Gairebé un any després de la dana del 29 d’octubre de 2024, Paiporta continua mostrant en el seu paisatge els rastres d’aquella nit en què l’aigua va convertir els carrers en canals. Als marges dels edificis, als portals i a les voreres, la sorra fina s’acumula com si un vent marí la transportés cada dia des d’una platja invisible. En moltes parets, cors i missatges escrits amb dits enfangats mantenen viva una memòria que no s’esborra: la d’una comunitat que va resistir entre la destrucció i l’esperança.
En aquest escenari, les parròquies de Sant Ramon Nonat i la Immaculada Concepció s’alcen com a símbols d’aquella recuperació. Els temples no només van patir la violència de l’aigua, sinó que van quedar convertits en contenidors de fang, mobles trencats i silenci. Uns dies abans del primer aniversari d’aquell episodi, les dues esglésies tornen a acollir missa mentre la llum de la tarda entra tímida pels finestrals. La litúrgia i la reconstrucció es barregen amb naturalitat, com si la fe i la fusta nova compartissin el mateix pols.
Sant Ramon Nonat, l’aigua, la ferida i el retorn
A Sant Ramon Nonat, l’olor de pintura encara domina l’espai. Al lateral de la nau, caixes de mobles esperen ser muntades. L’entrada conserva una rajola com a testimoni del desastre: marca el punt exacte fins on va arribar l’aigua. A sobre, un verset d’Isaïes —”Busqueu el Senyor mentre es deixa trobar“— resumeix la ferida i la persistència. El rector actual, César García, oficia la missa amb serenor davant una feligresia que coneix de memòria el so de l’aigua entrant pel cancell. L’antic rector, Salvador Romero, va viure en primera persona aquells dies d’emergència, quan la parròquia es va convertir en refugi i magatzem d’ajuda improvisada.
La Immaculada Concepció, la petita parròquia que va renéixer
Més avall, entre blocs de pisos, La Immaculada Concepció manté el caràcter humil d’una parròquia de barri. És la més petita de Paiporta, ubicada en un baix que la dana va deixar totalment devastat. Durant setmanes, voluntaris arribats d’altres pobles van ajudar a treure fang i a salvar el que es podia. Avui, el temple torna a lluir un aspecte digne, tot i que les obres continuen.
L’espai desprèn una forta olor de pintura nova. Els feligresos han ajudat a col·locar els bancs i a escollir la millor orientació per a la petita nau. En una de les parets, el Crist crucificat penja sobre una superfície d’obra vista. En sanejar-la, es va descobrir la textura neta del totxo i es va decidir deixar-la nua, com una mostra d’honestedat arquitectònica i espiritual. Darrere de la porta del despatx parroquial, una línia marró a l’altura dels ulls recorda fins on va arribar l’aigua: una ferida conservada com a prova de memòria.
A fora, la tarda cau sobre Paiporta i el poble respira lentament. El murmuri de les misses s’escapa per les portes mig obertes i es confon amb el so dels passos sobre la sorra que encara cobreix els carrers. El fang, ara ja sec, s’ha convertit en part del paisatge. Els missatges als murs —cors, frases de suport, noms escrits amb mans brutes— continuen parlant per aquells que van perdre molt, però també per aquells que van decidir reconstruir. Les dues parròquies, com el poble sencer, es mantenen dempeus, amb les cicatrius visibles però amb la llum renovada d’un lloc que ha après a conviure amb el record.
L’experiència de la dana ha redefinit la identitat col·lectiva de Paiporta. En cada carrer on encara queda fang, en cada façana repintada, es percep una voluntat de permanència que transcendeix la tragèdia. Les parròquies, ara restaurades, no són només espais de culte: són arxius vius d’un temps compartit, laboratoris de resistència quotidiana. Els feligresos que reparen bancs o pinten parets ho fan com qui resa. I en aquest gest, senzill i tenaç, el poble continua trobant la manera de tornar a començar.
