Esperit esportiu en la basílica de sant Pere, on el papa —també ell amant de l’esport— va presidir aquest matí la missa pel Jubileu dels Esportistes després de decidir ahir traslladar la seva celebració de la plaça a l’interior del temple a causa de les altes temperatures que s’esperaven per a avui a la Ciutat Eterna.
Va començar assenyalant el papa en el dia de la Santíssima Trinitat que “el binomi Trinitat-esport no és precisament habitual, no obstant això, l’associació no és absurda” perquè, “després de tot, Déu no és estàtic, no està tancat en si mateix” i d'”aquest dinamisme diví d’on brolla la vida”.
“L’esport —va expressar el papa— pot ajudar-nos a trobar a Déu Trinitat: perquè requereix un moviment del jo cap a l’altre, certament exterior, però també i sobretot interior. Sense això, es redueix a una estèril competència d’egoismes“, aturant-se, a continuació, a subratllar “tres aspectes que fan de l’esport, avui en dia, un mitjà valuós per a la formació humana i cristiana”.
En primer lloc, va afirmar que en una societat marcada per la solitud i l’individualisme, “l’esport —especialment quan es practica en equip— ensenya el valor de la col·laboració”, per la qual cosa “pot convertir-se en un important instrument de recomposició i trobada, entre els pobles, en les comunitats, en els entorns escolars i laborals, en les famílies”.
En segon lloc, i en una societat “cada vegada més digital”, León XIV va assenyalar que “davant la temptació de fugir a mons virtuals, ajuda a mantenir un contacte saludable amb la naturalesa i amb la vida concreta, únic lloc en el qual s’exerceix l’amor (cf. 1 Jn 3,18)”.
Finalment, “en una societat competitiva”, va començar dient el papa Prevost, “l’esport també ensenya a perdre, posant a prova a l’home, en l’art de la derrota, amb una de les veritats més profundes de la seva condició: la fragilitat, el límit, la imperfecció”, marcat que “això és important, perquè és a partir de l’experiència d’aquesta fragilitat que ens obrim a l’esperança”.
Per concloure, León XIV va convidar els esportistes a “ser, en les activitats que duen a terme, reflex de l’amor de Déu Trinitat per a bé de vostès i els seus germans. Comprometin-se amb entusiasme en aquesta missió: com a atletes, com a formadors, com a societat, com a grups, com a famílies”.
Homilia del papa
Benvolguts germans i germanes:
Celebrem la solemnitat de la Santíssima Trinitat, mentre vivim els dies del Jubileu de l’Esport. El binomi Trinitat-esport no és precisament habitual, no obstant això, l’associació no és absurda. De fet, tota bona activitat humana porta amb si un reflex de la bellesa de Déu, i sens dubte l’esport n’és una. Després de tot, Déu no és estàtic, no està tancat en si mateix. És comunió, relació viva entre el Pare, el Fill i l’Esperit Sant, que s’obre a la humanitat i al món. La teologia anomena aquesta realitat pericoresis, és a dir, “dansa”: una dansa d’amor recíproc.
És d’aquest dinamisme diví d’on brolla la vida. Hem estat creats per un Déu que es complau i s’alegra a donar l’existència a les seves criatures, que “juga”, com ens ha recordat la primera lectura (cf. Pr 8,30-31). Alguns Pares de l’Església parlen fins i tot, amb audàcia, d’un Deus ludens, d’un Déu que es diverteix. És per això que l’esport pot ajudar-nos a trobar a Déu Trinidad: perquè requereix un moviment del jo cap a l’altre, certament exterior, però també i sobretot interior. Sense això, es redueix a una estèril competència d’egoismes.
Pensem en una expressió que, en italià, s’utilitza habitualment per a animar als atletes durant les competicions: els espectadors criden: “Dai!” [en espanyol “Dona-li!”]. Potser no ho pensem, però és un imperatiu preciós; és l’imperatiu del verb “donar”. I això ens pot fer reflexionar: no es tracta només de donar una prestació física, potser extraordinària, sinó de donar-se un mateix, de «jugar-la-hi». Es tracta de lliurar-se pels altres —pel mateix creixement, pels aficionats, pels éssers estimats, pels entrenadors, pels col·laboradors, pel públic, fins i tot pels adversaris— i, si s’és veritablement esportista, això val independentment del resultat. Sant Joan Pau II —un esportista, com sabem— parlava així d’això: “L’esport és alegria de viure, joc, festa, i consegüentment ha de valorar-se […] mitjançant la recuperació de la seva gratuïtat, de la seva capacitat per a estrènyer llaços d’amistat, per a afavorir el diàleg i l’obertura dels uns cap als altres, […] per sobre de les dures lleis de la producció i el consum i de qualsevol altra consideració purament utilitària i hedonista de la vida” (cf. Homilia per al Jubileu dels Esportistes, 12 abril 1984).
