El papa Lleó XIV va instar aquest diumenge 26 d’octubre en la missa de clausura del Jubileu dels equips sinodals i òrgans de participació a redescobrir el misteri de l’Església, “que no és una simple institució religiosa ni s’identifica amb les jerarquies o amb les seves estructures”. En la cerimònia, celebrada a la basílica de Sant Pere, el pontífex va evocar l’esperit del Concili Vaticà II per advertir que “l’Església és elsigne visible de la unió entre Déu i els homes, del seu projecte de reunir-nos en una única família de germans i germanes i de fer de nosaltres el seu poble, un poble de fills estimats, tots units en l’única abraçada del seu amor”. “La regla suprema de l’Església és l’amor”, va assegurar.
Homilia íntegra
Germans i germanes:
En celebrar el Jubileu dels equips sinodals i dels òrgans de participació, se’ns convida a contemplar i a redescobrir el misteri de l’Església, que no és una simple institució religiosa ni s’identifica amb les jerarquies o amb les seves estructures. L’Església, en canvi, com ens ho ha recordat el Concili Vaticà II, és el signe visible de la unió entre Déu i els homes, del seu projecte de reunir-nos a tots en una única família de germans i germanes i de fer de nosaltres el seu poble, un poble de fills estimats, tots units en l’única abraçada del seu amor.
Mirant el misteri de la comunió eclesial, generada i custodiada per l’Esperit Sant, podem comprendre també el significat dels equips sinodals i dels òrgans de participació. Aquestes estructures expressen el que ocorre a l’Església, on les relacions no responen a les lògiques del poder sinó a les de l’amor. Les primeres —per a recordar una admonició constant del papa Francesc— són lògiques “mundanes”, mentre que en la comunitat cristiana el primat concerneix a la vida espiritual, que ens fa descobrir que tots som fills de Déu, germans entre nosaltres, cridats a servir-nos els uns als altres.
La regla suprema a l’Església és l’amor. Ningú hi està cridat a manar, tots ho són a servir; ningú hi ha d’imposar les seves idees, tots han d’escoltar-se recíprocament; sense excloure ningú, tots estem cridats a participar; ningú no posseeix la veritat tota sencera, tots hem de buscar-la amb humilitat, i buscar-la junts.
Precisament la paraula “junts” expressa l’anomenada a la comunió a l’Església. El papa Francesc ens l’ha recordat també en el seu últim Missatge de Quaresma: “La vocació de l’Església és caminar junts, ser sinodals. Els cristians estan cridats a fer camí junts, mai com a viatgers solitaris. L’Esperit Sant ens impulsa a sortir de nosaltres mateixos per a anar cap a Déu i cap als germans, i mai a tancar-nos en nosaltres mateixos. Caminar junts significa ser artesans d’unitat, partint de la dignitat comuna de fills de Déu (Missatge de Quaresma, 25 de febrer de 2025).
Caminar junts. Aparentment, és el que fan els dos personatges de la paràbola que hem sentit en l’Evangeli d’avui. El fariseu i el publicà pugen els dos al temple a orar, podríem dir que “pugen junts” o de totes maneres es troben junts en el lloc sagrat; i, no obstant això, estan dividits i entre ells no hi ha cap comunicació. Tots dos recorren el mateix camí, però el seu caminar no és un caminar junts; tots dos es troben en el temple, però un ocupa el primer lloc i l’altre, l’últim; tots dos resen al Pare, però sense ser germans i sense compartir res.
Això depèn sobretot de l’actitud del fariseu. La seva oració, aparentment dirigida a Déu, és solament un mirall en el qual ell es mira, es justifica i s’elogia a si mateix. Ell “va pujar a orar, però no va voler pregar a Déu, sinó lloar-se a si mateix” (S. Agustí, Sermó 115,2), sentint-se millor que l’altre, jutjant-ho amb menyspreu i mirant-lo amb desdeny. Està obsessionat amb el seu ego i, d’aquest mode, acaba per girar al voltant de si mateix sense tenir una relació ni amb Déu ni amb els altres.
