Jonathan Marín Cano (Antioquia, Colòmbia 1988) té molt present el testimoniatge del papa Francesc, quan va poder reunir-se amb ell durant una trobada amb sacerdots jesuïtes a Xile l’any 2018. Filòsof i màster en teologia per la Pontifícia Universitat Javeriana de Colòmbia, i teòleg per la Pontifícia Universitat Catòlica de Xile, Marín va ingressar a la Companyia de Jesús l’any 2006 i ha treballat amb joves en les Comunitats de Vida Cristiana, Xarxa Juvenil Ignaciana i com a docent universitari.
Marín, que es troba acabant la seva tesi doctoral en teologia al Boston College, fa apostolat digital en el seu compte a X, que té 14 mil seguidors, i per mitjà del seu pòdcast en Spotify “El Pararayos” i el seu canal de YouTube. Jove promesa de la nova generació de teòlegs llatinoamericans, el capellà analitza per a Agència Flama el llegat de Francesc per a l’Església a Amèrica Llatina.
Com viu la comunitat jesuïta de Boston la mort del papa Francesc?
L’hem viscut amb consternació en aquesta comunitat gran de 70 jesuïtes. Ens ha agafat desprevinguts, sobretot pel temps de Pasqua que vivim i després de veure’l el diumenge donar la benedicció i saludar a la multitud. En definitiva, amb sentiments oposats, tristesa i sorpresa però també com un regal pasqual. El Papa va morir en Dilluns de Pasqua, i recordem que ell era pròdig amb els seus gestos. Morir en aquest dia ha estat una gràcia. Fins i tot en la seva pròpia mort, Francesc ens parla d’aquestes grans lliçons de compassió, solidaritat i fraternitat.
Aquesta mort, enmig d’aquest temps tan important per a l’Església com és la Pasqua, és com aquest ‘ajupir-se’ que sempre va predicar Francesc, aquesta fidelitat d’anunciar a Jesús fins a l’últim moment i no així mateix.
Com li ha marcat en la seva formació religiosa jesuïta aquests 12 anys de pontificat de Francesc?
M’ha marcat moltíssim. Jo vaig ingressar en la Companyia el 2006, i quan Francesc va arribar al pontificat jo estava acabant els meus estudis de filosofia. Llavors puc dir que gran part de la meva formació com a sacerdot jesuïta els he passat amb el seu magisteri. D’ell m’han impressionat moltes coses. En primer lloc, la seva encarnació com un pastor pròxim que és capaç d’acostar-se a les persones sense artificialitats ni floritures, i també la capacitat que tenia per a arribar a les consciències i cors de la gent.
Molts analistes posen aquests dies el focus en “les reformes de Francesc”, quan això ocupa un segon lloc. El primer lloc el té l’anunci de Jesús com a centre de l’Església, les seves institucions i normes. També torno sobre els seus gestos, la seva proximitat als quals sofreixen, la seva capacitat de mirar a les víctimes d’abús, als pobres. Això ha impactat el meu propi ministeri.
Considera que l’arribada del Papa Francesc al pontificat va suposar una reconciliació entre Roma i els diferents corrents teològics d’Amèrica Llatina?
Precisament estava escrivint alguna cosa sobre això. Molts teòlegs, i jo mateix ho sento així, esmenten que el pontificat de Francesc va ser una nova primavera en la recepció del Concili Vaticà II i des d’aquest aspecte lluminós és on hem de comprendre el ministeri de Francesc. Si hi ha un interès primordial del Papa és honrar i ser fidel al Vaticà II, sobretot enfront de moviments que van emergir durant la dècada dels vuitanta, que van intentar reconduir o controlar la recepció conciliar en alguns sectors de l’Església.
