Per a Lau Feliu, la pietat no és una idea abstracta ni un record d’església: és una experiència que neix als carrers. L’escultor, per exemple, la descobreix quan travessa el barri del Raval de Barcelona, quan s’atura davant d’una mirada cansada o d’un gest que demana ajuda sense paraules. Allà, enmig del tràfec de la ciutat, la pietat pren cos. No és compassió ni caritat; és reconeixement, “un veure que implica l’altre”, afirma. D’aquests passejos en silenci, d’aquest aprendre a mirar el dolor quotidià sense girar el cap, sorgeix l’impuls que dona forma a la seva Pietat Mediterrània, elaborada fa diversos anys.
“Quan parlem d’acollir, tots ho volem fer —assenyala—, però ves pel Raval o per Ciutat Vella i t’adonaràs que cal aprendre més”. És en aquest “aprendre més” on es condensa el seu concepte de pietat: la necessitat de tornar a sentir, d’assumir la vulnerabilitat dels altres com una part de la pròpia. El seu art sorgeix, doncs, d’una observació atenta del carrer, d’una pietat que es fa matèria a través de la fusta. No és casual que esculli aquest material viu, sensible, capaç de conservar el tacte i l’empremta de la mà. En cada fibra, l’escultura reté la fragilitat que ha vist al carrer i la transforma en presència.
La seva Pietat Mediterrània, exposada fins al 2 de febrer a la capella del Santíssim de l’església de Sant Jaume dins el cicle Diàlegs d’esperança des de l’art contemporani, és fruit directe d’aquesta mirada urbana. La mare i el fill, modelats amb fusta policromada, no pertanyen a cap mite llunyà: podrien ser els rostres anònims de tants que travessen el mar buscant una vida nova. La Mediterrània, que l’artista defineix com “una presó i una acollida alhora”, és també el mirall dels carrers que l’inspiren, espais on conviuen el dolor i la tendresa, la supervivència i la fe.
Entre el mar i el carrer
L’escultor explica que la va crear mentre treballava amb joves provinents de centres de menors i d’altres països. Les seves històries, plenes de pèrdues i esperances, van donar forma al gest de la mare que sosté el fill mort. Però el gest no és només lament; és un crit contingut, una abraçada que no vol resignar-se. L’obra, d’un metre vuitanta-cinc d’alçada, s’erigeix com un cos viu dins l’espai sagrat: la fusta conserva el color del mar i el desgast del temps, i la policromia accentua la tensió entre bellesa i ferida. Davant d’ella, el visitant pot sentir la mateixa commoció que l’artista experimenta quan travessa la ciutat i s’adona que la pietat encara hi és, amagada entre la gent.
Lau Feliu, que ha treballat també en obres religioses per a la Sagrada Família i en projectes públics arreu del món, confessa que el seu taller és com un mirall del carrer. “Si voltes pel meu barri amb els ulls oberts, et trobes al taller fent una Pietat Mediterrània”, comenta. En aquesta frase hi ha tot el seu credo artístic: la pietat no s’inventa, s’observa. No neix del distanciament, sinó de la proximitat; no s’aprèn als museus, sinó a peu de carrer.
Quan l’art sacre parla del present
A la capella de Sant Jaume, la seva escultura es troba amb la pintura mural Christus patiens de Guillem Soler, i entre totes dues s’estableix un diàleg profund: el sofriment dels antics crucificats i el dels crucificats d’avui. Però la pietat que proposa Feliu no és la del dolor sublimat, sinó la del gest que sosté. “Una pietat sense dogmes, nascuda d’una ciutat que, entre la llum del Mediterrani i la duresa de la seva vida quotidiana, continua ensenyant a mirar l’altre com a part de nosaltres mateixos”, assenyala l’autor.
Davant la seva obra, la paraula “pietat” recupera el seu sentit primitiu: no com a emoció fugaç, sinó com a compromís. I potser és això el que Lau Feliu vol recordar amb la seva escultura: que la pietat, abans de ser religiosa, és humana; que no cal buscar-la en els grans temples, perquè batega, discreta però obstinada, als carrers de Barcelona.
