El passat dissabte 25 d’octubre, a Girona, el futbolista Dani Alves no va aixecar un trofeu ni va calçar botes de competició. Davant d’un centenar de joves, amb un micròfon a la mà i una emoció continguda, va parlar de fe, de caiguda i de renaixement. Aquella imatge, allunyada de qualsevol estadi, va sorprendre molts: el que havia estat un dels esportistes més brillants i controvertits del seu temps s’havia convertit, per un instant, en predicador.
L’exjugador, que havia passat més d’un any a la presó, va dir que havia fet “un pacte amb Déu”, i que aquell compromís l’havia salvat. Enmig de la seva veu vibrant, hi havia una confessió d’home transformat. “En el pitjor moment de la meva vida, Déu em va enviar un missatger, i aquest missatger em va portar al seu camí”, explicava. L’audiència, emocionada, el va aplaudir. No era un espectacle: era un testimoni.
L’escena va tenir lloc a l’Església Evangèlica Elim Pentecostal, al barri de Domeny, un espai senzill i allunyat del centre que aquell cap de setmana d’octubre s’omplia de cants i emoció. El pastor Jimmy Martín, responsable de la comunitat, va ser qui el va convidar. “Dani s’ha convertit a Crist, ha rebut Jesús, ha tingut un canvi, una transformació”, explica. Per a ell, la presència del futbolista no va ser una curiositat mediàtica, sinó una mostra viva del que predica cada setmana: que sempre és possible tornar a començar.
Arrels a Hondures, fe a Girona
Jimmy Martín va arribar a Girona fa 24 anys, procedent d’Hondures. “Tinc 44 anys —assenyala— i avantpassats que van ser pastors, però em vaig formar durant dues dècades amb un pastor d’Anglaterra” El seu accent caribeny, la seva manera de gesticular i d’elevar la veu quan parla de Déu, revelen la passió d’un home que viu la fe com un ofici i com una vocació. Està casat, té dues filles, i des de fa uns anys és el pastor general d’aquesta comunitat que ja té més de quatre dècades d’història. “La nostra església és aquí des del 1981”, recorda. “Fem dos cultes setmanals i som unes 550 persones”.
El temple, de 2.000 metres quadrats, s’aixeca en un entorn discret. No hi ha vitralls ni torres; en canvi, hi ha espai. “Tenim 6 furgonetes —diu el pastor—, perquè la gent ve de pobles propers. L’església és fora del perímetre urbà, però això mai ha estat un problema: més aviat és un símbol. Aquí la gent arriba buscant un lloc on reposar”. El diumenge, les portes s’obren amb el so dels instruments i l’aroma del cafè que algú serveix al final del culte. Dins, un mosaic de rostres: catalans, romanesos, camerunesos, llatinoamericans. “Tenim 25 nacionalitats —explica Martín—. Els que més abunden són els llatins, però també tenim anglesos, catalans i gent de tot arreu. És una família molt gran”.
Una fe viva i compartida
El culte pentecostal és un ritual d’energia i emoció. A diferència de la litúrgia catòlica, aquí la veu és protagonista: es canta, es parla, s’explica la pròpia història. El testimoni és sagrat. Martín ho resumeix amb senzillesa: “El nostre propòsit és que la gent trobi més a Déu, que s’allunyi de les coses dolentes del carrer, plenes de dolor i sofriment“. En els seus cultes, sovint algú pren el micròfon per relatar una superació, un canvi de rumb, una fe retrobada. Quan parla d’aquests moments, el pastor no dissimula l’emoció: “Aquí hem vist canvis reals, vides que es transformen. Déu encara fa miracles”, reconeix.
La seva fe no neix del dogma, sinó de la convivència. “Tenim la mateixa Bíblia que els catòlics”, diu, “i com ells creiem en la Trinitat, en l’Esperit Sant, en els dons, en els miracles, en l’evangeli. Només hi ha alguna diferència, com els sants”. Ho diu sense distància ni competició: “He tingut amics capellans”, afegeix, com qui parla d’un parent proper. Aquesta actitud oberta explica per què tanta gent, d’idees i camins tan diferents, ha trobat a Elim un lloc de pau.
La fe com a segona oportunitat
Quan se li pregunta per l’impacte de la visita d’Alves, Martín no busca protagonisme. Prefereix parlar de l’home més que del futbolista. “Dani va néixer de nou”, afirma. “El que porta dins, això que ara vol compartir, no és impostura. És una brasa ardent: ho veus en la seva manera de parlar, en el seu cos, en la seva mirada. Jesús l’ha fet una persona nova”. Descriu aquell moment com una mena d’espurna espiritual, un recordatori del que predica: que fins i tot en la foscor més densa pot aparèixer la llum. “El saló és petit —diu amb un somriure—, si fos gran, hauria corregut més la notícia”.
Més enllà del soroll mediàtic, l’Església Elim és una història de constància i esperança. A les seves reunions hi ha famílies que porten dècades compartint fe, joves que arriben desorientats i surten amb un nou sentit, i persones que troben en aquella comunitat una xarxa afectiva. “Aquí la gent s’ajuda —continua— i ningú no es queda sol”. Potser per això, en aquest racó discret de Girona, la paraula “transformació” no sona buida: és un verb en present.
