La Fundació Pontifícia Ajuda a l’Església Necessitada (ACN) ha portat durant la darrera setmana d’octubre a Catalunya el capellà franciscà Fadi Azar (1981) per compartir en primera persona la dramàtica situació dels cristians que romanen al seu país malgrat la guerra, la pobresa extrema i la inseguretat, i per participar en l’acte per la llibertat religiosa celebrat el 29 d’octubre al Col·legi d’Advocats de Barcelona.
Nascut a Amman (Jordània), Fadi es va formar amb els franciscans i és llicenciat en Teologia i Filosofia per la Universitat Catòlica de Washington, amb un màster en Teologia Pastoral. Ordenat sacerdot l’any 2014, ha desenvolupat la seva tasca a Terra Santa, Damasc, Lataquia i actualment a Alep, on la reduïda presència cristiana és un testimoni de fe, resistència i esperança.
Com és que, essent vostè jordà, va instal·lar-se a Síria?
El 2015, l’aleshores custodi de Terra Santa i ara patriarca llatí de Jerusalem, Pierbatista Pizzaballa, em va demanar si podia substituir durant 3 mesos un pare que s’havia trencat el maluc. Va ser difícil, perquè al mateix temps un company meu, el pare Díaz, havia estat segrestat per l’ISIS a Idlib. També va ser dur dir-ho als meus pares, però la meva mare em va dir: “Fill, t’he confiat a la Mare de Déu; no tinguis por, ella et protegirà”. I així va ser.
Els meus pares són cristians de sempre. El meu cognom és Azar Laza. Recordo una entrevista del pare jesuïta Franz van der Lugt, que va viure 50 anys a Síria i va morir màrtir a Homs el 2014. Deia: “He viscut els millors anys de la meva vida a Síria i no la deixaré ara que pateix”. Aquell testimoni em va marcar profundament. També el nostre bisbe, Hanna Jalouf, va ser segrestat per l’ISIS. Un altre frare, el pare François Mourad, va ser assassinat el 2013. Encara hi ha dos bisbes ortodoxos desapareguts des del 2014. Molts religiosos van morir o van ser segrestats.
Em sento part d’aquesta Terra Santa —Síria, Líban, Palestina, Jordània. És la terra on va viure Jesús.
Els franciscans tenim la missió de cuidar-la, protegir els llocs sants i també les “pedres vives”: els cristians.
Com viu la seva visita a Barcelona?
Em trobo bé a Barcelona, gràcies a Déu. Estic feliç de poder compartir el meu testimoni, la meva experiència de viure a Síria, i comunicar la veritat del que està passant. Hi ha molts que no saben la veritat. I, la majoria dels mitjans de comunicació s’han oblidat de la situació actual de Síria després del canvi de govern, i això afecta també a la informació que rep la societat.
Síria viu des del 15 de març del 2011 una guerra civil que ha causat la mort de gairebé un milió de persones i centenars de milers de ferits. També ha generat 7 milions d’immigrants refugiats fora de Síria i 12 milions de desplaçats interns. La migració continua, fins i tot després del canvi de govern. El 8 de desembre del 2024 vam tenir un canvi de govern: la caiguda de Baixar al-Assad; la revolució va triomfar i ara tenim un nou president, Ahmadinejad.
Què pensa d’aquest canvi?
Nosaltres estem feliços del canvi, perquè el que teníem ja era una dictadura. El partit Baaz havia dominat durant 60 anys. Estem contents que ara hi hagi un nou govern, que la revolució hagi guanyat. Però la por dels cristians i de tot el país és que l’actual president del govern sigui l’exlíder de l’Estat Islàmic, al-Julani, que era el cap de l’ISIS a l’Iraq. No només està condemnat a mort pel govern iraquià: als Estats Units oferien 10 milions de dòlars per qui el capturés o entregués. Ara, però, el govern dels Estats Units ho ha canviat tot. Ells mateixos l’han promogut.