Des d’aquest punt de vista, esmentem en particular tres aspectes que fan de l’esport, avui dia, un mitjà valuós per a la formació humana i cristiana.
En primer lloc, en una societat marcada per la solitud, en la qual l’individualisme exagerat ha desplaçat el centre de gravetat del “nosaltres” al “jo”, acabant per ignorar a l’altre, l’esport —especialment quan es practica en equip— ensenya el valor de la col·laboració, de caminar junts, d’aquest compartir que, com hem dit, està en el cor mateix de la vida de Déu (cf. Jn 16, 14-15). D’aquesta manera, pot convertir-se en un important instrument de recomposició i trobada, entre els pobles, en les comunitats, en els entorns escolars i laborals, en les famílies.
En segon lloc, en una societat cada vegada més digital, en la qual les tecnologies, encara que acosten a persones llunyanes, sovint allunyen als qui són a prop, l’esport valora la concreció d’estar junts, el sentit del cos, de l’espai, de l’esforç, del temps real. Així, enfront de la temptació de fugir a mons virtuals, ajuda a mantenir un contacte saludable amb la naturalesa i amb la vida concreta, únic lloc en el qual s’exerceix l’amor (cf. 1 Jn 3,18).
En tercer lloc, en una societat competitiva, on sembla que només els forts i els guanyadors mereixen viure, l’esport també ensenya a perdre, posant a prova a l’home, en l’art de la derrota, amb una de les veritats més profundes de la seva condició: la fragilitat, el límit, la imperfecció. Això és important, perquè és a partir de l’experiència d’aquesta fragilitat que ens obrim a l’esperança. L’atleta que mai s’equivoca, que no perd mai, no existeix. Els campions no són màquines infal·libles, sinó homes i dones que, fins i tot quan cauen, troben el valor per a aixecar-se. Recordem una vegada més, referent a això, les paraules de sant Joan Pau II, qui deia que Jesús és “el veritable atleta de Déu”, perquè va vèncer al món no amb la força, sinó amb la fidelitat de l’amor (cf. Homilia en la Missa pel Jubileu dels esportistes, 29 octubre 2000).
No és casualitat que, en la vida de molts sants del nostre temps, l’esport hagi tingut un paper significatiu, tant com pràctica personal que com via d’evangelització. Pensem en el beat Pier Giorgio Frassati, patró dels esportistes, que serà proclamat sant el pròxim 7 de setembre. La seva vida, senzilla i lluminosa, ens recorda que, així com ningú neix campió, tampoc ningú neix sant. És l’entrenament diari de l’amor el que ens acosta a la victòria definitiva (cf. Rm 5,3-5) i ens fa capaces de treballar en la construcció d’un món nou. Així ho afirmava també sant Pau VI, vint anys després del final de la Segona Guerra Mundial, recordant als membres d’una associació esportiva catòlica com l’esport havia contribuït a retornar la pau i l’esperança a una societat devastada per les conseqüències de la guerra. Deia, “és la formació d’una societat nova a la qual es dirigeixen els vostres esforços: […] conscients que l’esport, en els sans elements formatius que valora, pot ser un instrument molt útil per a l’elevació espiritual de la persona humana, condició primera i indispensable d’una societat ordenada, serena i constructiva”.
Estimats esportistes, l’Església els confia una missió meravellosa: ser, en les activitats que realitzen, reflex de l’amor de Déu Trinitat per a bé de vostès i els seus germans. Comprometin-se amb entusiasme en aquesta missió: com a atletes, com a formadors, com a societat, com a grups, com a famílies. El papa Francesc solia subratllar que Maria, en l’Evangeli, se’ns presenta activa, en moviment, fins i tot “corrent” (cf. Lc 1,39), disposada, com saben fer les mares, posar-se en moviment davant el senyal de Déu, per a socórrer als seus fills (cf. Discurs als voluntaris de la JMJ, 6 agost 2023). Li demanem que acompanyi els nostres esforços i els nostres impulsos, i que els orienti sempre cap al millor, fins a la victòria més gran: la de l’eternitat, el «camp infinit» on el joc no tindrà fi i l’alegria serà plena (cf. 1 Co 9,24-25; 2 Tim 4,7-8).
Article de José Lorenzo publicat en col·laboració amb Religión Digital.
