“Benvinguts a la millor casa de Santa Coloma”, diu el capellà Miquel Àngel Pérez Sánchez mentre rep Flama a la porta de la rectoria de l’Església Major de Santa Coloma de Gramenet. Construït de forma simultània amb l’església i inaugurat fa 110 anys, aquest habitatge de 4 plantes concentra la centralitat de la vida parroquial i acull una comunitat formada actualment per 5 mossens.
“Històricament, en aquesta casa sempre han viscut diversos capellans, però va haver-hi una etapa a finals dels anys 90 en què va viure sol Josep Galbany. Aleshores, Salvador Bacardit, que sempre ha sigut una persona molt acollidora, va fundar aquesta nova etapa per la qual han passat diverses persones fins a formar la comunitat actual”, explica Pérez mentre serveix un refrigeri a la sala d’estar, on també es troben els capellans Marlon Perdomo Seijas i Joan Díez Ferret.
L’Església Major és 1 de les 9 parròquies de Santa Coloma i d’ella depenen també les de Sant Josep Oriol i Sant Miquel. Amb la nova configuració del mapa pastoral impulsada per l’Arquebisbat de Barcelona aquest estiu, totes les parròquies de la localitat han passat a formar part d’un conjunt més ampli de 27 temples aplegades en l’anomenada Comunitat Pastoral 5 de l’arxiprestat del Barcelonès.
“Des d’aquí ens repartim les diferents misses a les 3 parròquies nosaltres tres, que som el nucli de la comunitat, tot i que també viuen aquí els mossens Hypolytte Voka i Víctor Castany. Funcionem de la mateixa manera que abans de la reestructuració, que de facto no ens ha afectat gaire. Santa Coloma sempre ha sigut un referent en aquest aspecte”, comenta Pérez, que s’encarrega de la vida de les comunitats, dels cursos de preparació per al matrimoni i dels joves.
La vida en comunitat
Per a Marlon Perdomo, que fa 6 anys que viu a la casa, la vida en comunitat suposa una experiència nova. “En el meu país, Veneçuela, per als capellans diocesans és impensable viure així, entre altres coses perquè les distàncies són llargues i generalment estem molt lluny de les parròquies i de les comunitats indígenes”, apunta el sacerdot, que és responsable de la catequesi i de les confraries i germandats de la localitat.
En canvi, en Joan Ferret sempre ha viscut en comunitat com a capellà de l’Arxidiòcesi de Barcelona. I en aquesta, concretament, ho fa des de fa 2 dècades, quan Salvador Bacardit la va posar en marxa. “Quan era rector a la parròquia de Sant Josep Oriol, em venia molt bé perquè la tenia aquí mateix”, detalla el sacerdot, que està jubilat canònicament des de fa cinc anys i en l’actualitat s’ocupa de la part dels tanatoris.
Miquel Àngel Pérez, per la seva banda, tampoc no ha viscut mai sol. Primer va estar-se amb una comunitat a Mollet i posteriorment va passar uns anys al Camerun en un campament en què convivien capellans i famílies. “Penso que no m’agradaria viure sol. Si tens la família a prop, potser et va bé, però si no és el cas, crec que és millor estar acompanyat. Aquí podem compartir el que vivim i no ens avorrim mai”, sentencia.
Suport per al dia a dia
No obstant això, Pérez afirma que “el capellà diocesà és un ocell solitari i cadascú fa la seva vida”. “És important remarcar que malgrat compartir espai no som una comunitat religiosa, ja que no tenim una vida en comú reglada ni tenim un superior. El que sí que tenim són normes bàsiques de convivència i ens repartim tasques com ara fregar els plats o treure les escombraries”, descriu.
Com a suport per a la vida domèstica, paguen una empresa de serveis de neteja i també tenen contractada una dona que s’ocupa de fer la compra, cuinar i rentar-los la roba. I com que en aquests dies d’agost la dona en qüestió fa vacances, alguns matins els ve a visitar de forma voluntària la Manoli, una senyora gran que els prepara alguna cosa per menjar.
“Ella s’encarrega de cuinar sobretot el plat principal i jo m’ocupo de la resta. I quan ella no hi és, cuino jo”, diu Perdomo, que avui ha preparat l’amanida d’enciam i tomàquet com a primer plat per acompanyar l’arròs tres delícies i el lluç arrebossat de què consta el menú del dia. El dinar comença a dos quarts de tres i dona peu a una llarga conversa de sobretaula plena de records i anècdotes.
De Joan XXIII a Lleó XIV
En aquest punt es parla dels diferents papes que han conegut tots tres. Joan Ferret, que a 79 anys és el més veterà de la casa, té un gran afecte per Joan XXIII. Encara recorda la visita que va fer a Montserrat com a cardenal l’any 1954. “El bisbe Modrego estava enfurismat perquè Roncalli va anar al monestir, però no el va anar a veure a ell”, recorda.
Miquel Ángel Pérez (61) té gravat a la memòria el dia que va morir Pau VI, que el va agafar estiuejant al poble familiar d’Albarracín, Terol. “La gent del municipi era molt anticlerical i aquell dia van parlar molt malament del papa sortint i el papa entrant, Joan Pau I”, diu. “Per a bé i per a mal —continua— la part més gran de la meva vida sacerdotal ha passat amb Joan Pau II. El vaig poder veure a Tor Vergata durant el Jubileu de l’any 2000, va ser impressionant. Però després li van passar factura el descrèdit que va suposar per l’Església el tema dels abusos, que no va saber o no va voler mirar”.
Per a Marlon Perdomo (48), “tots els papes han sigut bons perquè cadascun ha fet la seva aportació a l’Església”. “Sant Joan Pau ll la va obrir en un moment que es necessitava una església pròxima al poble. Benet ens va tornar a enllaç amb la tradició, que no es pot deixar perdre. I Francesc ens va obrir a un món per a molts desconegut i a temes que eren tabú els va posar sobre la taula, una església on hi hagi cabuda per a tothom. Ningú és tan bo que no necessiti l’Església i, al mateix temps, ningú és tan dolent que no pugui estar-hi dins”, assenyala el sacerdot veneçolà, convençut que el Lleó XIV “serà un gran papa”.
En la conversa també aflora la tràgica situació que es viu actualment a Terra Santa, on Ferret va viatjar desenes de vegades quan feia de guia turístic. En aquelles estades va poder trepitjar Gaza, un territori que avui seria irreconeixible per a ell, ja que ha quedat arrasat després de més de dos anys d’intensos bombardejos. També va tenir ocasió de saludar en un d’aquells viatges Benjamin Netanyahu, que alesohres era a l’oposició. “Li vaig poder estrènyer la mà. Si arribo a saber el que faria, hauria tingut ganes d’empènyer-lo escales avall. Estic segur que tard o d’hora serà jutjat pels seus crims”, conclou.