La lliçó del papa Francesc va ser la recepció oberta i clara del magisteri conciliar. I parlo del Concili perquè primer va ser això i després van venir les teologies llatinoamericanes. La teologia de l’alliberament és un exemple de recepció del Vaticà II per al context d’Amèrica Llatina. Llavors, amb un Papa vingut de la nostra regió, fa que les teologies llatinoamericanes trobin un lloc més formal i especial dins dels corrents teològics globals.
La branca argentina de la teologia de l’alliberament, anomenada “teologia del poble”, influirà en el Papa i ella serà present en el seu magisteri, exhortacions apostòliques i encícliques, com una manera de veure, abordar i parlar els desafiaments pastorals i les urgències oblidades d’aquest món.
Quin impuls pot representar el magisteri de Francesc en la renovació dels lideratges teològics a Amèrica Llatina?
Francesc sempre va pensar la teologia com un camp obert per a l’autonomia, la llibertat de pensament i la interdisciplinarietat, ja que ell feia aquest anomenat al fet que la teologia havia de nodrir-se d’altres disciplines per a l’exposició de la fe si realment vol la seva experiència amb Crist en el món d’avui. Llavors, des d’aquesta òptica el Papa va obrir espais per als teòlegs llatinoamericans. Penso, per exemple, en l’encíclica Laudato Si’ que va generar un gran moviment ecològic a escala mundial i a la nostra regió ha reunit amb bona voluntat experts de les ciències socials, naturals i teològiques, en concret amb el Sínode de l’Amazònia i la urgència de la cura de la terra.
D’altra banda, tenim els moviments populars, que són un camp d’acció i reflexió per als teòlegs. Francesc deia que els moviments populars són el germen del qual ha de ser l’Església d’Amèrica Llatina perquè reconeixia que la praxi d’ells s’organitzava des de la solidaritat, la proximitat als pobres i la defensa de la seva memòria.
I per acabar, la sinodalitat. Francesc repetia molt allò de ‘no vull una Església igual a tot arreu sinó que cadascun vagi buscant com respondre als desafiaments pastorals’. Ell sempre va cridar a una reflexió important sobre la corresponsabilitat eclesial en la presa de decisions.
Quins trets de la manera de viure la fe cristiana del continent llatinoamericà estan ara presents el magisteri de l’Església gràcies al papa Francesc?
Per a començar, el magisteri social de l’Església. L’opció preferencial pels pobres —que arrenca a Medellín en 1968, i és ratificada en Pobla i altres trobades eclesials de la regió—, i les traduccions d’aquesta opció perquè no sols es tracta de la pobresa econòmica, sinó de tot el que engloba, per exemple els migrants, les dones víctimes de masclisme, la casa comuna que està amenaçada per un sistema global i econòmic que és excloent i privilegia l’extractivisme.
Per exemple, als EUA, on em trobo, el tema migrant és molt candent igual que a Europa. Què significa acollir integralment als migrants? Quina és la resposta cristiana al fenomen de les migracions? Com podem discernir millors camins per a la integració? El Papa en això ens va oferir molts criteris pastorals i això també és part del testimoniatge concret que ha donat l’Església llatinoamericana, que és acollir, protegir, promoure i integrar als nostres pobles.
Al seu judici, Considera que les reformes que ha emprès el papa Francesc dins de l’Església podran continuar en el pròxim pontificat?
Jo soc un optimista i no crec que tinguem una tornada cap enrere. Es poden discutir les formes, però no hi ha marxa enrere en el tema, per exemple, de la sinodalitat, que no és una metodologia sinó també una categoria teològica i un aspecte constitutiu de la manera d’entendre l’Església perquè no és un concepte de Francesc sinó que és part de la tradició cristiana.
Un altre aspecte que continuarà és el combat a l’abús sexual, de poder i consciència dins de l’Església. Certament, moltes coses es poden fer millor en aquest sentit, però no estem ni en el 2000 o en 2013, l’Església ha avançat a aclarir protocols per a possibilitar una corresponsabilitat més gran dels bisbes en la missió de cuidar a nens, joves, adolescents i persones vulnerables dins de l’Església respecte a aquest tema.