La situació actual és difícil. Ahir mateix van apujar els preus del pa, de l’electricitat i de moltes altres coses. A més a més, encara no hi ha electricitat —només dues hores al dia. Falten moltes coses essencials, com medicaments, sobretot per a les persones que pateixen càncer.
Com s’està treballant aquesta situació?
El problema amb el govern actual és que, tot i que la situació millora una mica, és un govern islàmic, fanàtic. Ja n’hi ha molts que reparteixen pamflets i pengen cartells a les universitats i als llocs públics dient que la dona ha d’anar tapada amb burca, no només amb el vel. El mateix que passa a l’Afganistan. Això és el que ens fa por, que el govern sigui com el de l’Afganistan.
Des del març, a Lataquia, on jo vivia abans, hi va haver una neteja ètnica contra els alauites, on van morir més de 7.000 persones, també cristians. Fa poc vaig celebrar l’enterrament de 3 cristians: un pare, un fill i un jove, que van matar —diuen per equivocació, però va ser per identitat. Aquest és el nostre temor.
Hi ha neteges ètniques contra els alauites, contra els drusos —al juliol hi va haver un atac a una església ortodoxa on van morir 25 cristians i 64 van resultar ferits. Hi ha segrestos de cristians, saquejos, molts han perdut la feina perquè els han substituït per gent vinguda d’Idlib, musulmans sunnites. Els cristians estan en el punt de mira.
Com viu aquesta realitat la seva comunitat?
Els cristians tenen por. Ara els nostres feligresos sovint ens diuen: “Pare, ja no volem més ajuda econòmica, ajudi’ns a escapar, a emigrar”. Ens ho diuen directament: “Parli amb el Papa, amb els cardenals, que ens ajudin, perquè tenim por per la nostra vida i pels nostres fills”. Imagini’s: abans de la guerra, abans del 2000, hi havia més d’1.300.000 cristians a Síria; ara en som 350.000. Sempre menys.
Qui marxa, després torna?
De cristians no, ni un. Fins i tot, molts musulmans que van marxar a Europa tampoc han tornat.
Només alguns refugiats de Turquia, del Líban o de Jordània —dels camps de refugiats— aquests sí, alguns han tornat. Però els que són a Europa, al Canadà o a Austràlia, no.
Alguns que ja tenien ciutadania europea han vingut per visitar la família, però després han tronat a marxar. Altres, que feia anys que no podien tornar perquè tenien problemes amb l’antic govern, han tornat… d’aquests alguns han mort, altres han estat segrestats, i altres assassinats. Altres han provat de tornar, però en veure com estava la situació, van tornar a marxar.
La setmana passada es va presentar l’informe “Llibertat religiosa” d’Ajuda a l’Església Necessitada, que diu que el 62% dels països viuen sense llibertat religiosa. Com és viu això, a Síria?
Ells, a Síria, diuen que el govern respecta la llibertat religiosa, però la por dels nostres cristians és real. Per exemple, recordo que per Pasqua —Divendres Sant, Diumenge de Rams— nosaltres fèiem processons al carrer. La nostra parròquia ho va fer, però d’altres no, per por d’atacs islàmics.
També hi ha cristians que han perdut la feina: és una forma de persecució. Alguns cristians que formaven part del govern anterior —sense haver comès cap crim— encara són a la presó. Nosaltres demanem l’alliberament de tots aquells que no tenen “taca de sang”, que no han comès delictes.
También, hay presos políticos. Encara n’hi ha, alguns de 75 o 80 anys, jubilats des de fa anys. Nosaltres demanem que, si tenen condemna, que almenys se’ls jutgi, però no sabem res d’ells. Hi ha presos de totes les religions. El símbol de la revolució és alliberar els presos. El perdó és essencial per començar un nou govern. Cal perdonar, reconstruir el país, no venjar-se. Ara hi ha un esperit de venjança.
Quines ensenyances pot aportar algú que pateix persecució religiosa?
