El periodista Felipe de Jesús Monroy (Tlalnepantla, Ciutat de Mèxic, 1982) analitza en aquesta entrevista, des de Roma, l’ambient que es viu hores abans que comenci un conclave que definirà el rumb de l’Església després del pontificat de Francesc.
Monroy, que es va llicenciar en Periodisme i Comunicació Col·lectiva i es va formar en Ciències Polítiques i Socials a la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM), ha exercit com a redactor del setmanari Des de la Fe, elaborat a l’arxidiòcesi de Mèxic, ha dirigit la revista Vida Nueva de Mèxic, i ha estat analista de temes religiosos en el programa Sacre i Profà de la televisió pública Once. Actualment, ocupa el càrrec de director de Vida i Comunió Notícies, i és columnista dels portals Quadratín Veracruz i Siete24.mx.
“Paradoxalment, mentre aquests dies els periodistes fem mans i mànigues per assabentar-nos de tot allò que es comenta en els ambients cardenalicis, em fa l’efecte que tots els cardenals tenen la necessitat de mirar cap a l’exterior i comprendre tot allò que necessita el món de l’Església”, subratlla el mexicà.
Com ha viscut tots els dies previs a la celebració del conclave, que arrenca aquest dimecres 7 de maig?
Ho estic vivint amb moltíssima intensitat. A mesura que passen els dies, tant jo com altres periodistes observem la pluralitat que volia Francesc quant al lloc de procedència de tots els membres del Col·legi Cardenalici; de fet, el 80% viurà el seu primer conclave i, per tant, no ha tingut una experiència similar a aquesta. Crec que aquest és el motiu pel qual tenen més pes, en aquest procés per elegir un nou papa, els cardenals no electors. La unió d’aquests dos grups de cardenals està sent enriquidora, sobretot per poder trobar el perfil de pontífex que es busca, atent als desafiaments futurs de l’Església catòlica.
Quina reacció ha provocat la “irrupció” de Donald Trump en el preconclave, fent aparèixer una imatge simulada en què surt magnat vestit de pontífex?
Penso que la imatge viral de Donald Trump, publicada a les seves xarxes socials, ha revolucionat una mica l’ambient al Vaticà. en aquest preconclave. Fins i tot, podem tenir cardenals que, amb postures divergents en altres aspectes de la vida eclesiàstica, podrien coincidir a tenir una mateixa opinió sobre aquest fet.
Creu que el llegat de Francesc es podrà observar en el conclave?
Totalment. S’hi veurà una Església diversa, amb moltes races i llengües, i amb diferents expressions d’identitat, de devoció i d’acostament a la fe. Aquesta pluralitat és l’Església que volia Francesc; una Església que sortís d’una tradició cardenalícia caracteritzada per ser principalment occidentalista. L’argentí va aconseguir, sense canviar la missió ni la identitat eclesial, que l’Església es reconegués en un cos plural, amb veu pròpia i capaç de tenir força arreu del món.
Francesc va posar al centre de tot el clam dels pobles, de la perifèria, de la Mare Terra, i el de la crítica als centres de poder geopolític i econòmic. La pluralitat deixada com a llegat per Jorge Mario Bergoglio donarà auxili a l’Església aquests pròxims anys; no només com una missió efectuada des de dins cap a l’exterior, sinó com una recomposició de la mirada missionera, ja que les perifèries fa anys que ens diuen quin camí hem d’escollir i per què hem de fer-ho.
Però Francesc també ha deixat calaixos oberts, oi?
Sí, com el dels escàndols ocasionats pels abusos sexuals provocats en el si de l’Església catòlica. S’ha avançat molt en aquesta direcció, però considero que continua treballant-se amb discreció administrativa i burocràtica tot allò que té a veure amb la prevenció, l’atenció i l’accés a la justícia per part de víctimes i familiars.
També és un aspecte pendent per continuar treballant el sanejament de la cúria vaticana com a facilitador de processos gobernamentals. Per bé que Bergoglio va voler que impregnés la sinodalitat entre les estructures eclesials, l’estil de treball que encara s’observa a la Santa Seu és de poder concentrador.
Finalment, destacaria que un dels temes que es trobarà sobre la taula el nou pontífex és el de la integració de les dones en llocs de decisió dins l’Església. Una acció que no s’ha de veure com una concessió feta pel bisbe de Roma o per la jerarquia, sinó com una incorporació natural de la gran riquesa que existeix en la vida religiosa i laica en l’Església institucional.
Fins a quin punt les reformes de Francesc són “irreversibles”?
Crec que aquestes tres temes que he detallat podrien patir retrocessos amb un pontificat que no sigui afí a la identitat bergogliana. No obstant això, la presència de veus perifèriques dins el Col·legi Cardenalici pot ajudar al fet que, tot i alguns retrocessos, pugui ser més dificultós tirar enrere certes coses. Això costaria perquè obligaria a “reinterpretar” tot el magisteri de Francesc, i no veig un papa reinterpretant textos com Evangelii Gaudium o Laudato Si’.
Quins requisits ha de reunir el pròxim papa?
El papa que el món necessita, i que a mi personalment m’agradaria perquè tindria un gran sentit, seria un que no mirés de forma tan constant cap a dins de l’Església, i que s’esfrocés per captar com està canviant el món. Per descomptat, voldria un papa amb la voluntat de portar la comunió a tot arreu, però més enfocat en el món que en reformes litúrgiques, administratives, econòmiques, pastorals…
Hi ha possibilitats de veure un papa llatinoamericà, novament?
Ho veig altament improbable. Sobretot, perquè repetiria continent. I dic això amb tristesa. Són diversos els cardenals europeus, asiàtics i africans que han manifestat la manca d’intel·lectualitat teològica de Francesc per ser llatinoamericà. Aquesta és una idea que s’ha estès en el Col·legi Cardenalici i no veig que vagin a confiar-li a un altre llatinoamericà la condecoració de Sant Pere. Crec que poden estar pensant més aviat en un cardenal format a Europa i que hagi fet treball pastoral a l’Àsia o a Amèrica.
Considera que els cardenals de l’Amèrica del Sud poden ser un bloc unit i estratègic en el conclave?
M’agradaria pensar que es poden presentar així, però no passarà. Això obeeix fonamentalment al que succeeix dins el Consell Episcopal Llatinoamericà (CELAM), que en els últims anys ha vist disgregades les identitats llatinoamericanes que hi són representades. Francesc va crear cardenals a molts bisbes que no representen les diòcesis més importants de les seves regions, per la qual cosa molts d’ells passen penúries econòmiques i administratives, com ara el cardenal salvadoreny Gregorio Rosa Chávez. Entre les debilitats del CELAM i l’extrema perifèria representada pels purpurats, no s’ha format una identitat comuna, la de la pàtria gran, com en dirien alguns.
