Aquest divendres, 7 de novembre, Rosalía publica LUX, un nou treball discogràfic que ha obert un debat més enllà de la dimensió musical. L’artista ha explicat en entrevistes recents que aquest projecte sorgeix d’una inquietud interior: “Sempre he tingut el desig d’acostar-me a Déu, però fins ara no havia trobat la manera de fer-ho a través de la meva música”, ha subratllat. Les imatges de promoció, on apareix amb vel blanc, rosaris i una llum quasi celestial, han alimentat les interpretacions sobre la dimensió espiritual d’aquesta nova etapa.
En el procés de preparació del disc, Rosalía ha viscut un acostament profund i conscient a la música sacra, explorant-ne tant l’essència espiritual com la seva força sonora. En aquest camí, ha participat en diverses sessions amb l’Escolania de Montserrat a la mateixa abadia benedictina, un espai carregat de simbolisme i tradició, on ha entrat en contacte directe amb els cors i la rica herència litúrgica catalana.
Aquesta immersió no només li ha permès connectar amb una nova forma d’entendre la música —més col·lectiva, més vinculada al silenci i a la transcendència—, sinó que també ha deixat una empremta notable en la construcció del disc. El resultat és una atmosfera sonora que respira calma i introspecció, amb una dimensió meditativa i ritual que s’allunya de la potència rítmica i emocional que havia caracteritzat bona part del seu repertori anterior. D’aquesta manera, Rosalía obre un nou espai de recerca artística en què la fe, el so i el silenci dialoguen en un mateix pla creatiu.
Records de Sant Esteve Sesrovires
A Sant Esteve Sesrovires, el municipi on va créixer Rosalía, Luis Alfonso García, que va ser administrador parroquial entre 2023 i 2025, la recorda com una jove reservada i molt vinculada a la seva família. Explica que “la seva àvia paterna conserva viva la fe catòlica”, però que “Rosalía no està batejada”. García assegura que no vol pronunciar-se sobre la seva vida espiritual per respecte, tot i ser conscient que l’artista s’ha inspirat en Santa Teresa de Jesús: “És una figura que combina la mística amb la poesia, i potser per això connecta amb ella”.
El bisbe de Sant Feliu, Xabier Gómez, ha volgut respondre-hi des del Full Dominical, on aquest dijous ha publicat una carta oberta titulada “Benvolguda Rosalia”. Com que Rosalía i la seva família són dins la seva diòcesi, Gómez ha considerat oportú pronunciar-se sobre la seva trajectòria artística i espiritual. El text, que acompanya una reproducció d’El crit de Edvard Munch, s’adreça directament a l’artista i adopta un to més reflexiu que doctrinal. “T’escric des d’aquesta portada com qui llança a la mar un missatge dins d’una ampolla; qui sap si et podrà arribar”, comença el bisbe, que reconeix sentir curiositat i desconcert davant del seu art, “hipnòticament eclèctic i performatiu”.
Gómez articula la seva reflexió a partir d’algunes paraules pronunciades per la mateixa Rosalía en entrevistes promocionals del disc, especialment quan l’artista parla d’“una set que el món no pot satisfer” i de com “només Déu pot omplir aquest buit”. El bisbe cita aquests fragments i, a partir d’ells, estableix un paral·lelisme amb la recerca espiritual del pintor rus Andrei Rublev, el protagonista de la pel·lícula homònima d’Andréi Tarkovsky: un creador que, enmig de la violència i la foscor, busca la llum i la fe sense trobar respostes immediates. “Com ell”, escriu Gómez, “tu sembles viure l’art com una travessia espiritual… però sense deixar anar amarres no serà fàcil arribar al port que anheles”.
En un altre passatge, el prelat destaca que les cançons de Rosalía entenen l’amor com “una força que pot ser dolorosa, alliberadora, fins i tot divina”. Segons ell, aquest plantejament obre la porta a un diàleg sincer sobre la complexitat de l’experiència humana: “El teu art és un espai on la vulnerabilitat i la força conviuen, on el desig i la fe es poden trobar”. El text es tanca amb un to íntim i contemplatiu: “Hi ha silencis que parlen més que mil cançons. Em pregunto si, quan tot calla, trobes pau o solament més soroll. Potser la resposta no és a fora, sinó a dins teu”.
El buit com a porta oberta al transcendent
Per la seva part, el compositor Bernat Vivancos, que va treballar amb Rosalía en els seus inicis professionals, observa que el gir espiritual de l’artista reflecteix un interès més ampli: “Cada cop més tenim set d’espiritualitat, d’una fe i d’una mística que, potser sense etiquetes, dormen en el nostre interior”, afirma, remarcant que “la música és una de les millors maneres de fer reviure aquesta sensibilitat”.
Aquesta idea enllaça amb la reflexió de la teòloga Cristina Inogés, que veu en aquesta recerca de transcendència una oportunitat per repensar la manera com la fe dialoga amb el món contemporani. “Seguim amb una teologia que pretén donar respostes, i no ens atrevim amb una teologia que plantegi preguntes, que convidi al dubte com a forma d’aprofundir”, afirma. Segons Inogés, figures com Rosalía posen sobre la taula el desig de sentit d’una generació que ha crescut sense referents religiosos clars: “És positiu que una artista d’èxit parli de la seva fe —continua—, però si no sabem sortir al seu encontre, el gest quedarà en un testimoni íntim, no compartit. I una fe que no es viu en comunitat, què és realment?”.
Quan l’emoció guia la fe
En aquest punt, la reflexió d’Inogés es pot completar amb la mirada de Ianire Angulo, professora de Sagrada Escriptura a la Universitat Loyola. Segons Angulo, “la teologia pot jugar un paper clau” per comprendre aquest retorn a la recerca espiritual des d’una sensibilitat més afectiva que racional. “Si en un altre moment —prossegueix— les dificultats creients es movien molt des de l’àmbit de la racionalitat, ara és l’emocional i l’afectiu el que té la prioritat”. Per això, considera que “la teologia ofereix el sosteniment raonable, la reflexió i el profunditzar perquè la recerca no es mogui només des de l’impuls de les emocions, sinó que tingui l’armadura d’una fe que, si bé no és racional, és raonable i ens abraça per complet”.
Angulo subratlla també la importància de parlar de fe sense complexos: “És una bona notícia que les persones puguin parlar amb naturalitat d’allò que els és essencial, sigui o no des de la creença“. Per a la biblista, “que figures públiques comparteixin els seus processos interns, les seves pors o la seva fe” és una qüestió que “ajuda a trencar estereotips i dona carta de ciutadania a temes que sovint s’han silenciat”.
Les seves paraules sintonitzen amb la intuïció de Vivancos i la reflexió d’Inogés: la fe —o el desig d’allò que la transcendeix— continua latent, però hi apareix, com passa amb Rosalía, una nova forma de dir-la. Així, LUX no és només un àlbum, sinó també un espai d’exploració on el buit deixa de representar absència i es transforma en obertura: una manera d’observar el silenci i descobrir-hi, potser, la llum.