Viuen amb dolor. Tenen molta fe en Déu i en l’Església, però carreguen una creu cada dia. És una creu pesada. No és fàcil. Molts volen escapar, marxar, perquè estan cansats: són 15 anys de patiment, esperant cada dia que demà sigui millor… i sempre és pitjor.
A l’Església troben suport, proximitat, ajuda —però ara els donants són menys. Hi ha menys ajuda de fora.
Abans n’hi havia més, però després de 15 anys, és difícil mantenir-ho. Totes les guerres civils duren 3, 4 o 5 anys… aquesta ja en dura 15.
El que demano és que no s’oblidi dels cristians de Síria. Nosaltres estem agraïts a Ajuda a l’Església Necessitada, Càritas, AFS, Pro Terra Santa, Mans Unides… Si no fos per ells, la situació seria insostenible.
Com és la tasca pastoral a Alep, on gairebé no queden cristians?
A les nostres parròquies encara hi ha fidels, les esglésies s’omplen, però cada cop menys. Tenim catequesi, grups de pregària, activitats esportives, programes escolars per a nens. L’Església és viva. La majoria dels catòlics són a Alep. La nostra missió és essencial. Fins i tot els musulmans ens envien gent, perquè veuen com l’Església cuida els seus fidels. Ells reconeixen la diferència que fem. Nosaltres també ajudem musulmans molt pobres, però ells, per la seva fe, no ajuden cristians. Moltes ONG cristianes, en canvi, ajuden tothom.
Jo vull agrair al govern d’Espanya, a la Cooperació Espanyola, i a totes les ONG, com Ajuda a l’Església Necessitada, que col·laboren amb nosaltres. Però demano que els governs, les personas que tenen poder—com la Unió Europea o Espanya— influeixin en el govern sirià en qüestions de llibertat religiosa. Cristians i musulmans moderats pateixen; ningú vol que Síria es converteixi en un estat islàmic com l’Afganistan o Líbia.
Quines són les perspectives a curt i mitjà termini?
Si hi ha seguretat i pau justa, la gent es queda. Si hi ha persecució o guerra, la gent marxa. Cal treballar per la pau, la llibertat religiosa i l’aixecament de les sancions. Quan millora l’economia i la llibertat religiosa, la gent roman. Els cristians volen quedar-se a la seva terra. No és fàcil deixar el teu país, començar de nou, aprendre una nova llengua, adaptar-se a altres costums.
Creu que la visita del papa Lleó XIV al Líban a finals de novembre pot provocar algun canvi a tot l’Orient Mitjà?
Tant de bo! Tenim molta fe que també visiti Turquia, que té una relació directa amb Síria. Recorda que els jihadistes de l’ISIS van passar per Turquia, i Turquia va donar suport a al-Julani i Ahmadineyad. Aquesta visita pot influir en la situació política i en la llibertat religiosa. Esperem també que pugui visitar Síria —l’últim Papa que ho va fer va ser Joan Pau II, l’any 2001. Des d’aleshores, la situació ha empitjorat molt.
Què ha après vostè en aquests més de deu anys a Síria?
He après que la meva fe és més gran. Crec molt en la providència divina. Si no fos per la mà de Déu, no hauríem sobreviscut a la guerra, el canvi de govern, els terratrèmols, la migració. Déu sempre ha proveït a través de la gent, de dins i de fora, cristians de tot arreu. He tingut moments de desesperació i por —sobretot durant els bombardejos d’Israel sobre Damasc. Però també moments de coratge. Intentem crear espais de pau a les nostres parròquies, que als infants no els falti res. Els cristians de Síria tenen dret a viure en pau, com qualsevol altre cristià del món.
Què voldria dir als lectors d’aquesta entrevista?
Els cristians que marxen, els entenc. Prego per ells, perquè no és fàcil prendre aquesta decisió. Moltes famílies han hagut de vendre casa seva o els seus estalvis per enviar els fills a llocs segurs, amb l’esperança que puguin treballar i ajudar-los després. No és fàcil. Prego per ells. Estem amb ells.
