Durant el matí d’aquest dijous 21 d’agost, la Universitat Catalana d’Estiu (UCE), celebrada un any més a Prada de Conflent, ha estat l’escenari de l’atorgament del Premi Canigó al Monestir de Montserrat.
Després d’una eucaristia celebrada a l’abadia de Sant Miquel de Cuixà, temple benedictí del terme comunal de Codalet, que ha estat presidida per l’abat de Montserrat i prior de Cuixà, Manel Gasch, l’acte de distinció ha prosseguit amb la participació de nombroses autoritats polítiques i culturals, com ara el president del Parlament de Catalunya, Josep Rull, així com del bisbe de Perpinyà i Elna, Thierry Scherrer, i l’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, que ha conclòs la celebració amb la lectura d’una ponència, titulada “Montserrat: el batec d’un cor espiritual”, i que reproduïm tot seguit:
Montserrat: el batec d’un cor espiritual
Benvolguts i benvolgudes. Molt Honorable President del Parlament de Catalunya. Benvolgut Pare abat de Montserrat. Benvolgut Rector. Autoritats, professorat i alumnat de la Universitat Catalana d’Estiu.
Quan pensem, escrivim o diem «Montserrat» —i habitualment ho fem de forma rutinària—, no copsem tota la profunditat que el mot conté. Per a fer-ho, ens hem d’aturar i reflexionar-hi assossegadament, com benauradament podem fer ara aquí a Prada de Conflent, a la seu de la Universitat Catalana d’Estiu. Quan «pensem» Montserrat, no ens podem referir només a un sol aspecte. No ens podem referir únicament, i òbviament, a un indret geogràfic privilegiat. Tampoc a una simple institució monàstica, o un centre de pelegrinatge, una font de celebracions o un punt de trobada catalanista… Ni tan sols ens podem referir merament a la seva dimensió turística o als aspectes allunyats de l’empremta cristiana, com el simple fet de ser motor econòmic i social important. Hem de parlar de Montserrat globalment. I jo ho intentaré avui mirant la seva influència en la història del poble des del seu vessant espiritual, religiós, cristià. Això és el que aquí se’ns ha demanat.
Parlem de bressol de música i cultiu de cultura. Parlem de font d’esperança, de dipòsit de sentiments i anhels. Parlem d’espiritualitat benedictina, de dipòsit de fe cristiana catòlica. Parlem, doncs, d’un símbol col·lectiu que, des del seu origen creient, desborda el seu propi marc religiós per entrar en la vida profunda del poble català, com una mena de cor espiritual que batega des de fa mil anys. En paraules del Pare Josep Maria Soler, abat emèrit: «Montserrat no és tan sols una muntanya, és un poble que prega i camina».
Des d’aquesta perspectiva, i tenint aquestes paraules com a idea de fons, voldria glossar, mirant a Montserrat i des de Montserrat, l’espiritualitat d’aquest poble que «prega i camina», és a dir, del poble que camina a Catalunya i al món. És, el nostre, un poble d’indiscutibles arrels cristianes, com afirmava el document de la Conferència Episcopal Tarraconense d’ara fa quaranta anys (Arrels cristianes de Catalunya, 27 desembre 1985), que pot contemplar quasi dos mil anys des de la primera evangelització apostòlica, i segurament esdevinguda de forma primigènia a l’aleshores capital per excel·lència, a la ciutat de Tàrraco, de mans del mateix Pau de Tars. Hem esdevingut una societat cristiana i, des de la talaia montserratina s’ha contribuït en gran mesura a donar forma, contingut, esperança i fervor a aquest ser cristians i cristianes.
És, aquesta, una glossa que ha de recollir els mil anys d’història del monestir, i ens ha d’ajudar a formular la pregunta esperançada d’una ànima creient que camina vers un futur incert, d’una ànima que és missionera i evangelitzadora, d’una ànima cristiana que prega a la Mare de Jesús, el Senyor, pel futur dels seus fills i filles i per la Creació sencera.
