Va començar Lleó XIV el seu pontificat des de la lògia de Sant Pere apel·lant el passat 8 de maig a la pau en el món, i ha reiterat la seva petició aquest matí, en la seva audiència als participants en el Jubileu de les Esglésies Orientals, on va afirmar, en una Aula Pau VI repleta de fidels d’aquestes confessions, que “la Santa Seu està disponible perquè els enemics es trobin i es mirin als ulls, perquè als homes se’ls retorni l’esperança i la dignitat que mereixen, la dignitat de la pau”.
“El poble vol la pau i jo, amb el cor a la mà, els dic als dirigents del poble: reunim-nos, parlem, negociem! La guerra mai és inevitable, les armes poden i han de silenciar-se, perquè no resolen els problemes sinó que els incrementen; perquè el que sembra pau passarà a la història, no el que cull víctimes”, va abundar en el seu discurs Robert F. Prevost, que va entrar a l’audiència amb un quart d’hora de retard, que els pelegrins van entretenir amb càntics i fent onejar les banderes dels països respectius, com Ucraïna, Etiòpia, Eritrea…
“Els altres -va afegir el papa Lleó, qui va ser assistit pel seu secretari personal, el sacerdot Edgard Rimaycuna, el seu alumne en el Seminari Major Sant Toribio de Mogrovejo- no són, abans de res, enemics, sinó éssers humans: no persones dolentes a les quals odiar, sinó persones amb les quals parlar. Fugim de les visions maniquees pròpies de les narratives violentes, que divideixen el món en bons i dolents”, per la qual cosa va subratllar que “l’Església no es cansarà mai de repetir: que callin les armes“.
En aquest sentit, va agrair també el Papa la labor de tots aquells que “teixeixen fils de pau”, reclamant a continuació que “als cristians se’ls ha de donar l’oportunitat, no sols de paraules, de romandre en les seves terres amb tots els drets necessaris per a una existència segura. Si us plau, treballem per a aconseguir-ho!”.
Abans d’aquest fort reclam de pau en el món, Lleó XIV va posar en valor la riquesa de les Esglésies orientals i dels seus ritus. “L’Església us necessita. Que gran és l’aportació que l’Orient cristià pot donar-nos avui! Quanta necessitat tenim de recuperar el sentit del misteri, tan viu en les vostres litúrgies, que involucren a la persona humana íntegrament, canten la bellesa de la salvació i inspiren sorpresa davant la grandesa divina que abraça la petitesa humana!”.
Per això, referint-se a les quals estan en la diàspora, Prevost va demanar que, “a més d’erigir, on sigui possible i apropiat, districtes electorals orientals, és necessari sensibilitzar als llatins. En aquest sentit, demano al Dicasteri per a les Esglésies Orientals, al qual agraeixo el seu treball, que m’ajudi a definir principis, normes i directrius a través de les quals els Pastors llatins puguin fer costat concretament als catòlics orientals de la diàspora per a preservar les seves tradicions vives i enriquir amb la seva especificitat el context en el qual viuen”.
“Que les vostres Esglésies siguin exemple i els Pastors promoguin oportunament la comunió, especialment en els Sínodes dels Bisbes, perquè siguin llocs de col·legialitat i d’autèntica corresponsabilitat. Que hi hagi transparència en la gestió dels béns, que hi hagi testimoniatge de lliurament humil i total al poble sant de Déu, sense inclinació als honors, als poders del món i a la pròpia imatge”, va convidar igualment el papa Lleó.
En aquesta línia, va subratllar: “L’Església us necessita. Que gran és l’aportació que l’Orient cristià pot donar-nos avui! Quanta necessitat tenim de recuperar el sentit del misteri, tan viu en les vostres litúrgies, que involucren a la persona humana íntegrament”, per la qual cosa va destacar que “és fonamental preservar les tradicions sense diluir-les, potser per practicitat i comoditat, perquè no es corrompen per un esperit consumista i utilitarista”.
Discurs de Lleó XIV
Benaurances, Eminència, Excel·lències, benvolguts sacerdots, consagrats i consagrades, germans i germanes,
Crist ha ressuscitat. Ell veritablement ha ressuscitat! Us saludo amb les paraules que, en moltes regions, l’Orient cristià no es cansa de repetir en aquest temps pasqual, confessant el nucli central de la fe i de l’esperança. I és bell trobar-vos aquí precisament en ocasió del Jubileu de l’esperança, el fonament indestructible de la qual és la resurrecció de Jesús. Benvinguts a Roma! M’alegro de trobar-vos i de dedicar un de les primeres trobades del meu pontificat als fidels orientals.
