Al laboratori que l’Institut Valencià de Conservació, Restauració i Investigació té a València, l’Ecce Homo de l’església de Nostra Senyora de Montserrat de Picanya s’erigeix com una presència que concentra tot el sentit de la reconstrucció. La figura, de fusta policromada i daurada, mostra encara, sota la llum artificial dels focus, la fragilitat que la catàstrofe va deixar al descobert. És una escultura del segon terç del segle XX, anònima, que va veure com l’aigua la convertia en una imatge literal del dolor i la resistència. Ara, ja restaurada, sembla sostenir amb la mirada la història recent d’aquest territori. Al seu voltant, els tècnics treballen amb gestos precisos, com si cada moviment fos una forma de reparació íntima.
Gemma Contreras, directora del centre, rep Flama al despatx contigu. Entre informes, fotografies i mostres de pigments, la seva veu conserva la serenitat d’algú acostumat a ordenar el caos. La dana del 29 d’octubre de 2024, diu, “no va ser una emergència, sinó una catàstrofe en setanta-vuit municipis”. Pocs dies després de la riuada, va demanar un espai d’evacuació per als béns afectats: la Fira de València es convertiria en refugi de memòries submergides. “Ens ocupem dels béns públics i de l’Església, no dels privats, tot i haver donat consells als propietaris”, subratlla. En total, més de 6.000 obres: escultures, retaules, teixits, documents i obra gràfica. Una llista que pesa com una geografia de la pèrdua.
“Les primeres visites van ser molt dures”, recorda. “Anàvem amb furgonetes i cotxes als pobles afectats —continua—; a dins, conservadors, restauradors, arxivers, bibliotecaris i arqueòlegs. Enfundats amb botes i equips de protecció, baixàvem al fang”. Durant setmanes, el treball es va convertir en una expedició constant per territoris devastats. A cada arxiu, la mateixa escena: llibres saturats d’aigua, fang a les parets, i sovint, la tristesa compartida dels qui ho havien perdut tot. “L’arxivera d’un poble s’havia quedat sense casa. Vam viure i empatitzar un doble drama”, reconeix.
Entre totes les obres afectades, l’Ecce Homo es va convertir en símbol. A Picanya, el nivell de l’aigua va arribar als 3,80 metres; les escultures van “nadar”, arrossegades per la força de la riuada. “La destrossa va ser brutal. Mai havia vist uns fongs tan grans com als retaules de Picanya“, diu Contreras, que descriu amb detall les ferides de la imatge: les cames danyades, la policromia aixecada, la fusta oberta per la humitat. Al laboratori, els restauradors van consolidar l’estrat pictòric i van ensamblar les parts despreses. El resultat és una figura que ha tornat a la vida, tot i conservar la seva fragilitat com una marca del que ha passat.
L’escultura, afegeix Contreras, “ja està restaurada, però esperem que sigui l’arquebisbe Benavent qui presideixi l’acte de retorn”. L’Ecce Homo no és només una peça artística: és un mirall del que ha viscut el territori. La seva expressió de serenitat ferida sembla parlar també dels qui, entre el fang, van rescatar documents, retaules i llibres. “Perdre arxius municipals, com a Sedaví, és perdre la història de la població”, assumeix la directora. Potser per això el seu equip va treballar amb tanta urgència. El paper, tan vulnerable, exigia una resposta immediata. “Vam tenir pressa amb els arxius, perquè el paper és molt fràgil, i fins al maig encara ens han arribat documents mullats que hem pogut salvar”, assenyala.
El taller com a camp de batalla
La Fira de València va ser el cor d’aquesta operació silenciosa. Ventiladors que no s’apagaven mai, envasadores al buit, taules cobertes de documents estovats i mans que, fulla a fulla, retiraven el fang. “El 99% del que es va portar s’ha salvat”, admet Contreras amb orgull discret. “Primer calia assecar, després eliminar el fang i aspirar els fongs per conservar millor la documentació”. En aquest procés hi ha hagut també una dimensió moral: cada document salvat era una història recuperada.
A Xiva, Algemesí, Picanya i Paiporta, els veïns es van mobilitzar per rescatar teixits i imatges. “La gent del municipi va fer possible que moltes peces sobrevisquessin”, explica. L’Arxiu Nacional de Catalunya, la Universitat de Granada i la Junta d’Andalusia s’han sumat a la tasca: “Sentir que estan amb nosaltres és un orgull enorme”, reconeix. Aquest treball compartit, fet sovint en silenci, ha convertit la catàstrofe en un acte col·lectiu de reconstrucció.
Quan l’art s’enfonsa i reneix
El relat de Contreras torna sovint a una mateixa idea: la perseverança. “Això ens portarà anys”, admet, “però tinc la satisfacció que res del que es va traslladar s’ha perdut”. Ho diu amb una convicció tranquil·la, fruit del cansament i de l’orgull. Al fons del laboratori, l’Ecce Homo restaurat sembla escoltar-la, com si la seva presència confirmés el valor d’aquella tenacitat.
Quan la conversa s’acaba, Contreras comenta, amb un bri d’orgull contingut, que “avui mateix surt cap a la Universitat de Granada el Sant Antoni Abat de Picanya”. Més tard, al poble, a l’entrada de l’abadia, la talla espera en silenci: el sant amb el bastó i el porc als peus, envoltat d’una olor d’humitat i de cera. A la porta, una furgoneta amb dos tècnics prepara el trasllat. L’escena resumeix tot el que s’ha viscut: la paciència, la cura, la persistència.
A fora, l’Horta Sud s’encalma. L’aigua ja no hi és, però queda el rastre invisible del que va arrossegar. En els tallers de l’Institut, les mans que netegen, cusen, consoliden o pinten no només restauren obres: rescaten la memòria col·lectiva d’un territori que va quedar, literalment, negat. I en cada peça que torna al seu lloc, hi ha la victòria silenciosa d’una persistència humana davant la fragilitat del temps.