1) En primer lloc, parteixo metafòricament de la contemplació d’un quadre que podríem pintar aquí als peus del Canigó i que inclouria dues muntanyes i dues abadies afaiçonades per la comunitat benedictina i la seva fidelitat a una vida compartida entre pregària i treball, amant de la litúrgia i la seva música, excel·lida en la recerca de la santedat, acaronada per la Paraula i el seu estudi, arrelada al territori i la cultura pròpia i que sempre ha tingut, i té, una mirada universal. Totes aquestes fidelitats benedictines i, per tant, montserratines, es van fer virals —com diríem en llenguatge d’ara— de forma positiva en el poble de Catalunya. Permeteu la gosadia de dir que Europa ha estat cristiana, però Catalunya més, doncs aquesta terra ha estat cristiana abans ―fins i tot― que catalana.
Quan aquest matí ens hem situat a l’abadia de Sant Miquel de Cuixà, hem reviscut en certa manera l’exportació de l’esperit de Cuixà cap al principat, que va dur a terme l’abat Oliba. La Catalunya de les terres d’Elna, de Besalú i de Ripoll situen, amb la fundació de Montserrat, la peça central de la restauració. Recordem que el país va ser terra musulmana des del 713 quan Sant Pròsper és bisbe de Tarragona i ha de fugir cap a la Ligúria italiana, a Capodimonte i Camogli, portant les relíquies de Sant Fructuós i dels seus diaques, els primers màrtirs cristians documentats de la nostra terra, fets que es remunten a l’any 259, en la persecució de Valerià. Aquesta terra serà musulmana fins el 732 a la Catalunya Nord, fins el 785 a Girona, fins el 800 a Barcelona. Però haurem d’esperar fins a l’any 1091, quan el papa Urbà II restablirà la seu primada i metropolitana de Tarragona, encomanant la comesa al cèlebre bisbe de Vic, Berenguer Sunifred de Lluçà, que impulsarà la reforma gregoriana a Catalunya i que li servirà per desmarcar-se definitivament de la seu narbonesa, poc propensa a la reforma de l’Església. Finalment, al 1147 es restaurarà la seu de Tortosa al sud. Però fins el 1154 no caurà el Castell de Siurana, l’últim reducte musulmà de Catalunya. S’anirà fent una restauració i una repoblació del territori, sobretot a la Catalunya Nova, que també anirà acompanyada per la reunificació política progressiva feta a redós del Comptat de Barcelona. I, en tot aquest context, Montserrat havia nascut com una resposta a la crida de Déu enmig de la natura, allunyada del poder i centrada en la contemplació, i en una època de ressaca post-sarraïna.
2) Després de la contemplació de les dues muntanyes, podríem fixar l’atenció en un segon centre d’interès del nostre quadre imaginari. Un centre d’interès que no és altre que el dels pelegrinatges i el seu paper clau i bidireccional: De Montserrat al poble i del poble a Montserrat. Es dibuixa una corrua de persones àvides de Déu, cercadores de silenci i d’espiritualitat, que pelegrinen tot pujant a la Muntanya Santa. Sempre ha estat així, malgrat ara sigui diferent i ens costi fer un bon mixturat amb el turista badoc i organitzat. Com recull el P. Joan M. Mayol, rector del santuari, en un article d’aquesta primavera a Serra d’Or, «el monestir no s’entén sense els pelegrins». És la gent que pelegrina al llarg dels segles qui dona sentit a Montserrat i la que escampa l’espiritualitat i la fe. Per això deia que les peregrinacions són bidireccionals i per aquest motiu son els pelegrinatges els qui, al llarg dels segles, han donat sentit a la litúrgia, a l’acollida, a l’art, a la música. I més encara: han estat motor de renovació interior, tant per als monjos com per al poble fidel. Tornem a trobar la bidireccionalitat. Com diu Mayol: «el monestir també s’ha deixat fecundar pel poble de Déu». Perquè «el mil·lenari és del poble, no només dels monjos», com afirmava, en aquest cas, l’abat Manel Gasch.
Al llarg dels segles, com deia, el pelegrinatge ha estat un exercici de fe i de poble, una forma d’expressar que la salvació no s’individualitza, sinó que es conrea «caminant junts». En aquest sentit, la muntanya santa de Montserrat esdevé una icona del poble en marxa, una Església que no tan sols espera, sinó que acull i acompanya. I aquest senzill fet ha estat escampat arreu per centenars de seus de la confraria de la Mare de Déu de Montserrat que, en més de vuit-cents anys de vida —va ser el 23 de juliol del 1223 amb una butlla del papa Honori III—, s’han fundat a pobles, barris, esglésies, parròquies, comunitats i llocs. Aquí, al país, i a Europa Occidental i, sobretot també, entre altres, a Llatinoamèrica. A tots els racons del món podem trobar una seu de la Confraria. I en aquest sentit, el mil·lenari també ha jugat un paper de regenerador de no poques iniciatives.
