Óscar González Marqués (Ferreries, Menorca, 1974). És missioner laic i, des de 2022, exerceix com a membre del Consell Indigenista Missioner (CIMI) del Brasil. Des de 2002 ha viscut l’experiència missionera, primer a Centreamèrica i ara a la selva amazònica. Des del Brasil, comparteix amb Flama la seva experiència de treball amb les poblacions originàries de l’Amazònia brasilera i els reptes que suposa l’acompanyament a les diverses comunitats que cobreixen territoris d’igual o major extensió que Catalunya.
“Els grans projectes de capital estan posant els ulls en l’Amazònia. Un dels desafiament com a Església i amb les persones que viuen aquí consisteix a fer front a aquests grans projectes. És a dir, el desenvolupament sí, però no a qualsevol preu, no de qualsevol manera. Les comunitats han de ser consultades per a poder fer aquest desenvolupament. ‘Quina mena de desenvolupament volem?’ i ‘Com el volem?’”, explica González per referir-se a les explotacions fusteres i a la desforestació que s’impulsa per sembrar soja i blat de moro transgènic, i als cercadors d’or que embruten els recursos naturals de la zona.
Com va néixer la seva opció de vida per la missió sent laic?
Soc originari del bisbat de Menorca. La meva parròquia de Ferreries té una llarga tradició missionera, amb grups de suport a la missió i també amb diverses religioses que són missioneres. Vaig sentir una crida a la missió quan tenia 18 anys, quan vaig ser a Bolívia el 1993 amb un grup de joves vinculats als scouts. Sortir de Menorca i conèixer la realitat boliviana, marcada per la pobresa, però també per l’esperança en les comunitats que vam visitar durant un mes, que es reunien per resar i viure la seva fe, per a mi va ser un cop de realitat important. Després del viatge, vaig començar a anar a un grup de revisió de vida amb joves, on crec que es va anar gestant tota aquesta inquietud missionera.
Va fer de missioner durant 17 anys a Amèrica Central. Com neix la seva vinculació amb Hondures?
L’any 2002 vaig sortir cap a Hondures amb OCASHA [Obra de Cooperació Apostòlica i Seglar amb Amèrica], vinculada amb la Conferència Episcopal Espanyola i que és el pont que tenim els missioners laics diocesans per anar a missió. Després de Bolívia, vaig tenir altres petites experiències d’uns mesos al Brasil i Nicaragua. A partir d’aquí, vaig apreciar que tenia vocació missionera i vaig enfortir la meva relació amb Déu. Tenia clar que no volia viure aquesta experiència sol, sinó amb altres persones i dins de l’Església catòlica.
El 2001 vaig entrar en contacte amb OCASHA, fent un procés de discerniment i formació que va durar aproximadament un any, amb el qual vaig confirmar què era el que volia. OCASHA envia missioners per un període de 3 anys. Vam sortir cap a Hondures amb 2 companyes laiques més, una d’Alacant i una altra de Lleó, per començar un projecte de formació amb nens i joves en una barriada de Sant Pere Sula [nord d’Hondures], i així vaig anar renovant cada 3 anys, tornant a Espanya de vacances, fins a quedar-me 17 anys amb una de les companyes que encara continua en terra hondurenya. En la vivència quotidiana, un va descobrint el camí que vol per a si mateix i d’oferir-se als altres en la vida de missió.
Quin era el treball que es feia amb els joves mentre vostè estava a Hondures?
Ángel Garachana, missioner espanyol claretià i bisbe de Sant Pere Sula, va entrar en contacte amb OCASHA i va oferir la possibilitat que un equip d’aquesta entitat comencés en el barri Rivera Hernández de Sant Pere Sula un projecte social d’educació per oferir un espai segur a infants i joves en el seu temps lliure. Hondures, així com El Salvador i Guatemala, es caracteritzen per la presència de colles juvenils com la Colla 18, la Mara Salvatrucha i altres més petites en les barriades de les ciutats.
Van iniciar aquest projecte social des de zero?
