“Un de vosaltres em trairà, un que menja amb mi“. El passatge evangèlic de l’anunci de la traïció va servir de base per a la reflexió del papa Lleó XIV en l’audiència general del dimecres, que la calor de Roma va obligar a traslladar a l’Aula Pau VI. Des d’allí, Prevost va evocar aquesta escena “íntima, dramàtica, però també profundament veritable: el moment en el qual durant el sopar pasqual Jesús revela que un dels Dotze està a punt de trair-lo”.
“Són paraules contundents”, va admetre el papa, qui, no obstant això, va matisar que “Jesús no les pronuncia per a condemnar, sinó per a mostrar que l’amor, quan és veritable, no pot prescindir de la veritat“. El que sí que produeix és “un dolor silenciós, fet de preguntes, de sospites, de vulnerabilitat” entre els deixebles presents en el Cenacle. “És un dolor que coneixem bé també nosaltres, quan en les relacions més estimades s’insinua l’ombra de la traïció”.
Amb tot, va recordar Prevost, “Jesús no aixeca la veu, no assenyala amb el dit, no pronuncia el nom de Judes“, sinó que “parla de tal mode que cadascun pugui qüestionar-se a si mateix”. I d’aquí la pregunta de tots: “Seré jo?”. Una pregunta que, en opinió del pontífex, “és potser una de les qüestions més sinceres que podem fer-nos a nosaltres mateixos”.
“No és la pregunta de l’innocent, sinó la del deixeble que descobreix la seva fragilitat. No és el crit del culpable, sinó el murmuri de qui, encara que volent estimar, sap que pot ferir. És en aquesta consciència on inicia el camí de la salvació”, va traçar el papa, remarcant que “Jesús no denúncia per a humiliar. Diu la veritat perquè vol salvar. I per a ser salvats cal sentir: sentir que s’està involucrat, sentir que s’és estimat malgrat tot, sentir que el mal és real, però no té l’última paraula. Només qui ha conegut la veritat d’un amor profund pot acceptar també la ferida d’una traïció”.
“Quan Jesús veu el mal, no es venja, sinó que s’entristeix”
Com reaccionen els deixebles? No amb ràbia, sinó amb tristesa. “No s’indignen, s’entristeixen. És un dolor que neix de la possibilitat real de ser involucrats“. “I precisament aquesta tristesa, si s’acull amb sinceritat, es converteix en un lloc de conversió”, va explicar el papa, qui va subratllar que “l’Evangeli no ens ensenya a negar el mal, sinó a reconèixer-lo com una ocasió dolorosa per a renéixer”.
“Nosaltres estem acostumats a jutjar. Déu, en canvi, accepta sofrir. Quan veu el mal, no es venja, sinó que s’entristeix“, va afegir Prevost fent referència al crit de “valdria més a aquest home no haver nascut” de Jesús, que “no és una condemna imposada a priori, sinó una veritat que cadascun de nosaltres pot reconèixer: si reneguem de l’amor que ens ha engendrat, si traint ens tornem infidels a nosaltres mateixos, llavors realment perdem el sentit de la nostra vinguda al món i ens autoexcloem de la salvació”.
“No obstant això, precisament allí, en el punt més fosc, la llum no s’apaga. Encara més, comença a brillar”, va proclamar el papa, qui va explicar: “La fe no ens evita la possibilitat del pecat, sinó que ens ofereix sempre una via per a sortir: la de la misericòrdia”.
Perquè “Jesús no s’escandalitza davant la nostra fragilitat. Sap bé que cap amistat és immune al risc de traïció. Però continua fiant-se. Continua asseient-se en la taula amb els seus. No renuncia a partir el pa, fins i tot per a qui el trairà”. “Aquesta és la força silenciosa de Déu: no abandona mai la taula de l’amor, ni tan sols quan sap que el deixaran només”, va finalitzar León XIV, qui va convidar a preguntar-nos “amb sinceritat: “Seré jo?””.
“No per a sentir-nos acusats, sinó per a obrir un espai a la veritat en el nostre cor. La salvació comença aquí: en la consciència que podrem ser nosaltres els que trenquem la confiança en Déu, però que podem ser també nosaltres els que la recollim, la custodiem i la renovem“, va concloure. “En el fons, aquesta és l’esperança: saber que, encara que puguem fallar, Déu mai ens falla. Encara que puguem trair, Ell mai deixa d’estimar-nos. I si ens deixem aconseguir per aquest amor – humil, ferit, però sempre fidel – llavors podem de veritat renéixer. I començar a viure ja no com a traïdors, sinó com a fills sempre estimats”.
En record de Maximilan Kolbe
Després de la reflexió, les salutacions en diferents idiomes. En polonès, Prevost va recordar la vigília de la memòria de Sant Maximilian Kolbe, animant a tots a “prendre exemple de la seva heroica actitud de sacrifici pels altres“. “Per la seva intercessió, supliqueu a Déu que concedeixi la pau a tots els pobles que viuen la tragèdia de la guerra”.
Article publicat de Jesús Bastante publicat en col·laboració amb ‘Religión Digital‘