3) La profunditat i importància dels pelegrinatges ens duen a un tercer centre d’interès en aquesta glossa i en aquest quadre mental que estem dibuixant: I aquesta és l’espiritualitat montserratina, una espiritualitat arrelada amb força a la terra i, alhora, universal. És, sens dubte una espiritualitat inculturada, fidel a la tradició benedictina i, alhora, profundament inserida en la vida del país. És espiritualitat de silenci i de pregària coral; però també és espiritualitat de llibres, de pensament crític, de música excelsa, de compromís amb el país i amb el món. I és espiritualitat que s’encarna en la litúrgia viscuda, conservada i renovada. Una litúrgia que ha de ser entesa i participada per tot el poble sant de Déu. Aquí s’escau apuntar la importància dels quatre Congressos Litúrgics tinguts a Montserrat en els darrers cent anys, el primer dels quals va reunir a Montserrat tres mil persones l’any 1915. Una edició, la primera, a la que hi va assistir ―com un laic més― el Venerable servent de Déu, Antoni Gaudí, que ―ben segur― l’ajudà a impregnar-se d’aquell «esperit litúrgic» que, amb les seves belles pedres, ja imprimia sobretot a la Sagrada Família de Barcelona. Es tractava d’una renovació litúrgica que entrava al nostre país per Montserrat, avançant-se d’alguna manera al Concili Vaticà II, i que implicava ―segons les seves mateixes conclusions― una «participació activa dels fidels en els misteris sagrats i en l’oració pública i solemne de l’Església», esdevenint «la deu primera i indispensable del ver esperit cristià».
En aquest quadre que estem gaudint de tota la història espiritual de Montserrat, hi trobem tot de noms a les vores i ―fins i tot― al darrera, a mode de signatures, perquè són una munió els autors que, d’alguna manera, han contribuït a la vida de Montserrat. Hi poso alguns noms? Me’n deixaré molts, però ―amb tot― goso dir aquests:
Sant Ramon de Penyafort, al segle XIII, que formulà la prescripció dels pelegrinatges penitencials. En aquest mateix segle la figura que ajuda a entendre l’impacte espiritual de Montserrat fou el beat Ramon Llull: el seu pensament travessa l’ambient intel·lectual quan proposa una fe dialogada, racional, apassionada i compromesa, que no fuig del món, sinó que l’habita amb esperança. És aquest esperit el que impregna la vida espiritual de Montserrat: l’equilibri entre contemplació i acció, entre saviesa i servei. Francesc Eiximenis, al segle XIV, glossador incansable: Montserrat representa el lloc ideal on es viuen les virtuts evangèliques ja que «els monestirs són escoles de santedat». Al segle XV, ens trobem amb Bernat Oliver, abat que consolidà l’organització montserratina. Al segle XVI, podem esmentar Sant Ignasi de Loiola: es confessa durant tres dies seguits, fa una vetlla davant la imatge de la Mare de Déu de Montserrat, deixa les seves armes i vestits nobles i es revesteix amb hàbit de pelegrí pobre, simbolitzant l’abandó de la vida mundana i l’inici de la seva vida nova en Crist. Montserrat és per Ignasi l’inici de la seva etapa de pelegrí i de contemplatiu, que culminarà a la cèlebre Cova de Manresa. Mn. Cinto Verdaguer, al segle XIX: a banda del gran poema èpic i religiós, del Canigó, poema clau de la Renaixença catalana, veia Montserrat com a cor espiritual de Catalunya, on la fe, la llengua i la cultura catalana es mantenien vives i associava la Moreneta amb la maternitat espiritual de Catalunya.