Igualment, prosseguirà la reforma de la Cúria i la clarificació en el maneig de les finances de la Santa Seu. Qui dirà ‘això està malament’? Considero que hi ha unes opcions molt clares i hem de ser optimistes.
Francesc va intentar crear ponts amb diversos grups de persones allunyades de l’Església. Com valora vostè els atacs que va rebre Francesc per intentar aquesta proximitat pastoral?
Responc amb el que ens va dir el mateix Francesc en la seva visita a Xile en 2018. Deia, ‘és gent molt amargada. Molt avorrida’. En aquest moment es referia a uns certs membres de la cúria vaticana. El Papa va tenir un ritme especial per a dir la veritat a molts, incloent-me, i a mi em sembla que això pertany a l’exercici del seu ministeri. El ‘confirmar en la fe’ no necessàriament té un ‘costat bonic’. A vegades també és denunciar-nos a nosaltres mateixos les nostres flaqueses i les nostres mandres per a respondre a les urgències del poble de Déu, i per descomptat, hi ha gent que això no ho rep de manera constructiva.
Les actituds dels opositors al Papa em sembla més que parlen sobre si mateixos que sobre Francesc i crec que ell va intentar encarar de manera concreta el que significa ser cristians del segle XXI, reconduint l’Església de manera profètica i posant sempre en el centre a les persones més enllà de qualsevol etiqueta. No existeix una ‘Església de purs’. El testimoniatge de l’Església passa avui per la inclusió, d’unitat i no uniformitat, i en la qual ens anem reformant a poc a poc.
Com aconseguir que el pensament de Francesc en defensa de la dignitat humana continuï vigent en un context marcat per l’auge de populismes, el rebuig als migrants, el negacionisme del canvi climàtic i la creació de conflictes interessats entre pobles?
Francesc va parlar directament als líders mundials des d’aquest principi: la terra i les persones tenen una dignitat que mereixen ser protegides més enllà de qualsevol consideració política o càlcul econòmic, i em sembla que va tenir un cert èxit parlant-li a les persones amb la veritat i aquest principi ha de continuar convocant-nos a Llatinoamèrica.
El testimoniatge que podem donar els cristians llatinoamericans avui passa per la cura a la casa comuna que Francesc tant va defensar, que passa també per la defensa dels pobles i els territoris. En el cas del meu país, Colòmbia, passa per un compromís més fort per la pau i la reconciliació.
Finalitzem parlant del seu país. Francesc va visitar Colòmbia, després de la signatura dels acords de pau entre l’Estat i la guerrilla. S’ha pogut avançar cap a la reconciliació amb veritat i justícia que demanava el Papa al país sud-americà?
Ha estat un procés complex. Estem sortint d’un conflicte armat i encara existeix l’amenaça de tornar a les rivalitats que el van generar. Francesc va condicionar una visita al nostre país amb la signatura de l’acord de pau que secundava obertament, i que va ser signat en 2016. A l’any següent va venir el Papa. La seva estada a Colòmbia va tenir missatges i gestos que han quedat en la consciència de molts colombians, com la trobada de Villavicencio per la reconciliació escoltant les víctimes del conflicte enfront d’una imatge de Crist mutilat per un foc creuat entre paramilitars i guerrillers, i que des de llavors és símbol del sofriment del poble de Colòmbia.
Francesc va dir als colombians que el futur només era possible mirant els ulls a les víctimes, acollint la seva veritat, narrativa i memòria i aquesta és una tasca encara no realitzada. L’informe de la comissió de la veritat (la va presidir el jesuïta Francesc de Roux, NdR.) continua sent resistit perquè ofereix alguna cosa que no volem veure ni acollir com a societat. Les paraules de Francesc continuen ressonant al meu país. Si no acceptem la veritat que ve de les víctimes i el seu sofriment no serà possible continuar endavant.
