El passat 13 de maig de 2025, festa de la Mare de Déu de Fàtima i cinc dies després de l’elecció de Robert Francis Prevost com a papa Lleó XIV, va finalitzar el procés d’edició del que seria un dels primers llibres sobre el pontífex americà, Dios nos quiere, del periodista vaticanista Jesús Colina. Publicat en castellà pel segell Libros Libres, l’obra repassa la vida, el pensament i els grans desafiaments que esperen al 267è successor de Pere en un món on, malgrat la disminució de la influència de l’Església, la mirada d’aquest vaticanista expert sap trobar signes d’esperança.
Com van ser aquests cinc dies d’escriptura frenètica?
Hi ha capítols que vaig poder preparar prèviament, amb temps, que són els que fan referència a la situació global de l’Església catòlica avui i els seus principals reptes. Per mi era important comprendre quina és la situació real a partir de les xifres, de manera que vaig elaborar un estudi basat en dades objectives, comparant la informació disponible relativa als darrers 25 anys sobre temes com el baptisme, el clergat, els religiosos i religioses, les universitats, els centres hospitalaris… Tot això entendre amb més profunditat quina és l’Església que ha de liderar Lleó XIV.
I a quina conclusió va arribar?
Per una banda, hi ha motius de preocupació, especialment a Europa i al món occidental en general, que tenen a veure sobretot amb l’envelliment del clergat i la manca de vocacions religioses. Però això no ens ha de fer perdre de vista altres realitats interessants que s’estan produint dins l’Església. L’any 2023, segons l’Anuari de la Santa Seu, era més gran el nombre de missioners laics compromesos a temps complet que el nombre total de capellans al món. I això està canviant el rostre de l’Església. La famosa renovació que va portar el Vaticà II amb la incorporació de la figura dels laics ara es comença a notar numèricament.
Una altra conclusió que m’ha sorprès és que el país amb un nombre més alt de seminaristes no és Polònia, Itàlia, Mèxic, on el catolicisme és majoritari, sinó l’Índia, on només l’1,3% de la població es reconeix com a catòlica. Hi ha també altres regions del món on l’Església manifesta una gran vitalitat, malgrat ser minoritària i estar perseguida. En països de l’Àfrica com República Democràtica del Congo o Nigèria, el catolicisme creix molt més del que ens podríem imaginar. Per tant, aquest estudi permet comprendre que hi ha llums i ombres, i que és important veure les llums, que són motius d’esperança i permetran al pontífex fer palanca per promoure el cristianisme.
Aleshores, la part del llibre que va haver d’escriure amb més rapidesa va ser la biografia. Què en destacaria, del perfil evolutiu vital de Robert Prevost?
La seva biografia és molt rica. Té una personalitat amb una formació acadèmica impressionant, amb quatre carreres i un doctorat. Una experiència missionera al Perú que fan d’ell un personatge summament atractiu; ha fet la volta al món com a prior general dels agustins, la qual cosa el va ajudar a comprendre no només l’orde sinó tota l’Església universal en els cinc continents. Després va treballar en el Vaticà en un dels càrrecs més importants, com a màxim responsable del procés d’elecció de bisbes, on va tenir ocasió d’acompanyar bisbes en situacions complicades.
La biografia no m’ha donat problemes, en canvi, introduir-me en el seu pensament, saber quins són els temes importants per a ell, què porta en el cor i què li servirà d’inspiració per renovar l’Església, m’ha resultat una mica més complex. Robert Prevost no ha escrit cap llibre, de manera que, per pal·liar la manca de fonts concretes on poder analitzar el seu pensament, vaig buscar homilies seves com a bisbe al Perú. Al principi no sabia ben bé com encaixar-ho, però de seguida vaig veure que si prenia temes centrals de Sant Agustí podia arribar a conèixer el pensament de Prevost, pel qual està marcat com a fill espiritual seu, com és evident.
Lleó XIV sembla cridat a fer equilibris entre tradicionalisme i progrés. Com pensa vostè que podrà lidiar amb aquest factor tenint en compte que la unitat és d’una gran importància per a ell?
