Antoni Matabosch, figura clau del pensament teològic i cultural català, ha fet dels llibres i la reflexió una forma de vida. “He hagut de tenir molts llibres, he hagut de tenir molt paperam, perquè el bisbat des de l’ordenació m’ha encomanat fer un munt de coses”, explica en una nova entrevista pel videopòdcast de Flama.
El prevere barceloní, que el passat mes de maig va complir 90 anys, no amaga que la seva vida va fer un gir decisiu amb el Concili Vaticà II. “Jo tinc una història que ha sigut moguda… tota la meva formació va ser preconciliar”, admet. L’entrada al seminari, segons ell mateix reconeix, va ser “la decisió més transcendent” que ha pres al llarg de la seva vida. Però l’impacte del Concili el va portar a redefinir la seva manera de ser capellà: “El Vaticà II m’ha donat una forma de ser prevere obert a la societat i al món en què estic”.
La seva formació clàssica va entrar en conflicte amb els nous corrents que es desplegaven a partir del 1962. “Vam passar de l’escolàstica a un mètode més pedagògic, més bíblic, més històric”, explica, tot reconeixent que aquell canvi no va ser fàcil però sí fonamental per al seu pensament obert i modern.
Ecumenisme i diàleg entre religions
El diàleg interreligiós ha estat un dels eixos de la seva vida intel·lectual i pastoral. “Actualment a Catalunya hi ha més d’un milió de persones que professen una religió que no és la catòlica”, diu. I afegeix: “Hi ha aproximadament 500-600.000 musulmans, 200.000 protestants i després altres confessions”.
Matabosch ha seguit aquest pluralisme no només des de l’estudi —forma part d’un seminari sobre l’islam des de fa 27 anys— sinó també des de l’experiència: “Jo estic molt còmode dins del catolicisme… hi ha tota una gama de posicions i pots estar amb molta llibertat dins d’uns eixos fonamentals”.
La seva mirada sobre l’ecumenisme s’ha transformat radicalment amb els anys. Fins i tot confessa una trapelleria infantil que revela el canvi de paradigma: “Quan tenia 9 anys vam anar a tirar pedres a una església protestant i vaig trencar un vidre. Anys després, vaig conèixer el pastor i li vaig demanar perdó. Ens vam fer amics.”
Llibertat i compromís fins al final
Als 90 anys, Matabosch continua actiu: escriu, condueix i participa en actes públics. Malgrat haver rebut pocs premis, fa poc va ser guardonat amb la Medalla al Mèrit Ecumènic per part de Cristians de Terrassa. Tanmateix, confessa: “No em preocupen les medalles ni els homenatges. Quan vam celebrar els 90 anys vaig dir que no m’agraden els incensos personals”, apunta.
Pel que fa a la llibertat de paraula, reconeix que potser ara pot expressar-se amb més franquesa, però sempre ha mantingut una actitud crítica i lliure: “Les meves memòries es diuen La penúltima paraula, perquè dic que el bisbe sempre tindrà la darrera, però la penúltima l’haig de tenir jo també.”
Una vida plena, una mirada serena
La cultura, i especialment la música, també ha estat fonamental en la seva trajectòria. Amb una vinculació familiar de dècades amb el Liceu, rememora: “Els meus pares es van conèixer al Liceu fa més de cent anys”. Fins i tot abans d’entrar al seminari, es va acomiadar de l’òpera amb una selecció d’obres franceses, italianes i alemanyes.
Quan se li pregunta si ja ha arribat l’hora de “recollir la corda”, Matabosch respon amb lucidesa: “Jo no recullo àncores. Vaig fent segons el que em sembla que s’ha de fer i puc fer. Déu dirà.”
Antoni Matabosch ha estat un home de frontera, com li va dir un bisbe: “Vostè sempre està a la frontera.” I ell, fidel a aquesta imatge, ha defensat sempre que val més actuar a les fronteres que esperar dins de les muralles. Una metàfora que defineix amb precisió la seva vida: una missió entre la fe, la cultura i el món.
Presentat per Jordi Pacheco i Xavier Pete i produït per Highland Agency, aquest espai es troba disponible al canal YouTube de Flama i a Spotify.
