El bisbe menorquí, Gerard Villalonga, ens obre les portes del seu bisbat per parlar de la vida pastoral a Menorca, marcada per la presència creixent de visitants i nous residents. Així és com el bisbe observa en la diversitat i la pluralitat una oportunitat, en què l’evangelització, fidel a les seves arrels, no renuncia a la llengua pròpia, però fa servir altres idiomes per apropar-se als nouvinguts. Amb un somriure, reconeix que vol quedar-se a l’illa fins al final del seu ministeri.
Fa uns dies, es va publicar una notícia en què es posava en relleu que Menorca és un dels quatre bisbats que utilitzen quasi exclusivament el català per a les seves comunicacions oficials, així com per a les seves webs i xarxes socials. És així?
Tot i que la nostra pàgina web es trobi escrita en català, es respecta la llengua original de la persona que escriu i hi publica algun article o comentari. Jo mateix, moltes vegades, hi escric en castellà, tenint en compte que ambdues llengües són oficials, encara que el menorquí també tingui un pes important per a mi.
Hem de tenir present que entre els nostres fidels hi ha un nombre important de llatinoamericans, i, per això, cal facilitar la seva integració progressivament amb celebracions en castellà. S’han de sentir acollits mentre ells també fan un esforç per aprendre la nostra llengua i integrar-se en la nostra cultura. Quan arriba la segona generació, penso, ja no hi ha diferències. Els emigrants són germans nostres i també ens enriqueixen a nosaltres.
En època estival, com la que vivim en l’actualitat, tenen més feligresos de fora?
Exactament. Per això, com deia, hi ha misses que jo anomeno “internacionals”, és a dir, amb elements en diferents idiomes, segons la nacionalitat de les persones assistents. Abans de començar l’eucaristia, demano als assistents que aixequin la mà segons si són italians, francesos, anglesos, espanyols… I, així, decidim de manera conjunta quin idioma tocarà utilitzar durant la missa, i si caldrà alternar-ne.
Va combinant els diferents idiomes?
Sí. Per exemple, durant els darrers anys ha augmentat molt el turisme francès. Per tant, m’he hagut d’esforçar per a aprendre francès, aconseguint que se sentin veritablement acollits entre nosaltres. En aquest sentit, tinc clara quina és la nostra llengua, però també soc molt conscient dels fenòmens de l’emigració i el turisme. Els idiomes no existeixen per separar-nos ni per enfrontar-nos; s’han de posar al servei de l’evangelització. No voldria caure en qüestions ideològiques i prefereixo basar-me en la filologia.
Això mateix és el que va fer aquest diumenge a la missa al Santuari de la Mare de Déu del Toro, on va concelebrar l’arquebisbe de Madrid, el cardenal José Cobo.
Sí, el cardenal Cobo i la seva família han estat aquests dies descansant a Ciutadella i vaig convidar-los a assistir a la celebració del Santuari de la Mare de Déu del Toro. Durant la setmana, de manera habitual, celebro misses a la parròquia de Sant Francesc, a Ciutadella, i els diumenges soc al Santuari de la Muntanya del Toro, a Es Mercadal.
I, en efecte, vam concelebrar junts la missa, dirigida a un nodrit grup de feligresos madrilenys, que representaven la meitat dels assistents. També hi havia un bon grup d’Itàlia, fidels procedents de Barcelona i un grup de menorquins, que durant l’hivern és el grup majoritari. Això ens obliga a adaptar-nos a cada moment i situació. Al final de l’eucaristia, el cardenal Cobo va agrair la varietat lingüística que va presenciar.
Creu que així s’aconsegueix que l’Església acabi sent més propera a tothom?
Vull una Església que sigui mare i que es pugui adaptar a cada moment. Que sigui flexible segons el temps que li toqui viure. Per exemple, a Menorca, com dèiem, vivim el fenomen de la immigració i del turisme, i, per a mi, és un repte aconseguir un clima d’acollida, de respecte, sense imposar res. Això ens permet conèixer-nos, comunicar-nos, estimar-nos i enriquir-nos mútuament. El turista i el migrant són una benedicció de Déu. Són germans nostres.
Ha pogut conèixer el papa Lleó XIV?
Encara no he coincidit amb ell com a Papa, si bé ja el coneixia. Fa dos anys i mig, a Roma, vaig fer un curs que anava dirigit als bisbes nous; ell, com a prefecte del Dicasteri per als Bisbes, va dirigir alguna de les sessions. Robert Prevost parla molt bé el castellà (amb accent peruà) i vam poder conversar informalment amb ell i comprovar que és una persona senzilla i propera, amb una gran preparació. Si Déu vol, tornaré a tenir-ne contacte a l’octubre, quan torni a Roma amb motiu del Jubileu de l’Esperança.
A Roma és on va acudir un grup de menorquins amb motiu del Jubileu dels Joves, fa poques setmanes.
Sí, per bé que jo no hi vaig poder assistir per acompanyar-los. Amb ells va anar un capellà jove i un diaca permanent. Els joves són els millors apòstols dels joves. Els joves van tornar emocionats de l’experiència que van viure a Roma.
Per a les 18 parròquies menorquines, compten amb un clergat jove?
Ara en tenim dos, de clergues joves, en Joan Camps i en Jaume Denclar, així com un diaca, en Miquel Àngel Riera, que el pròxim curs serà ordenat prevere. En aquest sentit, és important la unitat, evitant fractures. Admiro els preveres i els diaques permanents, igualment que els membres de la vida consagrada que van fent anys, però que no han perdut la seva il·lusió i que continuen treballant a favor de l’extensió del Regne de Déu a Menorca. Encara que algú es jubili per qüestions d’edat o de salut, continua fent el que pot. Són conscients que el sacerdoci no és una professió, sinó una vocació.
