Com cada mes de juliol, el frare agustí Paulo Gabriel López Blanco (Zamora, 1950) ha viatjat des del Brasil fins a Salt per passar uns dies al costat de la seva germana, el seu cunyat i els seus nebots. Va anar a viure al país llatinoamericà l’any 1972, inspirat per “grans pastors i profetes” com el peruà Gustavo Gutiérrez o el català Pere Casaldàliga, principals exponents d’una “Església viva i compromesa” que, afirma, “va saber unir l’experiència de Déu amb els pobres per tranformar la realitat i el món”.
Convidat per Justícia i Pau i la comissió de l’Agenda Llatinoamericana, l’agustí ha visitat en aquests dies la Biblioteca la Cooperativa de Malgrat de Mar per parlar de la seva experiència al Brasil, un país on diu que l’Església catòlica perd terreny en relació amb l’evangèlica i on l’única alternativa en les pròximes eleccions presidencials de 2026 al president Lula da Silva, del Partit dels Treballadors, serà Jair Bolsonaro, del Partit Liberal, que ja va liderar la nació entre 2019 i 2023. “En els pròxims comicis —apunta—, el Brasil haurà d’elegir entre la democràcia de Lula i la dictadura de Bolsonaro”.
L’acte en aquest municipi del Maresme, pertanyent al bisbat de Girona, també ha donat peu a reflexionar sobre la figura del papa Lleó XIV, a qui Paulo Gabriel va votar com a prior general de l’orde de Sant Agustí en els capítols generals dels anys 2001 i 2006. “Encara em costa de pensar en ell com a Lleó XIV. Per a mi és Robert. Robert Prevost”, confessa.
Com és la seva actual comunitat del Teologado, al Brasil?
Es troba en un barri obrer i perifèric de Belo Horizonte, a l’estat de Minas Gerais. La formem nou persones: cinc estudiants de teologia i quatre religiosos de vots solemnes. Jo coordino la comunitat, soc responsable de formació dels teòlegs i dono suport pastoral en la parròquia. Vam arribar a la regió fa cinquanta anys amb la idea de situar la casa de formació en contacte amb el poble, sortir dels grans convents i estar a prop de la gent. Durant els matins, els estudiants fan classe a la facultat catòlica i a les tardes, a la comunitat. També desenvolupen activitats pastorals amb joves en els nostres col·legis i obres socials.
Quin diria que ha sigut el perfil evolutiu de la Teologia de l’alliberament des del seu naixement a la dècada de 1960 fins als nostres dies?
Durant aquella primera època de dictadures, l’Església llatinoamericana va ser una Església profètica, de denúncia. El profeta té tres missions: anunciar el futur del regne de Déu mantenint l’esperança; denunciar el que no està en consonància amb el Regne i la justícia; i consolar els pobres i desfavorits. Des d’aquest punt de vista, la Teologia de l’alliberament va donar bisbes extraordinaris, elegits per Joan XXIII i Pau VI, i molts màrtirs. Però Joan Pau II va fer minvar el procés col·locant professors de qualitat mitjana i no tan identificats amb aquell corrent, que era considerat sospitós per la Santa Seu.
Després de Joan Pau II, Benet XVI va continuar en la mateixa línia, fins que va arribar Francesc. En quina mesura el papa argentí va aconseguir capgirar la situació?
Francesc va fer un gir, elegint bisbes de la seva línia. Un d’ells va ser Robert Prevost, ara Lleó XIV, a qui va conèixer en el capítol general dels agustins de 2013. Dos o tres anys després el va fer bisbe de Chiclayo. Prevost va ser l’home de Francesc al Perú, on fins aquell moment dominava l’extint Sodalicio de Vida Cristiana. Després li va trucar per a Roma, per al Dicasteri dels bisbes i va passar el que tots ja sabem.
Com creu que evolucionarà el pontificat de Lleó XIV?
Ell donarà continuïtat a la línia de Francesc, però sense espantar tant els tradicionalistes. Francesc va obrir molts camins, però va crear algunes escletxes en les parets de l’Església catòlica, on fins i tot hi havia gent que pregava per la seva mort. El conclave va veure amb bons ulls Prevost pel seu perfil, propi del Vaticà II: missioner, amb visió popular llatinoamericana i opció preferencial pels pobres. Però a diferència de Francesc, el papa Lleó té un caràcter més discret, contingut i introvertit, escolta molt i parla poc: amb ell, desapareixerà la por a un eventual cisma. Igual com va passar en el relleu entre Joan XXIII i Pau VI, el recent canvi en el papat servirà per equilibrar les coses.
El fet de tenir un papa missioner, vol dir que ha canviat l’Església?
L’Església és carisma, missió i, al mateix temps, estructura. Pere Casaldàliga deia: “Si em fessin papa, el primer que faria seria tancar el Vaticà sis mesos”. Això seria impossible, però és cert que quan l’estructura pesa massa, es corre el perill de matar el carisma. Sant Francesc d’Assís va començar amb dotze deixebles vivint “com els lliris del camp”, pur esperit. Quan es van ajuntar 3.000 al seu voltant, va descobrir que no tenia vocació per allò. L’Església té dues facetes que han de conviure, però és clar que o és missionera o no és Església. Som una comunitat de fe que de portes endins s’ha d’alimentar de la Paraula i que al mateix temps ha de mirar cap a fora i evangelitzar, que no vol dir convertir els altres, sinó irradiar l’evangeli amb el testimoni.