Els cardenals van veure en ell una persona humil i servidora de la unitat. En el temps que fa que és al pontificat la seva expressió més recurrent ha sigut la de bastir ponts, que és la funció principal del pontífex. El primer factor que marcarà el seu pontificat serà la seva personalitat i formació: si analitzes els pontificats anteriors, t’adones que l’exercici del ministeri petrí depèn en gran manera d’aquests factors. És a dir, Lleó XIV no serà una còpia de Francesc, ni de Benet XIV ni de Joan Pau II ni de cap altre papa. En aquest sentit, el fet de ser nord-americà i tenir una formació tan extraordinària fa d’ell algú amb un gran respecte per les institucions i de les persones. En aquest sentit, hi haurà continuïtat en la tradició.
Un altre aspecte decisiu serà el pensament de sant Agustí d’Hipona, que per ell ho condiciona tot, perquè expressa la seva manera de comprendre el món, Déu i l’Església. Això implica un cristianisme existencial que només té sentit en la trobada personal amb Crist i es concreta en l’Església, comunitat de seguidors de Jesús. I que per a ser seguidor de has de fer-ho en l’Església, ja que sense ella no ets pròpiament cristià. Per tant, Lleó XIV donarà a l’Església una dimensió comunitària forta, la qual cosa serà important en moments en què la soledat és un dels elements descriptius de la nostra societat. En definitiva, la personalitat, la formació i l’espiritualitat de Robert Prevost, seran els elements que permetran comprendre l’evolució del seu pontificat.
Robert Prevost va ser molt promocionat pel papa Francesc, que es va fixar en ell abans que molts dels cardenals que el van acabar votant en el conclave i, per descomptat, abans que molts periodistes que feien travesses de papables. Es pot dir que el principal artífex de l’elecció de Prevost ha sigut el papa Francesc?
Efectivament. Francesc va pensar per a ell coses absolutament inaudites. Va pensar en fer-lo bisbe per a una diòcesis missionera llatinoamericana després de la seva etapa com a prior general de l’Orde de Sant Agustí, quan era a Chicago, dedicant-se a la promoció de les vocacions i la formació dels religiosos agustins. I això que quan Francesc va ser elegit papa, Prevost va dir que ell no seria mai bisbe, perquè quan anava a Buenos Aires i es trobava amb l’aleshores cardenal arquebisbe Bergoglio, acostumava a discrepar amb ell. No obstant això, no només el va fer bisbe, sinó que el va situar al capdavant del Dicasteri dels bisbes i el va nomenar membre de gairebé tota la resta de dicasteris. A més a més, el va fer cardenal bisbe, un càrrec honorífic que a nosaltres no ens diu res, però que té un pes específic, ja que el pas de cardenal de diaca a cardenal bisbe és un procés que acostuma a durar uns deu anys (i ha de passar per prevere). I a ell el va passar directament, en dos anys. Amb aquests gestos, Francesc deia que amb aquell home s’havia de comptar i va preparar el terreny perquè fos així.
Una de les conclusions que apunta vostè en el llibre és que “el cristianisme no ha fet més que començar”. És un bon auguri. Per què?
Quan vam veure Lleó XIV a la façana de Sant Pere vam rebre un impuls d’esperança. Vivim en un canvi d’època, no en una època creativa, i en aquest context les minories creatives són les úniques capaces d’inspirar les persones. El cristianisme té la capacitat d’inspirar, la força per oferir un sentit de vida en aquest moment de la història, on el més gran problema, especialment a Occident, és la manca de sentit en les vides de les persones.
I com creu que es pot continuar sent aquesta minoria creativa inspiradora?
No ho sabem encara, però en la història de l’Església hi ha hagut moments en què això ha sigut així, no només amb els primers cristians, també amb el monaquisme, els franciscans, els ordes religiosos, els concilis, moments en què el cristianisme s’ha posat a la capdavantera del món. Desconeixem com seran els pròxims anys, però existeixen els elements perquè l’evangeli continuï donant vida a les persones. No oblidem que mai hi ha hagut tants cristians compromesos com avui en dia, en tants països i continents. No vivim en un món postcristià, sinó en un món de postcristiandat, en el qual l’Església ja no és majoritària, no és un règim i no té influència social, però precisament per això és més veritable, evangèlica i, a parer meu, més capaç de transmetre esperança.
