“El dret a la llibertat religiosa no és un privilegi atorgat per institucions, sinó una condició essencial per a la formació de societats justes en les quals la consciència humana tingui un ampli marge per formar-se i expressar-se concretament”. Aquest principi va sustentar la reflexió que el papa Lleó XIV va oferir a la delegació de la fundació pontifícia Ajuda a l’Església Necessitada, rebuda en audiència aquest divendres 10 d’octubre a l’Aula dels papes del Palau Apostòlic del Vaticà.
La delegació va estar encapçalada pel cardenal Mauro Piacenza, president internacional de l’entitat, i Regina Lynch, presidenta executiva. També van ser-hi presents membres destacats de ACN Internacional, juntament amb representants de diferents oficines nacionals, així com els responsables del Comitè Editorial de l’Informe sobre la Llibertat Religiosa en el Món 2025.
El pontífex va iniciar el discurs recordant la creixent hostilitat i violència perpetrada contra diverses comunitats religioses, inclosa la cristiana. D’acord amb la missió de la fundació —establerta en 1947 per a abordar el sofriment de la postguerra—, el papa va reiterar: “No abandonem als nostres germans i germanes perseguits”. En aquest sentit, es va fer ressò de les paraules de Sant Pau en la Primera Carta als Corintis: “Si un membre pateix, tots pateixen amb ell”.
Necessitat de veritat i sentit
El dret a la llibertat de culte es deriva d’un axioma fonamental: “Tot ésser humà porta en el seu cor una profunda necessitat de veritat, de sentit, de comunió amb els altres i amb Déu”, va apuntar el papa. Una necessitat que sorgeix d’allò més profund de l’ànima humana i que fa de la lliure professió de fe no una opció, sinó un element essencial.
“Arrelada en la dignitat de la persona humana, creada a imatge de Déu i dotada de raó i lliure albir, la llibertat religiosa permet a les persones i a les comunitats buscar la veritat, viure-la lliurement i donar-ne testimoniatge obertament. Per tant, és una pedra angular de tota societat justa, ja que salvaguarda l’espai moral en el qual la consciència pot formar-se i exercitar-se”.
“La llibertat religiosa”, va continuar Lleó XIV, “no és simplement un dret legal ni un privilegi concedit pels governs”. Encara més, constitueix “el pilar de l’autèntica reconciliació”. La seva negació priva als éssers humans de la capacitat de respondre a la “crida de la veritat” i condueix a la lenta desintegració dels vincles ètics i espirituals que sustenten a les comunitats. “La confiança dona pas a la por, la sospita substitueix al diàleg i l’opressió engendra violència”, va afirmar el pontífex, citant al seu predecessor, Francesc: “No hi ha pau possible sense llibertat religiosa, ni llibertat de pensament i d’expressió, ni respecte per les opinions alienes”.
Llibertat de culte en la vida quotidiana
El papa també va recordar la contundent defensa de la llibertat religiosa per part de l’Església al llarg dels segles. La declaració Dignitatis Humanae del Concili Vaticà II va afirmar el reconeixement d’aquest dret en el marc jurídic i institucional de cada país. “Per tant, la defensa de la llibertat religiosa no pot ser una cosa abstracta; ha de viure’s, protegir-se i promoure’s en la vida quotidiana de les persones i les comunitats”, va reiterar Lleó XIV.
La missió d’Ajuda a l’Església Necessitada s’inscriu en aquest marc: promoure el perdó i la reconciliació, acompanyar i donar veu a l’Església allà on hi ha necessitat, on es veu amenaçada o pateix. “Durant més de 25 anys”, va continuar el pontífex, “l’Informe de la fundació sobre Llibertat Religiosa ha donat testimoniatge i veu als qui no la tenen, revelant el sofriment, sovint ocult, de molts. El compromís d’Ajuda a l’Església Necessitada també s’estén a les comunitats que amb massa freqüència es troben aïllades, marginades o sota pressió”.
Constructors de pau
La reconstrucció d’una capella, el suport a una monja, la provisió d’una emissora de ràdio o un vehicle: totes aquestes són accions que “enforteixen la vida de l’Església” i el teixit “espiritual i moral” de la societat. L’assistència oferta, especialment a les minories més vulnerables, converteix els membres de la fundació en veritables “constructors de pau”. La República Centreafricana, Burkina Faso, Moçambic —i també la diòcesi de Chiclayo, el Perú, on el papa va tenir el “privilegi de treballar”— són només alguns dels llocs on l’Església local, a través de la fundació pontifícia, es converteix en un “signe viu” d’harmonia social i fraternitat, mostrant al món que “un futur diferent és possible”.
El papa va culminar el seu discurs exhortant els presents a “no cansar-se mai de fer el bé“, perquè els fruits del seu treball “es manifesten en innombrables vides i donen glòria al nostre Pare celestial”.