Es diu que Lleó XIV haurà de fer equilibris entre tradició i obertura. Sembla complicat.
Serà un equilibri difícil, no sé fins a quin punt el podrà mantenir. Per una banda, ha elegit un nom associat al vessant social de l’Església, per l’altra, vesteix amb la musseta, agrada a grecs i troians; no sé fins on podrà mantenir els equilibris. Però en qualsevol cas és ell i no respon al n’esperen els altres. És fill de Francesc, però és Lleó XIV. És autèntic, un home de Déu, religiós, profund: traçarà el seu rumb i continuarà obrint els camins iniciats per Francesc, donant més importància als laics i les dones i aprofundint en la reforma sinodal a un ritme potser més moderat.
Ha parlat amb ell des que va ser elegit papa?
No, però espero veure’l al setembre en el pròxim capítol general. El darrer cop que vam parlar va ser l’any 2018 al capítol de Nigèria. Quan va ser prior general ens va ajudar molt al nostre grup del Brasil quan va haver-hi tensions de línia pastoral. Nosaltres sintonitzàvem més amb la línia de la Teologia de l’alliberament i altres agustins no tant. Ens va dir que entenia perfectament per on anàvem, i en un moment de conflicte, ens va mostrar suport i plena confiança. Sempre li hem estat molt agraïts per la postura que va mantenir en relació amb nosaltres.
Canviant de tema. En el col·loqui, ha dit vostè que, amb rares excepcions, el clergat diocesà actual del Brasil és, en general, d’una pobresa humana i espiritual molt trista. ¿Per què?
Els capellans joves procedeixen de sectors pobres de la població. Al Brasil ser capellà encara significa promoció social, i molts, quan arriben al sacerdoci, es posen en una posició diferent de la nostra, que vam ser formats per servir. Hi ha un sector important del clergat que torna a vestir-se amb sotana i alçacoll, i has de demanar audiència per parlar amb ells. Estan desconnectats de la realitat i del compromís social i polític. Si la Teologia de l’alliberament va fallar per no cuidar gaire la litúrgia i l’espiritualitat, aquest moviment d’avui té una espiritualitat que satisfà personalment, però que no compromet amb la transformació social.
Una transformació amb la qual sí que es van implicar a fons altres preveres al Brasil, com ara el bisbe Pere Casaldàliga, amb qui vostè va conviure vint anys a São Félix. Que va suposar aquesta experiència amb el profeta de l’Amazònia?
Va ser una gràcia de Déu. Pedro va ser un místic, el seu compromís social i polític no naixia d’una ideologia sinó de la seva experiència de fe. Aquella va ser la seva força. Era un home amb els ulls profundament fixats en Jesús, amb una fe extraordinària, bolcada en les causes d’una regió on els camperols i els indígenes eren expulsats de les seves terres pel latifundi. Quan Pedro va arribar a São Félix, que aleshores era un poble de vint cases a la riba del riu Araguaia, la dictadura militar estava apoderant-se de l’Amazònia per a vendre-la a les grans empreses multinacionals. En aquell context, una de les primeres coses que va dir Pedro al germà Manuel en veure el patiment de la gent va ser: “O marxem o afrontem això”. No neixen Pedros o Francescs cada dia, són persones molt especials.
Quines virtuts en destacaria, de Casaldàliga, com a líder?
En tenia moltes, de virtuts. Una d’elles va ser la de saber-se rodejar d’agents de pastoral extraordinaris. Tenia un gran equip: amb joves, educadors, gent de l’àmbit de la política, de la pastoral, tots ells molt adients per afrontar aquella realitat tan convulsa. En català hi ha una expressió que diu el seny i la rauxa: Pedro combinava aquestes dues qualitats. Es coneix més pel carisma, la militància, la poesia, la profecia… però tenia al mateix temps una practicitat fantàstica. Sabia distingir entre aquells que li servien i aquells que li complicaven les coses. Estava amenaçat de mort per tot arreu, però res li feia perdre la son i cada dia, després de dinar, se n’anava tan tranquil a fer la migdiada.
Vostè va viure amb ell en dues etapes, del 1980 al 1990, i del 2000 al 2010. Va conèixer el Casaldàliga en plenes facultats i el Casaldàliga afectat per la malaltia del Parkinson.
En efecte, vaig tenir ocasió de conviure amb el gran orador i referent missioner que va ser Pedro durant una època, i amb el Pedro dels darrers quinze anys, que van ser un calvari total. Va perdre la visió i no aconseguia llegir ni respondre els correus electrònics, que els havíem de llegir i ell ens en dictava les respostes. Després el Parkinson va avançar i va perdre la mobilitat fins al punt que l’havíem de banyar, donar-li menjar i allitar-lo. Al final, es passava el dia sense poder-se moure, suportant els 40 graus de calor de São Félix. Malgrat aquella situació, mai va reclamar res. Es referia a la malaltia com al “germà Parkinson”. El Pedro d’aquell període va ser més admirable encara que l’anterior.
