En l’audiència general del primer dimecres de novembre, Lleó XIV ha centrat la catequesi en la Pasqua i ha explicat que la Resurrecció de Crist és el “l’esdeveniment” que fonamenta la fe, l’únic capaç de satisfer la demanda de sentit de la vida. “En Ell tenim la seguretat de poder trobar sempre l’estrella polar cap a la qual dirigir la nostra vida d’aparent caos, marcada per fets que, sovint, ens semblen confusos, inacceptables, incomprensibles”, ha dit el papa.
Posteriorment, el pontífex ha fet una crida perquè els fidels reunits a la plaça de sant Pere del Vaticà s’uneixin a la seva oració per “tots aquells que pateixen a causa dels conflictes armats en diverses parts del món”. “Penso especialment en Myanmar, i exhorto la comunitat internacional a no oblidar al poble birmà i a proporcionar la necessària ajuda humanitària”, ha remarcat Lleó XIV.
Les oracions del Papa per Myanmar s’han produït mentre el país asiàtic afronta una de les pitjors crisis humanitàries del món. Gairebé 5 anys després que els militars prenguessin el poder per la via d’un cop d’estat que va enderrocar el govern democràticament electe, el conflicte civil ha causat la mort de milers de persones i el desplaçament de 3 milions més.
Catequesi íntegra
Benvolguts germans i germanes, bon dia i benvinguts!
La Pasqua de Jesús és un esdeveniment que no pertany a un passat llunyà, ja sedimentat en la tradició, com tants altres episodis de la història humana. L’Església ens ensenya a fer memòria de la Resurrecció cada any en el Diumenge de Pasqua i cada dia en la celebració eucarística, durant la qual es fa realitat de mode ple la promesa del Senyor ressuscitat: «Sapigueu que jo estic amb vosaltres cada dia, fins al final dels temps» (Mt 28,20).
Per això, el misteri pasqual constitueix l’eix de la vida del cristià entorn del qual giren tots els altres esdeveniments. Podem dir llavors, sense irenisme o sentimentalisme, que cada dia és Pasqua. De quin mode?
Vivim cada hora moltes experiències diverses: dolor, sofriment, tristesa, entrellaçades amb alegria, estupor, serenitat. Però, en cada situació, el cor humà anhela la plenitud, una felicitat profunda. Una gran filòsofa del s. XX, Santa Teresa Benet de la Creu -el nom secular de la qual va ser Edith Stein-, que tant va aprofundir en el misteri de la persona humana, ens recorda aquest dinamisme de cerca constant de la plenitud. «L’ésser humà -escriu- anhela sempre tornar a rebre el do de l’existència, per a poder aconseguir el que l’instant li dona i, al mateix temps, li lleva» (Ser infinit i ser etern. Intent d’un ascens al sentit del ser). Estem immersos en el límit, però també tendim a superar-lo.
L’anunci pasqual és la notícia més bella, alegre i commovedora que mai ha ressonat en el curs de la història. És l’“Evangeli” per excel·lència, que testifica la victòria de l’amor sobre el pecat i de la vida sobre la mort, i per això és l’únic capaç de sadollar la demanda de sentit que inquieta la nostra ment i el nostre cor. L’ésser humà està animat per un moviment interior, propendeix cap a un més enllà que l’atreu constantment. Cap realitat contingent el satisfà. Tendim a l’infinit i a l’etern. Això contrasta amb l’experiència de la mort, anticipada pels sofriments, les pèrdues, els fracassos. De la mort «nullu homo vivente po skampare» (cap home vivent pot escapar), canta Sant Francesc d’Assís (Càntic del germà sol).
Tot canvia gràcies a aquell matí en la qual les dones que havien anat al sepulcre per a ungir el cos del Senyor el troben buit. La pregunta dels Mags d’Orient a Jerusalem («On està el Rei dels jueus que ha nascut?», Mt 2,1-2) troba la resposta definitiva en les paraules del misteriós jove vestit de blanc que parla a les dones en l’alba pasqual: «Busqueu a Jesús el Nazaré, el crucificat? No és aquí. Ha ressuscitat» (Mc 16,6).
Des d’aquest matí fins avui, cada dia, Jesús posseeix també aquest títol: el Vivent, com Ell mateix es presenta en l’Apocalipsi: «Jo soc el Primer i l’Últim, el Vivent; vaig estar mort, però ara visc per sempre» (Ap 1,17-18). I en Ell tenim la seguretat de poder trobar perennement l’estrella polar cap a la qual dirigir la nostra vida d’aparent caos, marcada per fets que, sovint, ens semblen confusos, inacceptables, incomprensibles: el mal, en les seves múltiples facetes; el sofriment, la mort: esdeveniments que ens afecten a tots i cadascun. Meditant el misteri de la Resurrecció, trobem resposta a la nostra set de sentit.
Davant la nostra fràgil humanitat, l’anunci pasqual es converteix en capellà i sanació, alimenta l’esperança enfront dels desafiaments alarmants que la vida ens posa al davant cada dia en l’àmbit personal i planetari. Des de la perspectiva de la Pasqua, la Via Crucis es transfigura en Via Lucis. Necessitem assaborir i meditar l’alegria després del dolor, tornar a travessant amb aquesta nova llum totes les etapes que van precedir la Resurrecció.
La Pasqua no elimina la creu, sinó que la venç en el dol prodigiós que ha canviat la història humana. També el nostre temps, marcat per tantes creus, invoca l’alba de l’esperança pasqual.
La Resurrecció de Crist no és una idea, una teoria, sinó l’esdeveniment que fonamenta la fe. Ell, el Ressuscitat, ens ho recorda sempre mitjançant l’Esperit Sant, perquè puguem ser els seus testimonis també allí on la història humana no veu llum en l’horitzó. L’esperança pasqual no defrauda. Creure veritablement en la Pasqua en el camí quotidià significa revolucionar la nostra vida, ser transformats per a transformar el món amb la força suau i valenta de l’esperança cristiana.