Què creu que pensa la gent sobre la feina d’un capellà?
De vegades, m’he trobat amb aquesta pregunta, com si un capellà en una illa com Menorca no hagués de fer res. Però si se sabés tot el que fem, ningú ho preguntaria! No parem des que ens llevem, i quiets no ens quedem en absolut. Hi ha una entrega contínua. La vida de pregària, l’atenció pastoral a les persones, l’estudi, les visites a malalts, l’atenció als pobres, entre altres tasques, omplen la nostra jornada. Acabem cansats, però satisfets al final de dia. El poble menorquí ho veu, i ho valora; s’estima els capellans de Menorca.
Les coses a Menorca, funcionen, gràcies a Déu. L’Església és molt viva. Hi ha unitat, tenim una família diversa i unida. Una família que té amor, que té comunicació, i a això, crec, ha contribuït el procés sinodal. Crec que s’ha entès bé el contingut de l’expressió “corresponsabilitat diferenciada”. A més, la comunió i l’amor estan per sobre de petites diferències que puguem tenir. L’Església és com una família i, en ella, la comunió reforça la fraternitat.
Un fet que sembla anecdòtic és que alguns dels bisbes que l’han precedit han acabat a Catalunya, com ara a Lleida.
Ja sé per on va (riu). El meu desig és poder romandre com a bisbe de Menorca, fins que un dia, per qüestions d’edat o de salut, el Papa accepti la meva renúncia. Ara només porto dos anys i mig. No sap l’alegria que vaig tenir quan vaig veure que escollien a Daniel Palau per al bisbat de Lleida. A Catalunya hi ha molts de preveres preparats per a ser bisbes de les seves diòcesis, sense haver de recórrer a preveres procedents de la Província Eclesiàstica Valentina.
Els sis bisbes anteriors han marxat de Menorca cap a Catalunya. Tres a Solsona, tres a Lleida. I tots sis han estat bisbes de Menorca un temps relativament curt. Però tal com els dic, ara les circumstàncies han canviat.
Es troba a gust, aquí?
M’alegro de pensar que podré ser bisbe de Menorca i servir la meva gent fins al final, perquè soc d’aquí, i em trobo molt a gust aquí, a la meva terra. L’estabilitat és fonamental per tenir un bon pla pastoral, per poder-te fer proper als fidels.
Alguns em van fer broma, justament veient aquesta tendència marcada pels meus sis predecessors, dient que em farien anar a Catalunya. Com és natural, obeiré sempre el Sant Pare, però considero que és legítim expressar el desig de poder-me jubilar aquí a Menorca.
Quines preocupacions existeixen actualment entre els bisbes d’aquesta província a la qual pertany Menorca?
El passat mes de juliol ens vam reunir, a Alacant, per parlar dels diferents reptes als quals fem front, com les classes de la religió a les escoles, l’habitatge, l’assistència religiosa als hospitals públics, etcètera. Fem quatre reunions a l’any, tres a València i una en una altra de les diòcesis de la província, que comprèn les diòcesis de la Comunitat Valenciana i les de les Illes Balears.
Així i tot, entenem que pot haver necessitats diferents en cada territori diocesà.
Tenim moltes coses en comú, per descomptat, però els bisbes balears també tenim una realitat pròpia semblant i trobem la necessitat de reunir-nos, per a tractar temes sobre els quals tenim una legislació diferent de la de València, perquè som comunitats autònomes diferents.
Les tres diòcesis de les illes Balears tenim una relació molt estreta. Per exemple, en l’àmbit comunicatiu, ja que produïm conjuntament el programa de ràdio “Temps de creure” (IB3 ràdio), i el programa televisiu “Mosaic” (IB3 Televisió).
Aquí, a Menorca, també tenim una relació estreta amb les diòcesis catalanes en algunes matèries com la catequesi, el moviment dels equips de la Mare de Déu, o sobre ecumenisme. La proximitat geogràfica amb Catalunya és evident: molts universitaris menorquins estudien a Barcelona i en altres ciutats catalanes.
Des de quan el bisbat de Menorca no depèn del de Mallorca?
A partir de 1287, Menorca va quedar integrada dins del bisbat de Mallorca. No va ser fins al 1795 que es va restaurar la diòcesi de Menorca, i, aleshores, el primer bisbe va ser Antoni Vila, d’origen menorquí. Ara mateix, jo soc el bisbe número 19 de l’època moderna, i el segon bisbe menorquí que té Menorca. També hi ha hagut tres menorquins que han estat bisbes d’altres diòcesis: Taltavull a Mallorca, Moll a Tortosa i Gonyalons a Solsona.
Ara que parlem d’això, ens pot aclarir quina relació històrica hi ha entre Eivissa i l’arxidiòcesi de Tarragona?
Sí, Eivissa, per estrany que pugui semblar, depenia de l’arquebisbat de Tarragona des de la seva reconquesta, i durant un temps els seus governadors eclesiàstics eren nomenats per l’arquebisbe de Tarragona, que havia adquirit uns drets sobre l’Illa. Com un record d’aquella etapa, els arquebisbes de Tarragona solien assistir a la presa de possessió dels bisbes d’Eivissa. Són restes d’un passat llunyà. Això ho podran explicar millor els germans eivissencs.
