Una gran lona presideix la façana principal de la seu de Càritas Diocesana de València. Mostra un cor de fang amb esquerdes. És dur, però no està trencat. Aquest cor, explica l’organització, representa la força de l’esperança i la fragilitat de la vida alhora. I continua allà, un any després de la dana que va colpejar durament la Comunitat Valenciana.
Al despatx d’Aurora Aranda, directora de Càritas Diocesana de València, dos objectes reflecteixen el vincle emocional amb aquell episodi i el compromís de l’entitat: un targetó regalat pel prefecte del Dicasteri per al Servei del Desenvolupament Humà Integral de la Santa Seu, el cardenal Michael Czerny —que va visitar les zones afectades pocs dies després del temporal— i un dibuix emmarcat de l’il·lustrador Paco Roca, Premi Nacional del Còmic, en què un jove camina pel fang amb una escombra i un cabàs a les mans. És una escena senzilla però contundent, com tantes de les que va deixar aquell 29 d’octubre de 2024. Aranda rep Flama en aquest primer aniversari, envoltada de records i conviccions.
Què representa la lona que continua penjada a la façana de la seu?
Hem mantingut la lona tot l’any exposada. En ella es veu un cor de fang, endurit, que representa el cor de Càritas: el de les persones que atenem i acompanyem; el dels voluntaris; el de l’Església; el de totes aquelles persones que estigueren en primera línia, però també el de les que no hi van ser, i que van ajudar igualment amb la seva pregària o amb altres formes de suport. És un cor que va sortir per donar esperança en un moment molt difícil, i que continua recordant-nos que encara hi som, i que hi continuarem sent.
Aquest cor sembla fràgil però continua sencer. Què simbolitza realment?
És un cor que no està trencat, perquè continua ferm. Tot i els moments de dolor, de duresa i d’impotència, les Càritas parroquials han estat al costat de la gent, amb una presència constant als barris i pobles, i ho estan encara avui. Potser la part més difícil de detectar ha estat la ferida emocional, com passa amb la vida mateixa. Però també això s’està treballant i acompanyant.
Quines accions commemoratives ha preparat Càritas per aquest primer aniversari?
Seran tres actes senzills, però molt significatius. El dilluns 27 farem un acte de reconeixement al voluntariat i a totes les persones que van donar suport, a La Rambleta, on també presentarem un documental. Aquella mateixa setmana inaugurarem una exposició fotogràfica a la Facultat de Teologia, oberta durant tot el mes. I el 27 de novembre celebrarem un acte d’agraïment a les empreses que van col·laborar, estenent la mà en aquell moment.
Des del punt de vista personal, com va viure vostè aquella emergència?
Feia molts anys que treballava a Càritas, però només en portava un com a directora quan va arribar la dana. Va ser un cop dur, ho va paralitzar tot. Més que les accions que vaig fer, crec que el més important va ser la disponibilitat. Ha estat un any complicat, i hi ha hagut moments en què he pensat a tirar la tovallola. Però la fe m’ha sostingut. Puc dir que, si estic aquí, és perquè algú ha volgut que hi sigui. La meva trajectòria ha passat per molts serveis: acollida a migrants, animació comunitària, secretaria general… però aquest any m’ha fet entendre el que realment significa dirigir una entitat com Càritas en temps de crisi.
Què ha canviat dins de Càritas arran d’aquesta experiència?
Tots hem canviat. Ha canviat la mirada, la manera d’enfrontar-nos a la realitat, perquè ara sabem què pot passar, i que pot tornar a passar. Hem viscut una transformació a nivell d’estructures i d’organització, tant interna com externa. Molts hem passat de la impotència a la sanació personal en molt pocs mesos. Les Càritas parroquials han incorporat la mirada d’emergència i han mostrat una resposta exemplar, trencant barreres i sumant-se a un objectiu comú. El veritable cor de Càritas ha estat en el territori.
Després d’un any, quina és la situació ara? Quina lectura fan del camí recorregut?
Ara vivim amb més serenitat. Aquells primers mesos estaven marcats per l’angoixa, la preocupació, la incertesa. Però l’esperit solidari és el mateix. Seguim amb la mateixa energia, reorientant el nostre paper, acompanyant altres realitats, treballant en noves claus. Estàvem allà perquè ja hi érem abans, i hi serem l’any que ve, i l’altre. El pla d’acció, que es reconfigurarà el 2027, ha arribat a més de 20.000 persones, amb un coixí de 20 milions d’euros en ajudes directes. Tot això ha estat possible gràcies a la col·lecta més gran de la història en una emergència a Espanya. La solidaritat va ser realment impressionant.
Com es va organitzar la resposta inicial en un moment tan caòtic?
Vam haver d’ampliar la xarxa de magatzems. Tradicionalment treballàvem amb un, però vam començar a utilitzar esglésies com a punts logístics. La parròquia de la Torre es va convertir en un centre neuràlgic gràcies al suport de l’exèrcit i els ajuntaments. El mateix va passar a Paiporta, Catarroja… Va ser molt emotiu veure com persones sense cap vinculació prèvia amb l’Església trobaven en Càritas un lloc on ajudar.
Quin record personal guarda del 29 d’octubre de 2024?
El 29 d’octubre és una data gravada a foc. Hi ha hagut molta resiliència, tot i les adversitats. Però serà un dia difícil. Encara avui, quan plou una mica més del normal, torna la por. Durant tot aquest any, per a moltes persones que estem implicades, cada dia ha sigut 29 d’octubre. Ho veus des que surt el sol fins que es pon. I hem tingut una mirada especial cap als més vulnerables: infants, gent gran, persones migrants, gent sense llar…
Quina esperança conserva de tot això per al futur?
Vull poder mirar enrere amb esperança. Hem trobat espais de diàleg per construir un món més humà. Aquesta experiència ens ha ensenyat el valor de la fortalesa i de la companyia. Al final, el més important és estar: ser-hi, acompanyar, no abandonar.