Germans i germanes, això pot succeir també en la comunitat cristiana. Succeeix quan el jo preval sobre el nosaltres, generant personalismes que impedeixen relacions autèntiques i fraternes; quan la pretensió de ser millor que els altres, com fa el fariseu amb el publicà, cregui divisió i transforma la comunitat en un lloc crític i excloent; quan s’aprofita del mateix càrrec per a exercitar el poder i ocupar espais.
És al publicà, en canvi, al qui hem de mirar. Amb la seva mateixa humilitat, també a l’Església ens hem de reconèixer tots necessitats de Déu i necessitats els uns dels altres, exercitant-nos en l’amor mutu, en l’escolta recíproca, en l’alegria de caminar junts, sabent que “Crist està amb els que són humils de cor i no amb aquells que s’exalten a si mateixos per sobre del ramat” (S. Climent de Roma, Carta als corintis, c. XVI).
Els equips sinodals i els organismes de participació són imatge d’aquesta Església que viu en la comunió. I avui voldria convidar-los al fet que, en l’escolta de l’Esperit, en el diàleg, en la fraternitat i en la franquesa, ens ajudin a comprendre que, a l’Església, abans de qualsevol diferència, estem cridats a caminar junts a la recerca de Déu, per a revestir-nos dels sentiments de Crist; ajudant-nos a eixamplar l’espai eclesial perquè aquest sigui col·legial i acollidor.
Això ens ajudarà a afrontar amb confiança i amb esperit renovat les tensions que travessen la vida de l’Església —entre unitat i diversitat, tradició i novetat, autoritat i participació—, deixant que l’Esperit les transformi, perquè no es converteixin en contraposicions ideològiques i polaritzacions nocives. No es tracta de resoldre-les reduint les unes a les altres, sinó deixar que siguin fecundades per l’Esperit, perquè s’harmonitzin i orientin cap a un discerniment comú. Com a equips sinodals i membres d’organismes de participació saben certament que el discerniment eclesial requereix “llibertat interior, humilitat, oració, confiança mútua, obertura a les novetats i abandó a la voluntat de Déu. No és mai l’afirmació d’un punt de vista personal o de grup, ni es resol en la simple suma d’opinions individuals” (Document final, 26 octubre 2024, n. 82). Ser Església sinodal significa reconèixer que la veritat no es posseeix, sinó que es busca junts, deixant-nos guiar per un cor inquiet i enamorat de l’Amor.
Benvolguts germans i germanes, hem de somiar i construir una Església humil. Una Església que no es manté alçada com el fariseu, triomfant i plena de si mateixa, sinó que abaixa per a rentar els peus de la humanitat; una Església que no jutja com fa el fariseu amb el publicà, sinó que es converteix en un lloc acollidor per a tots i per a cadascun; una Església que no es tanca en si mateixa, sinó que roman a l’escolta de Déu per a poder, al mateix temps, escoltar tothom. Comprometem-nos a construir una Església totalment sinodal, totalment ministerial, totalment atreta per Crist i, per tant, dedicada al servei del món.
Sobre vosaltres, sobre tots nosaltres, sobre l’Església estesa pel món, invoco la intercessió de la Mare de Déu amb les paraules del servent de Déu don Tonino Bello: “Santa María, dona afable, alimenta a les nostres Esglésies l’anhel de comunió. […] Ajuda-la a superar les divisions internes. Intervé quan el dimoni de la discòrdia serpenteja en el seu si. Apaga els focus de les faccions. Reconcilia les disputes mútues. Atenua les seves rivalitats. Atura-les quan decideixin actuar pel seu compte, descurant la convergència en projectes comuns” (Maria, Donna dei nostri giorni, Cinisello Balsamo 1993, 99).
Que el Senyor ens concedeixi la gràcia de romandre arrelats en l’amor de Déu per a viure en comunió entre nosaltres. De ser, com a Església, testimonis d’unitat i d’amor.