Vostès són valuosos. Mirant-vos, penso en la varietat dels vostres orígens, en la vostra gloriosa història i en els amargs sofriments que han patit o pateixen moltes de les vostres comunitats. I voldria reiterar el que va dir el Papa Francesc sobre les Esglésies orientals: «Són Iglesias que cal estimar: conserven tradicions espirituals i de saviesa úniques, i tenen molt a dir-nos sobre la vida cristiana, la sinodalidad i la litúrgia;
Pensem en els antics Pares, en els Concilis, en el monaquismo: tresors inestimables per a l’Església» (Discurs als participants en l’Assemblea de la ROACO, 27 de juny de 2024).
Voldria també recordar al Papa Lleó XIII, que va ser el primer a dedicar un document específic a la dignitat de les vostres Esglésies, donada sobretot pel fet que «l’obra de la redempció humana va començar a Orient» (cf. Carta apostòlica Orientalium dignitas, 30 de novembre de 1894). Sí, vosaltres teniu «un paper únic i privilegiat, com a context originari de l’Església naixent» (SANT JOAN PAU II, Carta Apostòlica Orientale lumen, 5). És significatiu que en algunes de les vostres litúrgies –que celebreu solemnement aquests dies a Roma segons les diverses tradicions– s’utilitzi encara el llenguatge del Senyor Jesús. Però el Papa Lleó XIII va dirigir una fervent crida perquè «la legítima varietat de la litúrgia i de la disciplina oriental […] redundi en […] gran decòrum i utilitat per a l’Església» (Carta Apostòlica Orientalium dignitas). La seva preocupació en aquest moment és molt actual, perquè en els nostres dies molts germans i germanes orientals, inclosos molts de vostès, obligats a fugir de les seves pàtries a causa de la guerra i la persecució, la inestabilitat i la pobresa, corren el risc, en arribar a Occident, de perdre no sols la seva pàtria sinó també la seva identitat religiosa. I així, a mesura que passen les generacions, es perd la inestimable herència de les Esglésies orientals.
Fa més d’un segle, Lleó XIII va assenyalar que «la conservació dels ritus orientals és més important del que es creï» i, per a això, fins i tot va prescriure que «qualsevol missioner llatí, del clergat secular o regular, que per consell o ajuda atregui a algun oriental al ritu llatí» hauria de ser «acomiadat i exclòs del seu càrrec» (ibíd.). Acollim amb satisfacció la crida a preservar i promoure l’Orient cristià, especialment en la diàspora.
Aquí, a més d’erigir, on sigui possible i apropiat, districtes electorals orientals, és necessari sensibilitzar als llatins. En aquest sentit, demano al Dicasteri per a les Esglésies Orientals, al qual agraeixo el seu treball, que m’ajudi a definir principis, normes i directrius a través de les quals els Pastors llatins puguin fer costat concretament als catòlics orientals de la diàspora per a preservar les seves tradicions vives i enriquir amb la seva especificitat el context en el qual viuen.
L’Església et necessita. Que gran és l’aportació que l’Orient cristià pot donar-nos avui! Quanta necessitat tenim de recuperar el sentit del misteri, tan viu en les vostres litúrgies, que involucren a la persona humana íntegrament, canten la bellesa de la salvació i inspiren sorpresa davant la grandesa divina que abraça la petitesa humana! I que important és redescobrir, també a l’Occident cristià, el sentit del primat de Déu, el valor de la mistagogia, de la intercessió incessant, de la penitència, del dejuni, del plor pels propis pecats i pels de tota la humanitat (penthos), tan típics de les espiritualitats orientals! Per això és fonamental preservar les tradicions sense diluir-les, potser per practicitat i comoditat, perquè no es corrompen per un esperit consumista i utilitarista.
Les vostres espiritualitats, antigues i sempre noves, són medicinals. En elles el sentit dramàtic de la misèria humana es fundi amb la sorpresa de la misericòrdia divina, de manera que la nostra baixesa no provoca desesperació, sinó que ens convida a acollir la gràcia de ser criatures curades, divinitzades i elevades a les altures celestials. Necessitem lloar i agrair al Senyor infinitament per això. Amb tu podem resar les paraules de sant Efrén el Sirià i dir-li a Jesús: «Gloria a tu que has fet de la teva creu un pont sobre la mort. […] Gloria a tu que t’has revestit del cos de l’home mortal i l’has transformat en font de vida per a tots els mortals» (Discurs sobre el Senyor, 9). És un do que cal demanar, poder veure la certesa de la Pasqua en cada lluita de la vida i no perdre-la.
