Des del Palau d’Anglesola, al Pla d’Urgell, on viu, l’historiador de l’art lleidatà Albert Velasco (1976) continua obrint els seus horitzons en l’àmbit de la recerca pictòrica des que va introduir-se en la trajectòria del pintor Pere Garcia de Benavarri i els seus deixebles, en acabar els seus estudis doctorals. Aquesta va ser la seva primera porta d’accés a la història dels retaules que, durant els segles XV, XVI i XVII, van ser pintats en tallers i esglésies de la Vall Fosca, una regió del Pallars Jussà que el també professor de la Universitat de Lleida i de la UOC ha volgut escodrinyar mil·limètricament durant aquests últims anys.
Les seves investigacions, que continuen en curs, van tornar-se a conèixer en un acte celebrat el passat 14 d’agost a Espui, una unitat municipal descentralitzada del poble de la Torre de Cabdella, enmig de la Vall Fosca, i evidencien un denominador comú, la inexistència d’aquests tresors patrimonials en esglésies com les d’Espui, de Capdella, d’Envall, d’Aguiró o de la Pobleta de Bellveí: “Els rectors d’aquests temples, a cavall dels segles XIX i XX, vivien situacions econòmiques delicades, i, per això, vendre aquestes pintures era una de les millors sortides per resoldre problemes com podia ser tenir una volta derruïda“, admet.
Retaules que viatgen pel món
Aquests territoris —”actualment freqüentats per veïns que hi són oriünds o que hi tenen la seva segona residència”— eren habitats fa poc més d’un segle per persones que “fins i tot, recelaven d’aquestes accions impulsades per l’Església”, com argumenta Velasco. Això no obstant, “no es podia fer gaire cosa davant de situacions en què els diners entraven fàcilment”, i que enviaven els retaules arreu del món.
Com a Detroit, a l’estat americà de Michigan, des d’on es va adquirir un retaule fet inicialment per a la població cristiana d’Espui el 1450: “Com aquesta, són moltes les peces d’art que van fer un pelegrinatge d’anys des d’aquí, i que gairebé cap historiador de l’art ha resseguit documentalment, tal com succeeix amb la història dels seus autors”, afirma, referint-se a pintors com Miquel Orcau, fill de Salàs de Pallars.
“Orcau continua sent un artista molt desconegut, però s’ha pogut dibuixar el seu recorregut artístic amb diverses investigacions, connectant-lo amb altres indrets i obres”, prossegueix Velasco, per a qui “recuperar la memòria d’obres i autors en aquells ambients on es van forjar fa segles ajuda tothom a enriquir el seu imaginari patrimonial”. Unes realitats artístiques que, segons reivindica, “cal continuar investigant” perquè, “més enllà de Velázquez, Goya o Picasso, també tenim grans tresors per conèixer“.
