persones a l’entitat— és un plus que dona sentit a tot l’acompanyament que oferim.
El dret a l’habitatge s’ha convertit en una de les grans emergències socials. Com ho viu Càritas des del terreny i quines vies de solució o d’incidència social creu que cal impulsar, tant des de l’entitat com en coordinació amb altres agents?
El dret a l’habitatge és un dels drets més vulnerats, i queda clar que si hi hagués més habitatge, moltes de les situacions de vulnerabilitat que veiem a Càritas no existirien. Com he dit abans, no és un tema que afecti només les persones en exclusió, sinó la societat en general. Cada setmana veiem famílies que no són pobres perquè no tinguin feina —algunes sí—, sinó perquè tot i treballar no poden pagar el lloguer. És un factor de vulnerabilitat estructural: més del 50% de les famílies no disposa d’un habitatge digne.
Per Càritas, l’habitatge no és només una qüestió econòmica: és arrelament, seguretat, dignitat i futur. Aquesta situació afecta les famílies, primerament per la pressió econòmica —quan els sous són precaris i gran part del salari se’n va en el lloguer—, i també té un gran impacte emocional i conseqüències per als infants que hi viuen.
A Càritas donem una resposta immediata amb ajudes econòmiques o allotjament temporal, però només és puntual. Per això fem molta incidència i sensibilització: participem en propostes legislatives, en plataformes pel dret a l’habitatge, i ara precisament farem la campanya Sense Llar, amb el lema “Ningú sense llar. Amb llei, amb llar”, del 24 al 30 de novembre. Les propostes inclouen des d’una cartellada amb frases reflexives, xerrades de sensibilització a instituts i escoles, lectura del manifest. A més, acompanyem i donem suport a totes les Càritas del territori perquè puguin dur a terme aquestes activitats de manera efectiva.
Les noves formes de pobresa —feines precàries, habitatges compartits, joves sense oportunitats— demanen respostes diferents. Quines estratègies o projectes està impulsant Càritas Diocesana de Girona per donar-hi resposta?
A Càritas no tenim uns projectes més importants que altres, sinó que tots són imprescindibles, ja que donen resposta a les necessitats que detectem. Dels més assistencials, que cobreixen les necessitats bàsiques —perquè si no podem oferir aquestes respostes, no podem avançar cap a l’autonomia i la promoció—, anem desenvolupant també projectes que s’adapten a les necessitats més noves: precarietat laboral, habitatge, creació de xarxa…
Per això ara tenim iniciatives com Sentir, un projecte d’acompanyament emocional, i Fem Comunitat, on també integrem la mirada comunitària i la participació, que volem fer extensiu a altres projectes. Els serveis educatius ja treballen molt amb les famílies i en xarxa amb les escoles i altres agents. També estem avançant en formació per a persones en situació irregular perquè puguin preparar-se per obtenir el certificat de professionalitat que els ajudi a entrar en el món laboral, i ara també obrirem un nou pis per a joves que viuen al carrer.
Davant d’una realitat tan exigent, què manté viu l’esperit de Càritas? Quina és la força que sosté aquesta acció dia rere dia?
El missatge que ens orienta i ens fa avançar amb tot el que fem és: “Mentre hi hagi persones, hi haurà esperança”. Les persones són participants, són voluntariat, són els tècnics: és el treball en xarxa. Sense tot aquest conjunt, no podríem avançar. Aquesta esperança es fa visible en tots els petits passos i processos que fem: els voluntaris que no ens fallen, els barris i comunitats que cuiden, les xarxes que s’organitzen, les persones que, havent rebut ajuda, després també decideixen donar. L’esperança no és esperar que passi el que volem, sinó creure que la vida pot renéixer fins i tot allà on sembla que està tot perdut. Crec que és aquí on rau el nostre sentit i el que ens fa avançar.
El papa Lleó XIV parla a “Dilexi te” de la caritat com un amor actiu i compromès. Què significa per a vostè aquest missatge i com inspira el seu lideratge a Càritas?
Quan el papa diu “Dilexi te” —t’he estimat—, no parla d’un amor teòric, sinó d’un amor concret, arrelat, encarnat en trobades, mirades i gestos compartits. Per a mi, aquesta frase es converteix alhora en criteri i font per liderar l’entitat. “Dilexi te” em recorda per què soc aquí i em centra quan les coses es compliquen; m’ajuda a tornar a l’essencial: hem d’acompanyar i estar al costat de les persones perquè nosaltres també hem estat acompanyats, sigui per la família o per les oportunitats que hem tingut. Estimar perquè abans hem estat estimats: això és, més o menys, el que m’inspira aquesta frase i el que m’ha ajudat a fer aquest pas.
En una societat sovint marcada per la pressa i l’individualisme, com es pot reconstruir el sentit de comunitat i la confiança? Quin paper hi juga Càritas, i què pot aprendre’n la societat en conjunt?
El fet d’estar arrelats al territori ens ajuda a construir comunitat i fomentar la cohesió social. Treballar de manera propera als barris i municipis és fonamental. La col·laboració amb altres entitats del Tercer Sector i amb les Administracions Públiques no és un complement, sinó una condició imprescindible per generar canvis. La pobresa i l’exclusió són fenòmens complexos i estructurals que no podem afrontar sols. Treballant en xarxa i coordinant-nos, sempre podrem avançar. Un exemple d’això és que, segons la memòria del 2024, hem pogut atendre 25.355 persones, però hem arribat a 53.000. Tot això és possible gràcies a la coordinació, la cohesió i el treball en xarxa.
Després de tants anys d’implicació, què és el que més l’ha impactat en la seva trajectòria? Hi ha alguna experiència o persona que li recordi per què val la pena dedicar la vida als altres?
Una mare que torna a confiar en ella mateixa, un jove que reprèn una formació, una família que torna a tenir una casa segura, algú que recupera el somriure després de mesos de foscor. Jo tinc el rostre d’aquestes persones. He vist aquest canvi. Ara em toca un paper més de gestió i organització, però el fet d’haver format part de tants equips m’ha permès veure progressos com aquests i això és el que realment m’ha marcat.