En aquesta mateixa línia, pocs anys més tard, el gran bisbe Josep Torras i Bages, pare del catalanisme espiritual i autor de la Visita Espiritual a la Mare de Déu de Montserrat. Amb una perfecta sintaxi i, per tant, de fàcil memorització, expressa una noble sobrietat, com tot el que sortí de la ploma del venerable bisbe. Es tracta d’una pregària admirable, que sintonitza d’entrada amb l’esperit de tot el poble sant de Déu de Catalunya i que dirigeix, sobretot, a la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, per tal que, segons diu ell mateix al cap de pocs mesos, quan ja havia estat nomenat bisbe de Vic, la Lliga no quedi lligada ―valgui la redundància― «amb aquest o aquell altre dels corrents [polítics] que avui hi ha entre el catalanisme. Perquè la Religió és com l’aire, que tothom l’ha de respirar» (A Ricard Permanyer. Vic, 28 gener 1900). No m’agradaria deixar de recordar també altres pelegrins il·lustres que han visitat Santa Maria de Montserrat, com ara ―al segle XIX― Sant Enric d’Ossó i Cervelló i Sant Antoni Maria Claret, o a finals del segle passat, Sant Joan Pau II. I, per acabar aquest recorregut de noms, a banda dels monjos de tostemps i els d’avui, podríem esmentar encara a l’abat Aureli M. Escarré quan, en plena època franquista, representà una veu profètica en uns moments foscos en defensa dels drets humans, la llengua i la llibertat de consciència.
Heus ací Montserrat! Fundat per amor a la pregària i la natura, enriquit per la mística intel·lectual, visitat com a símbol de fe, viscut en comunitat, aprofundit en diàleg constant entre cultura i fe, Montserrat és una munió de noms propis, però també és escola d’identitat col·lectiva perquè no ha viscut mai aïllada de la realitat nacional, ben a l’inrevés, a Montserrat s’ha ajudat a construir una identitat col·lectiva de marcat caràcter espiritual, comunitari, creient que integra la llengua, el compromís social i nacional que neix del compromís evangèlic. Montserrat parla i prega en català, escolta el món i s’enriqueix de la seva mateixa vida.
Quin és el futur dels propers mil anys? De tant fer memòria i celebrar el que ha significat Montserrat, no podem passar per alt el futur. I parlar de futur es parlar d’Esperança, escrita amb una gran E majúscula, ho he dit al començament. En el futur bàsic, aquesta glossa espiritual, aquest dibuix, és bàsica la necessitat d’interioritat en un món superficial, és bàsica la importància de la pau en un món massa violent, és bàsica la importància de l’esser humà en un món cruel que descarta i aixafa la debilitat, és bàsica la fraternitat i la comunitat, és bàsica, també, una reactivació i actualització de la dimensió espiritual de la catalanitat, no com a una ideologia, sinó com un estil de vida que ens sigui propi. En tot això, Montserrat és una llum i una garantia.
Montserrat ha de continuar essent una casa comuna per al país —de fet per a tots els Països Catalans— i el pelegrinatge ha de redreçar-se no només físicament, sinó també de forma espiritual i cultural. Perquè Montserrat ha sobreviscut guerres, dictadures, pandèmies, secularitzacions i exilis. I no ho ha fet per resistència passiva, sinó perquè ha sabut adaptar-se sense trair l’Esperit a caminar amb el poble cap a una nova esperança, visualitzada encara més en aquest Any Sant sota el lema de «pelegrins de l’esperança».
Per tot això ―i acabo la meva intervenció―, el Monestir de Montserrat no ha de deixar enrere el seu paper, de la tasca que ha anat desenvolupant en aquests primers mil anys de vida, i especialment el darrer segle. El monestir i santuari ha estat un refugi espiritual i un centre de resistència cultural, defensant la llengua, la cultura i els valors cristians que ens defineixen com a poble. Demanem que Montserrat continuï fent aquest paper. Perquè, encara avui, Montserrat continua essent una veritable talaia del cristianisme, un far d’esperança per a la comunitat cristiana i per a la societat en general. Aquest referent no el podem perdre i, per aquest motiu, tant el monestir de Montserrat com els bisbes de Catalunya hem de mantenir aquesta flama encesa. I el monestir i la seva comunitat de monjos ―sense desdir del seu ora et labora― no ha de deixar d’acollir, d’aixoplugar, d’acomboiar una societat catalana sovint òrfena d’espiritualitat, òrfena de sentit de la vida i de referents morals, òrfena de fe cristiana. Moltes gràcies.
