El periodista Miguel de los Santos (Valdemoro, 1936) durant aquests dies va i ve entre actes i entrevistes a mitjans amb motiu de la presentació de la seva novel·la Flor de Avispa, que utilitza la ficció i el realisme màgic per denunciar la repressió del règim de Daniel Ortega a Nicaragua. En pocs dies, aquesta ficció ha aconseguit la seva segona tirada.
Amb una amplíssima trajectòria en mitjans televisius i radiofònics a Espanya, de los Santos ha mantingut vincles amb Nicaragua en diversos moments de la seva vida. Un dels que més recorda és quan li va tocar anunciar la victòria de la cançó nicaragüenca Quincho Barrilete al Festival de la OTI celebrat a Madrid l’any 1977, que tracta el drama d’un nen que tira endavant la seva família a la Managua post-terratremol.
Flor de Avispa, el pròleg de la qual va redactar l’escriptor nicaragüenc Sergio Ramírez –premi Cervantes 2017 i actualment exiliat a Espanya– intenta saldar una vella promesa feta pel periodista al poeta i sacerdot Ernesto Cardenal el 1999. “No vaig arribar a temps perquè ell pogués veure acabada la novel·la, però sí que li vaig enviar un primer esborrany i ell em va respondre amb molt bones paraules”, confessa.
“Aquest llibre, el dedico als nicaragüencs que van morir sota el règim de Somoza, als qui van conservar l’esperança de la llibertat després de la revolució sandinista i als qui viuen avui sota el règim despòtic de Nicaragua, als torturats, exiliats i desapareguts de la presó d’El Chipote”, expressa de los Santos visiblement emocionat. També el dedica a l’escriptor Ramírez, a Carlos Mejía Godoy –compositor de la Missa Camperola, guardonat amb el premi ¡Bravo! de la Conferència Episcopal Espanyola el 1979–, i a Ernesto Cardenal “mort l’any 2020 amb el dolor del desencís d’una revolució fallida en la qual va posar cos i ànima”.
Com neix la seva proximitat amb el pare Ernesto Cardenal?
La relació va néixer d’un impuls mentre jo feia un reportatge a Veneçuela. Em va cridar l’atenció el seu paper en el derrocament del règim de Somoza i el seu nomenament com a ministre de cultura de la Nicaragua sandinista (1979-1987, NdR) així com l’experiència que havia viscut amb Joan Pau II, que li va retirar totes les seves atribucions sacerdotals. He de dir que la seva poesia no em va atreure tant com la seva experiència personal. L’any 1999 el vaig poder entrevistar per a Televisió Espanyola (TVE), quan ja s’havia retirat de la política i vivia a l’illa de Solentiname.
Com a catòlic creient, m’interessaven les peripècies d’aquest sacerdot, revolucionari i poeta, així que vaig deixar el que estava fent a Veneçuela, vaig viatjar a Managua i d’allà a Solentiname. Ernesto Cardenal em va rebre amb els braços oberts. Vaig estar un parell de dies entrevistant-lo amb dues preguntes com a guia: com pot un país tan bell patir la desgràcia de l’autoritarisme durant un segle?, i la segona sobre la seva experiència personal. En acabar l’entrevista, em va dir que si volia fer alguna cosa per Nicaragua, que escrivís un llibre, perquè l’entrevista tindria un impacte per poc temps i després la gent s’oblidaria del seu país. Així neix Flor de Avispas, amb vint anys de retard, però complint la promesa que li vaig fer quan vaig marxar de Solentiname, això de fer alguna cosa pel seu país.
El seu llibre es titula Flor de Avispas, que és típica de Nicaragua. D’on neix aquesta referència?
Mentre conversàvem a Solentiname, Cardenal em va mostrar aquesta flor, molt bonica i vistosa, amb una corol·la que conté un nèctar sucós que consumeixen les abelles mascles i que no permeten que altres insectes més petits el puguin consumir, de manera que ho utilitzo com una analogia respecte al que està succeint a Nicaragua. La il·lusió que va ser la revolució de 1979, i que ha acabat convertint-se en una dictadura igual o pitjor que l’anterior. Durant la nostra conversa, Cardenal, profundament afligit per com havia acabat tot, m’ho va il·lustrar així: “No s’ha canviat el gos, simplement ha canviat el collar”.
Fins a quin punt aquesta novel·la té elements de la biografia de Cardenal?
Ernesto Cardenal està reflectit en el personatge del pare Aquil·les Zapata, un jove capellà de l’Església Santa Maria dels Àngels de Managua, el pare del qual és un oficial de la temuda Guàrdia de Somoza i la seva mare costa-riquenya. Aquests tres personatges tenen un paper important en un moment determinant de la novel·la, quan la parròquia és envaïda per la Guàrdia en presència de l’arquebisbe (Miguel) Obando.