Des de zero, amb una biblioteca perquè la infància pogués fer les seves tasques escolars. A poc a poc vam involucrar les famílies, i aconseguir articular un grup de mares voluntàries per preparar un berenar escolar i identificar casos greus de desnutrició infantil. El projecte “Pas a pas” és una proposta educativa basada en l’experiència de Paulo Freire, que convida a problematitzar les situacions respecte al perquè hi ha joves que no van a l’escola, o perquè hi ha joves que passen fam. Vam anar involucrant cada vegada més persones d’aquest lloc perquè fossin educadors i continuadors de “Pas a pas”, i vam impulsar un programa de beques per alguns nens i nenes perquè poguessin seguir la seva formació sobre la base d’una sèrie de criteris.
Posteriorment decideix canviar Hondures per la selva amazònica. Com va ser aquest procés?
Després de 17 anys a Hondures, treballant bé a “Pas a pas” i a la parròquia que porten els pares claretians, vaig tenir la sensació d’haver donat tot el que podia donar allà. Hi havia cansament, encara que no de la missió. L’ardor missioner el mantenia i tenia clar que no volia tornar a Espanya. Llavors, en diàleg amb la delegació de Missions del meu bisbat, vam plantejar la possibilitat de tancar l’etapa a Hondures i obrir-ne una altra en un altre país. Vaig fer contacte amb sacerdots amics, especialment amb José Antonio, jesuïta, i ell em va posar en contacte amb un altre jesuïta que treballa aquí a l’Amazònia, Fernando López, que forma part de l’equip itinerant.
Després de mesos de converses, es va materialitzar la possibilitat de venir a l’Amazònia amb l’equip itinerant, l’any 2019, i així vaig arribar a la triple frontera del Brasil, Bolívia i Perú. El treball d’aquest equip interinstitucional i intercongregacional és que 2 o 3 persones puguin visitar les comunitats, posant-se al servei de les diòcesis i parròquies. Les distàncies a l’Amazònia són enormes. Hi ha vicariats que tenen tres vegades la grandària de Catalunya! Llavors aquest equip es posa a disposició i tenim temps per itinerar i passar temps amb les comunitats, dedicant-los temps d’escolta, presència i formació.
Com és la vida i la vivència de fe dels pobles originaris que són presents en la selva amazònica?
Tenim la presència de moltes realitats. Hem trobat comunitats indígenes que tenen una espiritualitat profunda, però que no són catòliques o cristianes. La nostra missió no és fer evangelització explícita sinó acompanyar. Estem amb ells i ens comparteixen les seves problemàtiques en el procés d’escolta. Recollim les seves inquietuds que tenen sobre territori, amenaces que puguin tenir de “garimpeiros” [cercadors d’or], fusters i invasions a les seves terres. L’equip itinerant intenta connectar amb organitzacions per fer un procés de denúncia.
En altres ocasions, visitem comunitats o pobles originaris que sí que es reconeixen com a catòlics des dels temps inicials de l’evangelització. Per exemple, al costat peruà, les parròquies i diòcesis són enormes i no poden arribar a totes les regions. Hem trobat comunitats vives que es mantenen després de sis o set anys sense presència de sacerdots o religioses. Els laics i laiques són els que mantenen la flama de la fe mitjançant el res del rosari o la celebració de la paraula, tot i que l’Església, com a institució, no aconsegueix arribar.
Des de 2022 és part del Consell Indigenista Missioner (CIMI), un òrgan de la Conferència de Bisbes del Brasil. Quina és la tasca d’aquest organisme?
El Consell Indigenista Missioner va ser creat el 1972. Un dels seus fundadors va ser el llavors bisbe de São Félix do Araguaia, el bisbe Pedro Casaldáliga. En aquella època, després del Concili Vaticà II, va ser fundat amb els primers sacerdots que volien treballar seriosament amb els pobles indígenes del Brasil, no amb l’afany d’evangelitzar-los sinó de poder veure les llavors del verb que estan escampades per tota la terra. Els integrants del CIM fem un procés de formació d’uns dos anys, i una vegada fet això ja som missioners plens per poder treballar amb els pobles indígenes. El nostre treball és semblant al de l’equip itinerant. Es formen equips i es visiten comunitats sempre que elles acceptin la nostra presència en el seu territori. Al CIMI no es fa una evangelització explícita, sinó que es busca acompanyar els processos comunitaris, com pot ser el cas de la lluita dels pobles originaris per la demarcació dels seus territoris.
