El carrer de Sant Josep, a Paiporta, no crida l’atenció a primera vista, però guarda la memòria de la gran riuada del 29 d’octubre de 2024. És un carrer baix, que va recollir l’aigua com si encara portés en si la forma del barranc que hi havia abans. En aquesta via, just al costat de la seu de Càritas, a la façana d’una casa propera, una paraula pintada en vermell recorda als vianants tot el que es va viure: “GRÀCIES”. No és un gest decoratiu; és un testimoni del suport, de la solidaritat i de l’esforç compartit després de la dana.
Quan l’aigua ho va capgirar tot
A l’interior de l’edifici de Càritas Paiporta, de diversos pisos, però amb el cor a la planta baixa, la vida batega amb un moviment constant. Al vestíbul s’acumulen caixes de Zara plenes de llençols, edredons i tovalloles donades per la multinacional. Famílies joves, amb criatures petites, esperen el seu torn mentre voluntaris entren i surten amb gestos ràpids i eficients. És una rutina intensa, però tenaç: la del dia a dia d’una institució que ha après a resistir. En un despatx, la directora de Càritas Paiporta, Vicenta Ramon, parla amb veu pausada, amb la serenitat d’algú que encara porta dins la imatge de l’aigua avançant pels carrers.
“Jo era aquí, preparant les taules per repartir aliments”, recorda. I fa una pausa breu. “Les meves companyes ja havien marxat, i vaig pensar d’anar cap a casa, que és a dos minuts. Però no hi vaig arribar. En tres minuts, l’aigua ja em cobria els genolls, uns 60 centímetres. Només vaig poder posar dues torres d’ordinador damunt la taula”.
Al cap de poc, a dins ja hi havia gairebé 3 metres d’aigua: “Aquesta és la zona més baixa de Paiporta; antigament era un barranc, el desguàs dels aqüífers que passen per sota”, subratlla Ramon. Les seves mans, a l’aire, semblen reproduir el moviment del corrent. “Les portes del local van quedar a terra. Una habitació plena d’aliments es va convertir en una bassa de fang. Els danys van ser dantescos. I va ser la primera vegada que em vaig veure com a damnificada”, manifesta.
Ramon, que dirigeix Càritas des de 2021, coneix bé el treball diari de l’ajuda social, però després de la dana res no ha tornat a ser igual. “Per mi continua sent el mateix en responsabilitat i esforç, però les persones que arriben són diferents. Abans era gent que no arribava a final de mes per moltes circumstàncies; ara les necessitats són més dures. Ha canviat la necessitat del proïsme”. Mentre parla, entra al despatx Margarita Pastor, tècnica de territori, de qui Vicenta destaca la complicitat. “Sense persones com ella —reconeix—, especialitzades en gestió i ajuda humanitària, no hauríem arribat a tanta gent”.
La conversa deriva cap al record de la solidaritat que va seguir la tempesta. “El ‘gràcies’ per mi és la humanitat que va venir de fora de Paiporta: el sacrifici de persones que van fer donatius, de comerciants que oferien descomptes només per dir que eres d’aquí. Són gestos que van ajudar a pal·liar les pèrdues”. Es queda un moment en silenci. “Hi ha dies que penses que tot va ser un malson, però quan surts i veus les façanes encara malmeses, t’adones que tot és real. El poble està millor, però continua tocat”, lamenta.
El despatx és ple de papers, de caixes, de gestos que no s’aturen. Vicenta Ramon parla amb una serenitat que sembla adquirida a força de coratge. “He intentat que el dia a dia sigui de superació”, diu. “No oblidar, però sí apartar. Si no apartes, el pas es fa lent. Has d’avançar de pressa per poder ajudar els altres”, admet. El 29 d’octubre, quan farà un any, no sap com reaccionarà: “No m’alterarà com altres dates, com aquelles en què he perdut éssers estimats. Ho viuré amb calma”. A fora se sent el moviment del vestíbul, el so d’una caixa que s’obre, la remor d’un nen que riu.
“Vaig néixer el 1958, un any després de la gran riuada de l’Horta. La meva família la va patir. I ara, gairebé 70 anys després, m’ha tocat a mi reviure-ho. Però de cada aigua bruta, sempre n’acaba sorgint una de més neta”, afirma. Les seves paraules queden en suspens, com si s’aferressin a l’aire.
El valor d’un mot: gràcies
Al carrer, la paraula “gràcies”, escrita en vermell en una façana, continua brillant sota la llum suau del capvespre. No és només una paraula: és un resum de tot un any de reconstrucció i d’humanitat compartida. En aquest mot conviuen el gest de qui dona i el de qui rep, el dolor i la força, la pèrdua i la gratitud. A Paiporta, un any després de la dana, el “gràcies” continua sent el color de la vida que torna.
