Aquest 8 d’agost ha fet un lustre de la mort del bisbe Pere Casaldàliga, una efemèride que no ha passat desapercebuda per a molts dels qui el van conèixer. Entre aquestes persones hi ha el periodista Francesc Escribano (Vilanova i la Geltrú, 1958), que fa quaranta anys va tenir ocasió de viatjar per primer cop a l’Amazònia brasilera i descobrir la tasca del missioner claretià al costat dels indígenes i camperols oprimits per l’agronegoci.
“La meva coneixença de Pere Casaldàliga va ser una mica per atzar”, reconeix Escribano. “Va ser l’any 1985, durant els inicis de TV3; jo treballava a l’equip del 30 minuts, vam tenir l’oportunitat d’anar al Brasil i en preguntar-nos què podíem fer allà, va aparèixer el seu nom”. El reportatge que va sorgir d’aquella estada va apropar per primer cop Casaldàliga al gran públic a Catalunya i va ser l’origen d’una relació que va donar peu a dos llibres de referència sobre la figura del claretià Descalç sobre la terra vermella i La terra i les cendres.
Què és el que va significar per a vostè aquella primera experiència a l’Amazònia amb Casaldàliga?
Vaig descobrir un món, un país i, sobretot, una persona profundament humana que, “des d’una dimensió religiosa, va tenir una gran presència social i política en aquell país. Va ser un gran impacte. El que més em va impressionar d’ell van ser la seva radicalitat i la seva coherència. ‘Radical’ sembla un adjectiu negatiu, però no ho és pas, perquè ve d’arrel, d’anar a l’origen dels problemes, estar arrelat a la terra en què et trobes i assumir com a propis els seus problemes. I després la coherència: en una situació extrema com la que es vivia allà, ell deia que no es podia defensar els pobres si un mateix no era pobre. Aquestes dues virtuts les va mantenir fins al final.
Què va suposar aquesta radicalitat i coherència en la seva relació amb els claretians?
Aquests posicionaments de Casaldàliga van provocar fins i tot un cert distanciament per part de la família claretiana al Brasil. Ell era un claretià convençut, però dins la congregació no tothom veia les coses de la mateixa manera ni hi estava d’acord amb el camí que havia empès. Tot i les diferències, en un moment donat van enviar un comboi amb neveres i altres estris domèstics per facilitar la seva vida allà, ja que, al cap i a la fi, allò era una missió claretiana. Quan van arribar els camions després d’una setmana de viatge, els va fer donar mitja volta. Sostenia que fins que tots els pobres no tinguessin neveres ell tampoc no en tindria. No hauria passat res i ningú li hauria dit res per haver-se quedat amb aquells objectes a casa seva. Però el seu sentit de la coherència li ho va impedir. Afortunadament, la relació amb els claretians es va reconduir.
Afirma el missioner Paulo Gabriel López, que va conviure 20 anys amb Casaldàliga, que l’Església catòlica al Brasil va fer opció pels pobres i que els pobres han fet opció per l’Església evangèlica. Coincideix amb aquesta visió?
Quan vaig arribar al Brasil l’any 1985 els evangèlics representaven un percentatge poc rellevant de la població, però ara jo són un 30% i aviat superaran els catòlics com a religió més seguida al país. I això no és casualitat: els documents desclassificats de Santa Fe de la CIA revelen que un dels grans problemes que tenien a l’Amèrica Llatina, i específicament al Brasil, era l’Església catòlica i la seva Teologia de l’Alliberament, que no era majoritària, però tenia incidència, influència i un fort compromís amb el país. Per això van considerar que l’única manera de combatre aquest corrent va ser potenciar les Esglésies evangèliques pentecostals, que van penetrar molt en una sèrie de ciutats, de comunitats negres i pobres del Brasil davant les necessitats de les quals l’esquerra política no va saber donar resposta.
Què en pensaria de la situació actual al Brasil, Casaldàliga, amb una Església evangèlica que guanya terreny i on l’única opció a Lula da Silva sembla ser Jair Bolsonaro, que de nou podria optar a un nou mandat?
Aquesta situació l’anava veient en els seus darrers anys, mentre es va anar apagant de mica en mica. Més que el que diria Casaldàliga, és el que encara diu al Brasil a través de tota aquella gent que se sent hereva del seu llegat, com la que aplega la comunitat de l’Anell de Tucum, que és un dels molts fruits la Teologia de l’Alliberament, no només a São Félix do Araguaia, sinó a altres llocs del país. El que diria el bisbe Casaldàliga avui és que la lluita continua, les causes encara són vives i cal lluitar. Una de les coses que em va impactar també va ser que quan saludava algun veí no deia “Bon dia”, sinó “Com va la lluita?”.
Com va ser el Pere Casaldàliga que es va anar apagant amb “el germà Parkinson”, com anomenava la seva malaltia?
La seva lluita dels darrers anys va ser viure per continuar sent una flama, un referent. La vellesa i la malaltia el van entendrir. No va ser mai una persona esquerpa, ni de bon tros, però sí que tenia un caràcter endurit per la lluita. Per això, al final de la seva vida vam descobrir un Casaldàliga més tendre.