Quin és el treball a nivell pastoral i d’acció social que realitza l’Església en la zona amazònica?
Ara soc a l’Acre, que és una zona fronterera amb Bolívia i Perú, una regió de 150.000 quilòmetres quadrats aproximadament. Aquí existeixen 2 diòcesis i ens hem integrat al servei de les esglésies locals, visitant els pobles. Hi ha 22 pobles originaris en aquesta regió. Intentem fer diverses visites a l’any per poder fer formació amb ells. En el meu cas, juntament amb una altra companya religiosa, hem estat convidats pel poble Huni Kuin per estar tres o quatre dies. No celebrarem eucaristia ni farem res religiós. Anirem a escoltar i a fer una mica de formació i anàlisi de la realitat que ens han sol·licitat ells.
D’altra banda, el CIMI intenta secundar petits projectes que demanen les comunitats, com poden ser pous d’aigua potable o energia solar per tenir llum. També es reforça amb transports, amb algun vaixell o motor per desplaçar-se a causa de les grans distàncies. També es formaca a tècnics de salut que estan en cada població indígena, i si existeix alguna necessitat major, s’intenta fer vincle amb altres organitzacions externes perquè es pugui atendre la necessitat que se’ns planteja.
L’Església, amb el pontificat de Francesc, ha pres més consciència i participació activa en la cura de la “casa comuna”. A efectes pràctics, com s’ha evidenciat aquest compromís allà a la zona amazònica?
Gràcies al Papa Francesc i al treball que es fa aquí a l’Amazonia, s’ha posat el focus en l’experiència que tenen els pobles indígenes de relacionar-se amb la naturalesa, on generalment no hi ha depredació sinó una manera sustentable de viure amb la naturalesa, sense depredar-la ni danyar-la. En les comunitats indígenes es pot observar que existeix un cert equilibri en els recursos, ja que les persones no són ni extremadament riques ni extremadament pobres, i em sembla que podríem aprendre d’ells com s’aconsegueix viure amb aquest repartiment de recursos.
Un altre moment bonic que es viu aquí és el procés sinodal. A l’Amazònia veiem que és necessari un treball conjunt entre sacerdots, religioses, laics i laiques, fins i tot vivint comunitàriament. Quan formava part de l’equip itinerant, vivia amb sacerdots i religioses a la mateixa casa, i aquest procés de sinodalitat, tractant-nos d’igual a igual, amb diferents funcions, evidentment, però amb una relació més horitzontal va ser positiu. Crec que aquests processos que es viuen a l’Amazònia poden proposar-se a altres realitats eclesials.
Què poden aprendre els cristians europeus de la vivència de fe que tenen els pobles d’Amèrica Llatina?
Podem aprendre moltes coses. Una d’elles, per exemple, és la idea del fet de compartir. Els pobles indígenes, quan surten de caça i maten un porc de muntanya, el reparteixen entre les famílies de la comunitat. El fort sentit de pertinença a la comunitat i el despreniment. També destacaria l’alegria, que aquí es relaciona amb la festa i que no significa consum de begudes alcohòliques. Un altre aprenentatge que es pot fer des d’aquest nord global és la profunda espiritualitat que tenen aquests pobles. I, finalment, destacaria el fet de sortir d’aquesta idea que l’ésser humà és amo de la naturalesa, sinó que és part d’ella.
Què li diria a un jove o a una jove que llegeixi aquesta entrevista i tal vegada tingui la inquietud de fer vida de missió a Amèrica Llatina, però té incertesa o por?
Jo li diria que no tingui por. Quan tots sortim per primera vegada a la missió, tenim pors, que fins i tot poden prolongar-se durant tota la vida de missió, com la por al fracàs, a la incapacitat d’adaptar-se o simplement a no poder. No obstant això, jo l’animaria a deixar-se tocar per Déu, que realment, en un procés d’escolta del que Déu vol per a si mateix, s’animi i s’aventuri. Evidentment, hi haurà situacions complicades i difícils, que sempre n’hi ha en qualsevol vocació. Amb la confiança posada en Jesús i sabent que això és més gran que nosaltres mateixos. Això genera molta tranquil·litat. Si es manté una relació íntima i personal amb Déu, i si es sent la crida, jo li diria a aquest jove que no renunciï, que s’animi a la missió.