Prenguem amb animo el record que, com va escriure un altre gran pare oriental, «el major pecat és no creure en les energies de la Resurrecció» (SANT ISAAC DE NÍNIVE, Sermons ascètics, I,5).
Qui, llavors, més que tu, pot cantar paraules d’esperança en l’abisme de la violència? Qui millor que vosaltres, que coneixeu de primera mà els horrors de la guerra, fins al punt que el Papa Francesc ha anomenat a les vostres Esglésies «màrtirs» (Discurs a la ROACO, cit.)? És cert: des de Terra Santa fins a Ucraïna, des de Líban fins a Síria, des d’Orient Mitjà fins a Tigray i el Caucas, quanta violència! I per sobre de tot aquest horror, per sobre de les massacres de tantes vides joves, que haurien de provocar indignació, perquè en nom de la conquesta militar mor gent, destaca una crida: no tant el del Papa, sinó el de Crist, que repeteix: «La pau estigui amb vosaltres!». (Jn 20,19.21.26). I precisa: «La pau us deixo, la meva pau us dono. No com el món el dona, Jo us la dono» (Jn 14,27). La pau de Crist no és el silenci sepulcral després del conflicte, no és el resultat de l’opressió, sinó un do que mira a les persones i reactiva les seves vides. Orem per aquesta pau, que és reconciliació, perdó, la valentia de passar pàgina i començar de nou.
Perquè aquesta pau s’estengui faré tot el meu esforç. La Santa Seu està disponible perquè els enemics es trobin i es mirin als ulls, perquè als homes se’ls retorni l’esperança i la dignitat que mereixen, la dignitat de la pau. El poble vol la pau i jo, amb el cor a la mà, els dic als dirigents del poble: reunim-nos, parlem, negociem! La guerra mai és inevitable, les armes poden i han de silenciar-se, perquè no resolen els problemes sinó que els incrementen; perquè el que sembra pau passarà a la història, no el que cull víctimes; Perquè els altres no són, abans de res, enemics, sinó éssers humans: no persones dolentes a les quals odiar, sinó persones amb les quals parlar. Fugim de les visions maniquees pròpies de les narratives violentes, que divideixen el món en bons i dolents.
L’Església no es cansarà mai de repetir: que callin les armes. I voldria donar gràcies a Déu per aquells que, en el silenci, en l’oració, en l’ofrena, teixeixen fils de pau; i els cristians –orientals i llatins– que, especialment a Orient Mitjà, perseveren i resisteixen en les seves terres, més fortes que la temptació d’abandonar-les. Als cristians se’ls ha de donar l’oportunitat, no sols de paraules, de romandre en les seves terres amb tots els drets necessaris per a una existència segura. Si us plau, treballem per a aconseguir-ho!
I gràcies a vosaltres, benvolguts germans i germanes d’Orient, d’on va sorgir Jesús, Sol de justícia, per a ser «llums del món» (cf. Mt 5,14). Continua brillant a través de la fe, l’esperança i la caritat, i res més. Que les vostres Esglésies siguin exemple i els Pastors promoguin oportunament la comunió, especialment en els Sínodes dels Bisbes, perquè siguin llocs de col·legialitat i d’autèntica corresponsabilitat. Que hi hagi transparència en la gestió dels béns, que hi hagi testimoniatge de lliurament humil i total al poble sant de Déu, sense inclinació als honors, als poders del món i a la pròpia imatge. Sant Simeón el Nou Teòleg va assenyalar un bell exemple: «Així com qui tira pols sobre la flama d’un forn ardent l’apaga, així també les preocupacions d’aquesta vida i tot tipus d’inclinació a coses insignificants i insignificants destrueixen la calor del cor que es va encendre inicialment» (Capítols Pràctics i Teològics, 63). L’esplendor de l’Orient cristià exigeix, avui més que mai, la llibertat de tota dependència mundana i de tota tendència contrària a la comunió, per a ser fidels en l’obediència i en el testimoniatge evangèlic.
Us dono gràcies per això i us beneeixo de cor, demanant-los que oreu per l’Església i eleveu les vostres poderoses oracions d’intercessió pel meu ministeri. Gràcies!
Article de José Lorenzo publicat en col·laboració amb ‘Religión Digital‘