Però la novel·la comença amb la desaparició del pare Aquil·les, perdut en algun indret de la selva nicaragüenca a la recerca d’expiació, que es troba amb un pobre nen abandonat que pateix acondroplàsia i que aquest capellà decideix protegir fins a fer-lo un home, i tenint com a marc sempre el que va ser la revolució sandinista. La novel·la conté una història d’amor, però no una a l’ús d’home i dona, sinó de l’amor gran entre dos éssers humans que es necessiten desesperadament, i que al final, acaben trobant el que busquen.
Recentment ha mort el papa Francesc, el pontífex que va aixecar la suspensió a divinis a Cardenal i va plantejar una Església propera a les causes dels pobres. D’alguna manera, aquest Papa va reivindicar la teologia de l’alliberament llatinoamericana amb gestos com els que va tenir amb Cardenal i altres religiosos d’aquesta línia?
Per descomptat, i aquest és el terme mitjà que jo plantejo a la novel·la, però la joventut d’aquells anys va interpretar l’Evangeli i va anar més enllà, com em va dir el mateix Cardenal. Per exemple, els capellans que van empunyar les armes i es van involucrar de manera activa en la lluita armada contra Somoza van incomplir el manament cristià de no matar. A la novel·la deixo clar que tot ha de tenir la seva justa mesura i que el missatge evangèlic és fer realitat les benaurances, no només de paraula, i això és el que es posa en pràctica en aquella parròquia Santa Maria dels Àngels que apareix a la novel·la.
Ernesto Cardenal va ser crític amb la deriva autoritària que actualment porten a terme Daniel Ortega i la seva esposa. “Sóc un perseguit de l’orteguismo”, va arribar a dir. Quina opinió li mereix el que està passant a Nicaragua?
El que està passant és terrible. Certament, per concretar la meva novel·la s’han donat una sèrie de circumstàncies, entre elles la petició d’Ernesto Cardenal, però després la meva pròpia visió del país i arribar a la conclusió del que a mi em va aterrir l’any 1975 quan encara hi havia Somoza (Debayle, exdictador de Nicaragua), amb Managua encara destruïda pel terratrèmol, una ciutat enfonsada i ell vivint en una bona casa. Tot allò em va semblar terrible i ho vaig detestar. El d’ara em sembla moltíssim pitjor. I per a la novel·la recullo testimonis, en boca de personatges creats per mi, de matances extrajudicials i les tortures que pateixen aquells que estan empresonats a la presó d’El Chipote (Direcció d’Auxili Judicial de la Policia nicaragüenca, NdR.) simplement per dissentir del règim d’Ortega. Vaig arribar a parlar amb un carceler i em va explicar coses que no estan a la ment d’un ésser humà. Un horror!
La situació de violació dels drets humans a Nicaragua, encara que és profundament greu, no genera una onada de solidaritat com la que es va despertar a Catalunya i a la resta de l’Estat a finals dels anys 70 i durant tota la revolució sandinista. A què creu vostè que es deu això?
Jo, sincerament, no ho entenc. Continuo reclamant més atenció pel que passa a Nicaragua perquè des d’aquí es dona més atenció a països com Veneçuela per un factor d’interès econòmic. Amb la novel·la, jo pretenc que la gent prengui consciència. Ara hi ha el debat sobre si cal obrir camins per als migrants i vull que aquesta novel·la serveixi de reflexió perquè els lectors pensin en el que suposa ser un migrant. A Nicaragua, oposar-se al règim és molt difícil. La prova és que tres grans mites de la revolució sandinista, Sergio Ramírez, Carlos Mejía Godoy i Gioconda Belli (escriptora nicaragüenca, NdR.) estan a l’exili, i el mateix Ernesto Cardenal també va morir sent opositor, oblidat i sense honors de cap mena per part del règim, només recordat per aquells que l’havíem conegut.
M’agradaria que la gent prengués consciència del que està passant, i poguéssim ajudar els nicaragüencs a recuperar la seva pàtria. Nicaragua, exposo a la novel·la, és un país preciós que compta amb una riquesa natural fantàstica i que si se li permetés desenvolupar-se en llibertat, els seus ciutadans no tindrien la necessitat de migrar llevat per motius personals, educatius o per conèixer altres cultures.
Com visualitza el futur de Nicaragua?
Des del 1999 no hi he tornat i m’agradaria fer-ho quan la nació s’alliberi de l’opressió d’Ortega, quan la casa torni a estar neta i en ordre. Jo m’hi aniria amb els nicaragüencs a donar-me el gust de veure allò però em conformo sabent que assoliran la seva llibertat perquè aquest tipus de règims acaben trencant-se i esclatant. Tant de bo aquest llibre aporti alguna cosa a la causa de la llibertat del poble de Nicaragua, que serveixi per remoure les aigües i assolir aquest objectiu d’una Nicaragua decent per a la seva gent.
