A les sis de la tarda del segon dia del conclave, l’embús al voltant del Vaticà és tal que molts opten per situar-se en un lloc fora del perímetre de la plaça de Sant Pere des d’on veure la xemeneia de la Capella Sixtina. Pels carrers dels voltants costa de bellugar-se. Hi ha milers de persones: italians de Roma i d’altres parts del país, turistes d’arreu del món i de totes les edats. Tots, tots, tots, volen viure in situ i en directe una fumata que molts intueixen definitiva, però que ningú espera encara a aquesta hora.
Mentrestant, a l’oficina de premsa de la Santa Seu es viu una calma tensa. Fins que a les sis i vuit una veu femenina la trenca i tot canvia. “È bianca!”. L’exclamació fa que els periodistes presents ho deixin tot per sortir immediatament cap a una via de la Conciliació en què centenars de persones corren esperitades intentant obrir-se pas a través del caos. L’objectiu, arribar fins a la plaça per poder veure el millor possible la sortida del papa al balcó a saludar el món.
Entre la fumata i aquest moment, però, és fàcil que passi una bona estona, ja que el successor de Pere es posa, amb l’ajuda del mestre de cerimònies litúrgiques, les vestidures que li són pròpies. Ho fa a la sagristia de la Capella Sixtina, coneguda com “l’habitació de les llàgrimes”, en al·lusió a la commoció que l’elegit experimenta en vestir-se per primer cop de blanc. Després, saluda un a un tots els cardenals electors i preguen junts el Te Deum, l’oració amb què l’Església dona gràcies a Déu.
Mentre el papa, de nom encara desconegut, du a terme aquest procés, comencen a sonar les campanes de la basílica de Sant Pere i el caos inicial dona peu a l’expectació i l’ànsia per resoldre els interrogants dels dies previs. Qui serà l’elegit? Quin nom es posarà? Les respostes a aquestes preguntes són crucials per obtenir pistes que permetin traçar un primer perfil del nou papa; per això alguns periodistes pateixen per la sobrecàrrega en les comunicacions a l’entorn del Vaticà, que impedeix consultar en línia les dades bàsiques del cardenal escollit, en cas de necessitar-les.
Quan poc després de les set apareix el cardenal protodiaca Dominique Mamberti per dir al món Annuntio vobis gaudium magnum: habemus papam! (Us anuncio amb gran alegria: tenim papa!) l’atenció és màxima, com el temor a no ser capaç de captar al moment el nom secular del cardenal i el que escull com a papa. Però avui, per sort, l’elegit és conegut per uns quants gràcies al fet que ha aparegut durant les darreres hores en moltes de les travesses de papables fetes pels mitjans: es tracta del nord-americà Robert Francis Prevost, nascut a Boston, que ha pres un nom que revela coses ben significatives per als qui coneixen mínimament la història de l’Església dels darrers dos segles: Lleó XIV.
“Que la pau sigui amb vosaltres”, clama el papa dirigint-se per primer cop al poble, que respon amb una ovació emocionada. “Aquesta és la pau del Crist ressuscitat, una pau desarmada, humil i perseverant. Prové de Déu, Déu que ens estima a tots incondicionalment. Encara conservem a l’oïda aquesta veu feble, però sempre valenta del papa Francesc que beneïa Roma!”, afegeix seguidament, tot recordant al seu antecessor en el passat Diumenge de Pasqua, un dia abans de morir. “Permetin-me que segueixi aquesta mateixa benedicció: Déu us estima a tots, i el mal no prevaldrà!”.
Queda clar que Prevost, frare agustinià, té present a l’anterior bisbe de Roma, a qui arribarà a mencionar en diverses ocasions al llarg de l’al·locució. I no només: també reivindicarà una “Església missionera” al servei de tots aquells que necessiten la seva caritat, la seva presència i el seu amor. I després, dirigint-se als “germans i germanes de Roma, d’Itàlia i del món sencer”, demanarà “una Església sinodal que camina, que cerca sempre la pau, que cerca sempre la caritat, que cerca sempre estar a prop especialment dels qui pateixen”.
Un dia després de la missa d’inici de conclave, en què el degà dels cardenals Giovanni Battista Re va evitar mencionar Francesc i la sinodalitat en la seva homilia, molts catòlics respiren tranquils: l’esperit del papa argentí perviurà amb el successor, que fa seves les paraules de Sant Agustí: “Jo soc cristià amb vosaltres i per a vosaltres soc bisbe”.
De mare espanyola i pare d’origen francès, Prevost és missioner, religiós, carismàtic, i té només 69 anys. Ha elegit el nom d’un papa (Lleó XIII) que a finals del segle XIX va escriure l’encíclica Rerum Novarum, una reflexió sobre les pèssimes condicions de vida del proletariat durant la segona revolució industrial. Una encíclica que va marcar ni més ni menys que l’inici del que avui es coneix com la Doctrina Social de l’Església. “Ho té tot!”, diu una dona a la Via de la Conciliació mentre va descobrint, a poc a poc, aspectes de Lleó XIV. “I a més, és guapo!”, afegeix.
Abans de finalitzar el discurs, el papa dedica encara una salutació, en castellà, als fidels de la seva “estimada” diòcesi de Chiclayo, en el Perú, on va passar 9 anys enviat pel papa Francesc, i on va sol·licitar la nacionalitat. “Allí un pueblo fiel ha acompañado a su obispo, ha compartido su fe y ha dado tanto, tanto para seguir siendo Iglesia fiel de Jesucristo”. Després de Francesc, primer papa llatinoamericà de la història, des d’avui l’Església catòlica té un pontífex nord-americà i peruà a l’hora.
El sol es pon darrere la basílica de Sant Pere. Lleó XIV abandona el balcó de la basílica de Sant Pere. Avui els cardenals podran anar a sopar d’hora i dormir amb la satisfacció d’haver complert amb el seu deure de donar un nou líder a l’Església catòlica. I els qui patien després de la mort d’un papa Francesc que era considerat l’única autoritat global capaç d’alçar la veu per la pau i la dignitat humana en un món marcat per l’odi, la violència i les guerres, poden també respirar, des d’avui, una mica més tranquils.
