Quines esperances poden alimentar legítimament les dones en una Església sinodal? S’està produint un veritable canvi cultural a l’Església perquè la igualtat entre dones i homes pugui convertir-se en una realitat en el futur? Aquestes van ser algunes de les preguntes que va plantejar al papa Lleó XIV la teòloga austríaca Klára Antonia Csiszár, membre de l’equip sinodal del Consell de Conferències Episcopals Europees i una de les participants de la conversa que va tenir lloc aquest divendres a l’Aula Pau VI entre el pontífex i els participants del Jubileu dels equips sinodals i òrgans de participació.
En una resposta recollida pels mitjans vaticans, el papa va reconèixer que l’Església i tots els seus membres afronten el “desafiament de veure com promoure units el respecte pels drets de tothom” i com “fomentar una cultura on aquestes coses no sols siguin possibles, sinó una realitat en la participació de tots, cadascun segons la seva vocació, on puguin exercir un paper de responsabilitat a l’Església”.
“Hem vist molts exemples pràctics —va subratllar el papa—, però la realitat és que, culturalment, no tots els països estan en el mateix lloc que Europa o els Estats Units, i no podem simplement assumir que en nomenar a una dona aquí o allà per a això o allò, serà una decisió respectada, perquè existeixen fortes diferències culturals que creen problemes”. Per això, segons el papa, cal “parlar de com l’Església pot ser una força de conversió, de transformació de cultures segons els valors de l’Evangeli”.
Després de la intervenció de Klára Antonia Csiszár, que va oferir una perspectiva europea del procés sinodal, el papa va lamentar que, “desafortunadament, sovint la forma en què vivim la fe està més determinada per la nostra cultura i menys pels nostres valors evangèlics“. “Aquí és on tots podem ser una força, una inspiració, una invitació perquè les nostres nacions, comunitats i cultures reflexionin sobre les diferències existents, no sols entre homes i dones”, va assegurar Lleó XIV.
Sinodalitat orgànica, no imposada
En el seu parlament, la professora va observar una disparitat en enfocaments i sensibilitats: des d’una marcada obertura fins a formes de resistència, escepticisme o por davant la possibilitat de promoure el lideratge femení. Va explicar, per exemple, que en regions postcomunistes o en noves democràcies, els bisbes “sincerament compromesos” amb els processos sinodals “continuen sent l’excepció i no la norma.
En canvi, va advertir que on existeixen sòlides tradicions federals i governança participativa, s’han desenvolupat camins naturals per a un estil de vida sinodal: la cooperació ecumènica, les estructures col·laboratives i els òrgans consultius fan que la sinodalitat sembli orgànica, no imposada. En aquest punt, Csiszár va alertar que “on les expectatives es veuen frustrades repetidament, s’instal·la la resignació”.
També va apuntar que facultats de teologia i universitats com Lovaina, amb el seu Centre de Models de Lideratge Sinodal i Consultoria Internacional, i Linz, amb el seu Departament de Sinodalitat, proporcionen “una sòlida base acadèmica, que promou la recerca i la formació innovadores en l’àmbit de la sinodalitat”.
Dos records personals del papa
A propòsit d’això, Lleó XIV va respondre lliurant-se a dos records personals. El primer d’ells, de la seva vida en una família catòlica, amb pares fortament implicats en la parròquia. Era la dècada de 1970, i dirigint-se a la seva mare, li va preguntar si volia ser igual als homes: “No, perquè ja som millors!”, va respondre la mare.
L’altra experiència evocada va fer referència a la seva etapa al Perú, on va ser missioner i bisbe. Concretament, a una congregació de religioses consagrades el carisma de les quals és treballar on no hi ha sacerdots. “Tenen el poder de batejar; són testimonis oficials en els casaments; fan una meravellosa tasca missionera, que també és un veritable ‘testimoniatge’ per a molts sacerdots. Aquesta és la valentia que es necessita per a anunciar l’Evangeli, i són dones les qui ho fan!”, va assegurar el papa.
Finalment, ajornant la seva resposta a les preguntes més difícils que estudia el grup de treball del Sínode encarregat d’analitzar el paper i les formes ministerials de les dones dins l’Església catòlica, que ha de presentar les conclusions a finals d’aquest any, el pontífex va aclarir que “el problema no és la manca d’oportunitats, sinó l’existència d’obstacles culturals que impedeixen a les dones exercir el que bé podria ser el seu paper, fent-les sentir com a persones de segona classe”.
En aquest sentit, va confessar la seva “impotència” davant “els prejudicis i la discriminació que encara existeixen en alguns països, que clarament contradiuen l’Evangeli”. “Crec que l’Església ja ofereix oportunitats per a començar i continuar aquest camí, i també en aquest cas hem de ser valents i acompanyar a uns altres perquè, a poc a poc, potser es poden introduir alguns canvis perquè el carisma de cada persona sigui veritablement respectat i valorat”, va concloure.
